Recorde com mirava amb ulls esbatanats aquells programes plens de banalitats i falses alegries –quasi tantes com ara–, barrejades amb documentals de Rodríguez de la Fuente, notícies conduïdes per senyors seriosos i hieràtics com una estàtua egípcia, el futbol (però només un dia a la setmana!) i obres de teatre televisades…
Teatre? Sí, he dit teatre. Qui se’n recorda d’aquell espai televisiu anomenat Estudio 1? I no qualsevol teatre, compte…
Llavors no n’era conscient, és clar; però davant dels meus ulls i les meues orelles, desfilaven obres ordides per autors de la talla de tots els clàssic grecs com ara Sòfocles, Aristòfanes o Èsquil; o un Lope de Vega i un Calderón de la Barca; o Shakespeare, o Molière, o Moratín, o Strindberg, o Ibsen, o Txékhov, o Arthur Miller, o Antonio Buero Vallejo, Miguel Mihura, Enrique Jardiel Poncela…
Txékhov… Ibsen… Vos ho podeu imaginar, això, hui en dia? Ni pensar-ho ni ensomniar-ho! I a més les obres estaven representades per actors potentíssims i de dicció clara i envejable com José Bódalo, Jesús Puente, Ismael Merlo, Amparo Baró, les germanes Gutiérrez Caba… Quina diferència amb alguns actors actuals, que no saben ni parlar; no se’ls entén ni un mot!
I també, a banda d’això, recorde cicles cinematogràfics dedicats a actors com Clark Gable, James Stewart, Cary Grant, Ingrid Bergman o John Wayne.
I més avant en el temps, cicles que exposaven els films d’un François Truffaut, Louis Malle, Fassbinder, Pasolini, Fellini, Berlanga o Carlos Saura.
Se suposa que en aquella època existia la censura; però llavors, com era possible que deixaren emetre obres d’un Arthur Miller o Henrik Ibsen?
No sóc, probablement, la persona més adient per contestar eixa pregunta, però la resposta o les respostes podrien estar en el fet que, per una banda, en aquella època no hi havia competència televisiva. Existia només el primer canal de la TVE i el segon, també anomenat UHF. I la gent veia aquesta classe de programes perquè no hi havia una altra cosa, sí. Però la bona qüestió és que a la gent li agradava tot açò. En certa manera
hom podria dir que estaven sent educats per a veure una programació d’un bon nivell cultural. Jo ho veia amb gust, els meus pares ho veien amb gust i sé que molta més gent també.
No em quadra, però, que el règim franquista tinguera cap interés de tindre un poble culte; així que l’única explicació que hi trobe és que l’ens televisiu estava en mans de bons professionals que actuaven amb una certa permissivitat, malgrat la censura que sempre aniria més encaminada cap a les idees polítiques, la llibertat religiosa o les escenes massa eròtiques. També és de veres que estos espais solien fer-los a hores ben avançades de la nit i, sovint, acompanyats dels famosos “rombes”, per tal que els pares, advertits per les “autoritats”, protegiren els seus tendres infants d’escenes o idees massa perilloses i subversives.
Però tot açò que comente, ho he fet perquè el que realment em preocupa és la situació actual de la televisió.
Amb el temps, vingué la democràcia i les televisions privades i llavors tot canvià. El teatre desaparegué, els cicles de films d’autor també i la competència creada ara, sempre a la recerca d’un increment d’audiència, la banalitat més superficial i barroera, la publicitat i el futbol, quasi a diari, concebut com a espectacle embrutidor de masses, s’ensenyoriren del món televisiu.
Vet aquí com de la dictadura de la censura passàrem a la dictadura de l’audiència.
Francament, no lloaré ni enyoraré mai el règim de Franco, però almenys en això hem eixit perdent. Perquè es tracta d’això, amb l’arribada de la democràcia vam perdre una gran oportunitat històrica per a millorar la nostra societat, per a fer-la més culta i, per tant, més lliure i justa.
