I xarrant, xarrant i rememorant, rememorant, em va quedar clar que, aquells temps i aquells espais lúdics, quasi sempre els trobe relacionats en la meua memòria a vesprades hivernals i grises i menjades plaents de pipes, kikos i castanyes torrades. També recorde els anomenats aposentadors que amb les seues llanternes ajudaven la gent que entrava, amb la pel·lícula ja encetada, a cercar-hi un seient lliure i les llargues sessions contínues on pel preu d’un film podies gaudir-ne de dos.
I per descomptat que, sobretot, recorde el rebombori apoteòsic i esplendorós que produíem els xiquets durant la projecció de les cintes cinematogràfiques. Com gaudíem dels westerns –que nosaltres anomenàvem les de vaqueros–, de les bèl·liques o de guerra o dels pèplums, també coneguts com les de romans!
I quan apareixia de sobte el protagonista amb posat arrogant i viril disposat a impartir justícia i acabar amb els malvats, cridàvem tots a una veu: “El xic, el xic!”, allargant fins que se’ns tallava l’alè la i. I quan aquest besava la xica amb una abraçada i un bes interminables, tots ens posàvem a cridar i xiular orgullosos de les gestes amoroses i sexuals del nostre heroi. Tots volíem ser com ell. I quan ell i els seus companys, sempre nobles i fidels, es preparaven per al combat final contra el mal, començàvem tots a picar de peus el terra i colpejar els seients amb entusiasme, convertint tota la sala en un terratrèmol que per pur miracle no enfonsava tot el cine.
I en el primer pis, que era conegut amb el malnom del galliner, s’hi amagaven els més cridaners i revoltosos, i al terra de la planta baixa una catifa impenetrable i espessa de corfes de pipes i cacau i de xiclets amortia els colps i feia que les passes feren un soroll semblant al de xafar les fulles seques d’un bosc a la tardor.
I després eixíem corrents al carrer esperitats i tractant d’emular les lluites impossibles dels films de karate o kung-fu o les proeses siderals d’astronautes barallant-se amb alienígenes llefiscosos, bo i ignorant amb temeritat infantil el fred hivernal i el trànsit dels vehicles amb motor.
El cinema era, sobretot, un acte social on la xicalla i els adults es relacionaven, es coneixien i compartien experiències. Ens rèiem i ens barallàvem plegats i coneixíem el món i els seus somnis edulcorats per la màgia de les pel·lícules.
Recorde que en aquella època hi havia a Tavernes 3 cinemes d’hivern: el Capitolio, avui convertit en un supermercat (almenys hi van respectar la façana), l’Ideal (o el de la Carretera), convertit en una botiga d’electrodomèstics i amb la façana també intacta, i el Principal o de la Plaça, desaparegut sota el formigó d’un edifici d’habitatges.
I després hi havia també tres terrasses d’estiu: La Rosaleda, l’Astoria i el cine Miami, ubicat aquest últim, en la mar. Com a nota curiosa afegiré que, si no ho recorde malament, tots, exceptuant La Rosaleda, pertanyien a la família Pastor.
I tots desaparegueren en poc de temps sota l’embranzida de, primer, la televisió i, després, del vídeo VHS, que permeté la gent gaudir del Setè Art (gairebé sempre procedent de Hollywood) sense eixir de casa.
Per descomptat que jo recorde tot allò amb la nostàlgia que ens dóna el temps i sabedor que, en realitat o en gran part, el que enyorem especialment quan recordem aquestes coses de la infantesa és, precisament, això, la nostra infantesa i una època cinematogràfica que, amb tota seguretat, ja no tornarà.
Mala sort. Però si més no, seria desitjable que les nostres autoritats municipals intentaren fer reviscolar aquesta activitat lúdica i cultural que tant de bé va fer en nosaltres. Si la iniciativa privada no se’n pot fer càrrec, trobe lògic que se’n faça l’Ajuntament.
