Jo sóc una mica curt i, com que sóc una mica curt, necessite que les coses me les facen ben explicades perquè, a veure si m’explique jo ara: Jo em pensava que el simple fet de voler evitar que la llengua i la cultura del teu país (o poble, regió, nació, comunitat o tribu, com vulgueu) desapareguen davant la pressió d’una altra llengua políticament i militar més forta era una qüestió de moralitat i honestedat cap als teus o, per dir-ho d’una altra manera més clara, el fet de defensar allò que has mamat, treballar per la llengua dels teus pares i avantpassats, la dels teus carrers, la del teu barri, la de la teua infància…
Això em pensava jo en la meua ingènua ignorància. Però no. Ara resulta que vénen ells, els altres, i amb el seu exquisits i madrilenyíssims modals, em comuniquen que, si gose fer o pensar tal cosa, és perquè sóc un intolerant inconstitucional antidemòcrata i també un nacionalista (llegiu ací un bon grapat de connotacions pejoratives i despectives farcides d’indignació) anacrònic.
Ara vénen ells i em diuen, tot insinuant burletes, que sóc un aixafaterrossos cava-soques (o “paleto”, segons la seua exquisida llengua), que he de respectar l’ordre vigent i que al capdavall açò és Espanya –‘Una, Grande y Libre’– i que deixe de ser un somiatruites romàntic. Agraït hauria de sentir-me. I content de poder beneficiar-me dels impostos que paguen TOTS els espanyols (sic!). I que d’on em vénen aqueixes ridícules vel·leïtats si ara som tots europeus i al que hem d’aspirar és a un món més cosmopolita, natural i sense fronteres (i sense el meu idioma?). A mi em sembla, però, que el cosmopolitisme serà tan boniquet com vulguen ells, però que el considere més aviat com un luxe que només es poden permetre els pobles realment lliures. I que, realment, l’única pàtria que reconec és el meu idioma.
I si els esmente que, deixant de banda el temes de les fronteres, em sent com un estranger en la meua pròpia terra i que l’únic que desitge, pobre de mi, és poder gaudir d’escoles, televisions, periòdics o llibreries en l’idioma d’ací, ells em repliquen que quins capricis més estranys que tinc i quines ganes de fer la guitza i que el que haig de fer és deixar-me de frivolitats sentimentals si no vull que m’acusen de boig nacionalista (torneu a llegir ací un altre bon grapat de connotacions pejoratives i despectives farcides d’indignació), terrorista subversiu, feixista antiglobalitzador i no sé quantes barbaritats més. Així doncs, vet aquí el motiu de la meua perplexitat: per culpa, sens dubte, de la meua estulta badoqueria, jo em pensava que les meues preocupacions i inquietuds em venien d’un cert respecte ètic envers el meu poble, quan ara va i m’assabente, gràcies a ells, que no són ni nacionalistes, ni terroristes ni intolerants ni feixistes, sinó que, en realitat, tot açò meu em ve donat per ser jo una mica curtet. Ai, com de trist és no tindre tant de cervell com els altres! Ni diners, ni exèrcit, ni poder, ni policies, ni jutges…
