Eros i Thànatos


Se n’ha parlat molt, de la fugacitat de la vida i de la trista dissort dels que moren joves. Morir jove sembla una atrocitat inacceptable i sense sentit que necessita sempre una explicació urgent; així que tal volta seria adient parlar d’un fet que ha fuetejat sense pietat la nostra societat i que, insòlitament no ha merescut gaires comentaris entre nosaltres. A les acaballes dels anys setanta i les primeries dels anys vuitanta el jovent valencià (i de tot Espanya), com reviscolat de la llarga i nefasta època de grisor i mediocritat franquistes, començà a viure intensament amb joia, agosarament i una certa bogeria. Amb poques paraules: començà a viure... perillosament. El món era jove i el temps escàs. Calia afanyar-se per poder tastar-ho tot. Sexe, drogues i rock’n’roll. Amor, diversió i rebuig al món antic. Era lògic, lògic i agosarat.

En el nostre cas, Tavernes romania plàcidament i avorrida adormida en un vell món rural, anacrònic i angoixant. Els majors seguien ancorats en un univers de temors, rancors, repressions i petites vileses, i les noves generacions necessitaven respirar una mica d’aire fresc. Així doncs, era normal que molts joves decidiren acabar amb aquesta opressiva situació amb una bafarada de llibertat i un inquietant flirteig amb la morbositat d’allò més prohibit: les drogues i la vida perillosa. La gent tastà el sexe, la música, l’haixix, els àcids, les amfetamines, la cocaïna... tot el que havia estat prohibit havia de ser bo. O almenys interessant. La nit era bona, la diversió també, la joia, l’amor... però de sobte arribà l’heroïna i tot canvià, tot s’acabà. L’heroïna era una deessa autoritària i aclaparadora que no admetia cap competència. La força de l’agulla arrossegà molts joves enlluernats pel seu fatal atractiu i llavors començà la decadència dels bojos i lliures anys 80. Però allò només era el principi; perquè després arribà la plaga. La Dama de la Dalla començà a escapçar caps a tort i a dret i el somni finalitzà d’una manera tràgica. Havia arribat la sida. La mort esdevingué inseparable companya del jovent.

Ignore si n’hi ha dades al nostre poble, però qui açò escriu pot comptar a dotzenes els morts d’aquella època. Sida, sobredosis, accidents de circulació... Quanta gent d’aquells temps va morir jove? Difícil saber-ho. Quaranta? Cinquanta? Un centenar? Les xifres, en tot cas, serien esgarrifoses. I això, no ho oblidem pas, en una població que no arriba als 18.000 habitants.

Fou com si un Déu justicier hagués decidit castigar cruelment tots aquells joves atrevits i àvids de vida. No crec que hi hagueren tantes baixes en aquest poble durant la Guerra Civil.

M’agradaria creure en Déu i demanar una oració per tots ells. Llàstima, no és possible. Tal vegada podríem fer un minut de silenci per tal de recordar la seua memòria. No sé. Bé, almenys ja sé què faré jo: em faré un whisky per tots vosaltres, benvolguts i enyorats morts. Ho jure. Per vosaltres!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat