Persones com ara l’Arturo Pérez-Reverte no han pogut perdonar mai a catalans, bascos o gallecs —eixos desagraïts— les seues ínfules autonomistes, o pitjor encara, les seues pretensions separatistes. Quina barra, tu, tant bé com s’està amb el dolç i grat caliu hispànic. Com volen comparar un Lope de Vega, un Unamuno o un José María Pemán amb els seus escriptorets de mig calbot que no llig ningú? “Però si nosaltres en som 500 milions!” exclamen amb un somriure entre irònic i condescendent “500 milions!”. “Però si nosaltres tenim un festival de l’OTI i tot!”. “Però si nosaltres tenim un Cid Campeador, uns Reis Catòlics i un Hernán Cortés!”. “Però si nosaltres tenim un grapat de gent (futurs quintacolumnistes?) en els mateixos USA!”.
Sí, gent com A. Pérez-Reverte, o Federico Giménez-Losantos, o el Sánchez Dragó (o els mitjans de comunicació madrilenys en general) són més nacionalistes que tots els Otegi, els Puigdemont o els Eliseu Climent del món; però per un d’eixos misteris que pareix confirmar la inabastable complexitat de la ment humana, no en són conscients. Què hi farem! Ells segueixen somniant amb allò d’”Espanya, una, grande y libre” o en “Santiago y cierra Espanya”, i no poden pas tolerar —ni comprendre— que com ara Catalunya (esa pequeña región del nordeste español) tinga altres mites nacionals com els almogàvers, el Roger de Flor o el Roger de Llúria. Així doncs, vet ací el gran problema del nacionalisme espanyol: com podem discutir, nosaltres, els nacionalistes dels pobles “petits”, d’un problema del qual els nostres oponents ignoren la seua existència?
