Sembla que per a molts valencians (sí, aquells mateixos valencians que només se’n recorden de la seua estimada llengua el dia de Sant Josep i durant algun partidet del València CF), és totalment inacceptable anomenar a la seua llengua, català.
Per a ells, nosaltres els valencians parlem un idioma que ve del llatí, sí, bonament emparentat amb el castellà, sí, però mai, mai de la vida relacionat de cap manera –però de cap, eh!– amb el català. “No mos fareu mai catalans!” criden imbuïts de transcendència i seriosa dignitat blavers, botiflers i espanyolistes (passeu-me la redundància).
Però potser el problema que tenen ells és purament fisiològic o mental i pateixen una mena d’al·lèrgia psicosomàtica que se’ls manifesta amb especial virulència en escoltar la terrífica paraula “català”. Tal volta, si aconseguírem una nova denominació per a l’idioma que compartim amb catalans i balears (i rossellonesos, i ponentins, i algueresos…), podríem guarir-los del seu mal.
Tal vegada aquest és el gran problema que entrebanca la unitat de la nostra nació: aconseguir un nom unitari que satisfaça certes persones quimeroses i amb evidents deficiències d’identitat i autodefinició. Una vegada desfasada l’anacrònica i vuitcentista denominació de llemosí (per evidents motius etimològics i històrics), caldria cercar-ne una altra que no ofenga ningú. I si el català és, tot i ser el mot adequat, lògic, històricament correcte i reconegut per tota la comunitat lingüística internacional, no pot ser paït per certes persones, haurem de trobar-ne un altre més, diguem-ne, innocu i políticament correcte.
Així doncs, pregunte jo: quin és l’únic país (més o menys independent) del món reconegut per tots i amb el català com a idioma oficial? Sí, ho heu endevinat: el Principat d’Andorra. I vet aquí la meua proposta: nosaltres, catalans, valencians, balears, rossellonesos, etc. parlem l’andorrà, i hem de cridar tots junts i a una veu…
VISQUEN ELS PAÏSOS ANDORRANS!!
Visquen, visquen, visquen…
