Marededéussenyor, com està el món!


Marededéussenyor, com està el món! L’altre dia, tot estant comprant a Mercadona, se m’acosta, sobtadament, una simpàtica i amable treballadora i em diu, “Tinc una ‘merluza’ molt bona i molt barata. Te’n pose?”. Jo em vaig quedar tot sorprés mirant-la, de fit a fit, i primer que res no em vaig poder estar de pensar en l’accepció de “borratxera etílica” que també té eixa paraula en castellà, i després, per allò de les bones formes i per no tindre ganes de posar en evidència la ignorància de ningú, li vaig contestar amb tota la cortesia del món: “No, gràcies”.

Però això no és res, perquè un altre dia, en el mateix supermercat, vaig ser jo qui em vaig acostar a la secció de peixos i altres animalets marins, i li vaig demanar a un altre simpàtic i amable pescater, “Tens llobarros?”. El xicot em va mirar com si haguera vist una aparició de l’altre món, i em va contestar, “Que si tinc què?”.

“Llobarros”, vaig respondre jo amb calma i quasi alegria.

“Què vols dir, ‘pescadilles’?”, em va fer ell fent cara d’intentar resoldre una complexa operació matemàtica. “No. Vull dir, llobarros”, jo que li conteste amb cortesia.

“Salmonetes?”. “Salmo què?”, li vaig dir jo, ara tot consirós. Vaig dirigir la meua mirada en direcció que m’indicava el dit de l’empleat i hi vaig veure molls. Quina imaginació té alguna gent!

En aquell moment vaig creure albirar una lleu lluïssor de suor al front del peixater. Era com una goteta tímida i poruga que maldava per davallar cap a una destinació millor.

Ell va mirar per tota la parada tot confús com si buscara la cartera i, de sobte, va dir, “Lubines!”.

Jo vaig pensar si coneixeria el significat de paraules com “borinot”, “moniato” o “albercoc cisteller” i li vaig respondre exhibint el millor dels meus somriures, “Sí, crec que els nostres veïns castellans ho diuen així. És que els castellans són molt ‘raros’ per a parlar”.


El xicon, alleujat, va agafar el peix que jo hi vaig triar i me’l va netejar amb diligència.

Quan me’l va lliurar, encara li vaig dir jo tot encuriosit: “De veres no has sentit mai la paraula ‘llobarro’?” Ell va fer cara de jugador de pòquer a punt d’amollar un “farol” i em va contestar: “Sí, clar, ‘roballo’. El que passa és que no me’n recordava”.

Jo, contenint-me la rialla, vaig pensar en quina cara faria el jove si li posava el llobarro damunt del cap com un barret i me’n vaig anar sense dir res més.

¿Però com és possible, em pregunte jo tot tafaner, que persones valencianoparlants que venen i netegen el peix, no coneguen els seus noms en la nostra llengua? Jo crec que això és indispensable, no? Ni tan sols tenen ara l’excusa, que estem en estiu, quan s’ompli tot Mercadona de madrilenys com si foren “los Tercios de Flandes” a punt d’ocupar la ciutat de Breda, i han de parlar, contínuament, en la llengua de l’Imperi per tal que no s’ofenga cap respectable habitant de la ciutat de l’arboç i caiga tot fulminat al sòl (vaja, no és mala idea!).
 
I una altra anècdota curiosa; un altre dia, vaig sol·licitar a una altra simpàtica i amable dependenta de Mercadona, que em traduïra el significat d’una enigmàtica bossa que subjectava jo amb la mà en la secció de verdures congelades. La bossa en qüestió tenia dues paraules estranyíssimes per a mi: “Judía plana”.
 
Quan em va dir que allò eren bajoques, em vaig quedar amb cara de bajoca. “Però què han de vore les dones israelianes amb les bajoques?”. “Ai, jo què sé, xe”, va replicar ella llevant importància a l’assumpte, “Ho diuen aixina i en pau. És que els castellans són molt ‘raros’ per a parlar”.
 
Jo li vaig donar la raó amb convicció i vaig dipositar la bossa de “jueves o semites planes” a la cistella. Au!
 
Marededéussenyor, com està el món!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat