Primer que res, tinc una mala notícia per a vosté. La Batalla de València no està superada. Hi ha ferides que no es curen, que no cicatritzen com seria desitjable, com és el cas, per posar diferents exemples, de la Guerra Civil espanyola o del franquisme. En el nostre cas particular que comentem, ja s’encarrega la dreta valenciana englobada i englotida en el Partit Popular (el partit més antivalencià de la nostra història moderna) de fomentar-la i encapçalar-la quan creu que en pot traure rèdit electoral.
Dissortadament, dir i fer creure que Catalunya ens vol envair, annexionar i “adoctrinar” lingüísticament, sol dur-los molt de vots.
Ignore en quins ambients o ciutats es meneja vosté; però li assegure que jo, molt sovint, m’he trobat amb gent del meu poble i d’altres, que quan senten la paraula Catalunya, es transformen en una espècie de Mr. Hyde disfressat de faller i comencen a amollar, a tort i a dret, peregrines i desficaciades teories sobre el valencià que ja es parlava, asseguren amb transcendència, abans de l’arribada de les tropes de Jaume I, i la repoblació cristiana, que fou, segons ells, quasi exclusivament aragonesa… bé, i potser algun navarrés o castellà que es veu que s’avorrien en casa i volien vore món i mar. Generalment, el seu nivell d’ira i despropòsits, és inversament proporcional al seu nivell d’estudis i cultura. Encara que també hi ha els casos més execrables i immorals de gent que manipula, tergiversa i menteix, conscientment, per tal d’assolir el seu objectiu, que no és cap altre que el d’acabar de castellanitzar o espanyolitzar la nostra terra. Oh, li sona de res això?
Per altra banda, moltes gràcies per les seues recomanacions llibresques; les tindré en compte.
També he seguit el consell de llegir el seu article.
Això que el valencià camina cap a una llengua pròpia, em sembla que, més que una afirmació empírica, és un simple desig (seu, i potser d’algú més). Els valencians, com també els catalans (Ai!), anem, efectivament, cap a una altra llengua; però no és la que vosté sembla creure, sinó la dels nostres veïns de ponent; la llengua castellana o espanyola.
Altrament, i si em perdona la meua gosadia, deixe que li faça una petita crítica constructiva: al meu parer, li falta al seu article, tal volta, tal vegada, potser, una certa capacitat de síntesi. Això és dogma de fe en el periodisme, sobretot en el virtual. Si amolles un bon i gruixut patracol a la gent, no et fan cas –no et lligen– ni els gossos… encara que siguen de raça valenciana.
I parlant del meu escrit; si el sarcasme, la ironia o la sàtira són recursos literaris que es fan per tal de criticar certes coses o actituds, i a vosté no li agraden, per trobar-les improcedents o poc respectuoses, jo no me’n sent culpable. Què és seriós per a vós? La nostra llengua? Les Falles? El València CF? Déu, sa mare i tots els sants del cel? Podem fer burla de les nacions, els estats, les religions, de moltes persones o de quasi tot. Tot i que també sóc conscient que algunes persones no tenen el mateix sentit de l’humor que jo; de fet, hi ha persones que no en tenen gens, de sentit de l’humor. La ironia, segons deia Jacinto Benavente, és una tristesa que no pot plorar i somriu. Però clar, això no està a l’abast de ‘tot lo món!’ Què hi farem!
Les persones som éssers imperfectes i emocionals que sovint cometem errades i valoracions incorrectes en els nostres judicis, tantes vegades precipitats.
Així, de la mateixa manera que vós, llegint-me, heu arribat a la conclusió que jo sóc un venut a l’or català que defensa la unitat de la nostra llengua per interés econòmic, esperant així traure’n profit o ‘resquit’ (sóc un valencià pervers i malèvol amb un pòster de Carles Puigdemont damunt la capçalera del llit?), jo, llegint els seus dos escrits, he tret la conclusió que vosté, en realitat, és un secessionista de la llengua i un “blavero” anticatalanista camuflat… Bé, camuflat, només una miqueta (sí, ja ho sé; la vida i les persones solem ser així d’injustes en les nostres valoracions).
P.S I continuant amb la seua insinuació capciosa d’això que jo done suport al català (supose que vol dir a la unitat de la llengua) per interessos econòmics propis, em sembla, a banda de denotar, per la seua part, una ignorància total del món editorial (desafortunadament, a Catalunya no els sol interessar gens la literatura creada al País Valencià), em sembla, dic, menyspreable i indecent. Crec que diu molt poc a favor seu… o millor dit, diu molt de quina classe de persona és.
Salut i passe-ho bé!
