Jo em quede amb els fets, amb els gestos, amb la política quasi fiorentina dels detalls. Per exemple:
De l’impecable discurs del meu alcalde (enhorabona a l’autor) el passat 9 d’Octubre em quede amb dos coses: Amb el fragment: “Nosaltres […] sabem que encara que moltes coses hagen canviat, el vent segueix sent fresc i els crepuscles encara són amables. Que el sol segueix corrent per l’Albufera. I […] compartim eixe orgull per la nostra terra i la sensació de ser afortunats per viure al lloc on vivim.”
Fragment que permet la lectura literal on parla de la reivindicació que fem com a poble vencedor, que recull els nostres orígens i explica la nostra història, contada per un compatriota, d’Alzira, encara que de l’altre bàndol. I la metafòrica, on sense adreçar-se al govern i a l’altra oposició, vençuts, els insinua que encara que ells i elles no estan, ni estaran, “els crepuscles encara són amables” que ni el territori, ni els símbols, ni el poble era, ni ha estat mai, seu. Sols tenien un mandat democràtic per governar-lo i ara la gent ha decidit fer un canvi. Però en essència res no ha canviat, sols la posició que ocupa cadascú, cadascuna.
I l’altre gest (que l’àrab del discurs va fer passar desapercebut per a molta d’aquella gent del facebook) que la persona que va ser triada per llegir va ser una dona. Una dona! Gènere menyspreat per l’integrisme islàmic. I completament occidentalitzada: melena a l’aire (cap burka, gent), vestit de bon gust que podria dur posat, si vulguera, qualsevol dona valenciana de Carcaixent. Reivindicant així les nostres arrels àrabs, però triant, conscientment, la cara bona de l’islam. A Carcaixent la comunitat musulmana és nombrosa, em negue a pensar que la tria, allò que simbolitza, haja estat innocent.
Penseu per un moment en la situació econòmica, legal, amb què els nous governs arreu del País Valencià s’han trobat: compres precipitades de màquines destructores de documents (això no és normal, en un traspàs de poders normal no es destrueixen papers), ex-alcaldes com el de Gandia volent entrar als seus antics despatxos per acabar la neteja política, el rastre de sentències condemnatòries (amb fort contingut econòmic que hipotecaran els nous equips de govern) amagades als calaixos com ha passat a la Pobla Llarga. Penseu, per un moment, que la situació no és fàcil, a Carcaixent tampoc. I confiem que amb temps i ganes de treballar eixirem del forat. Per sempre.
Acabe amb una confidència, diuen (si non è vero, è ben trobato) que un dels polítics de l’oposició amb força experiència a les seues esquenes va felicitar Paco Salom i li va dir una mena de “Felicitats. Amb aquest equip tindreu l’alcaldia per a molt de temps”. A l’altre costat també hi ha gent que sap veure com vindran les coses.
*Ja em disculpareu els més íntims políticament per usar un títol furtat a les CUP amb qui no m’identifique, però… està tan ben triat 😉
Discurs Paco Salom:
facebook.com/bloc.carcaixent
Discurs de Paco Salom, alcalde de Carcaixent, en l’acte de celebració del 9 d’Octubre i ofrena al rei Jaume I
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
On les cases de València? On les veus dels seus coloms?
Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.
S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.
On aquells prats amb rius i arbredes verdes?
On els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables?
Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb el mar tot corrent per l’Albufera!
Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua…
Ell plorava la pèrdua de la ciutat en la qual havia sigut feliç i es preguntava on quedaven el vent sempre fresc i els crepuscles amables. Nosaltres, tants anys després (777), sabem que encara que moltes coses hagen canviat, el vent segueix sent fresc i els crepuscles encara són amables. Que el sol segueix corrent per l’Albufera. I igual que el poeta, compartim eixe orgull per la nostra terra i la sensació de ser afortunats per viure al lloc on vivim.
Mentre Ibn Amira plorava la seua pèrdua, el nostre Rei Jaume plorava emocionat per la seua sort. Així ho recull al Llibre dels Fets:
“Estàvem en la rambla entre el palau reial i la torre, quan vaig veure la nostra senyera en la torre, vaig descavalcar, em vaig girar cap a orient, i els meus ulls van plorar, besant la terra per la gran mercé que Déu ens havia fet.”
A partir d’aquell dia, d’aquell 9 d’octubre de 1238, podem parlar amb propietat del Regne de València, com un ens polític autònom integrat dins de la Corona d’Aragó. Poques societats del món tenen una data tan clara de naixement com tenim els valencians i les valencianes.
Hem de puntualitzar, no obstant això, que Carcaixent no es va incorporar al nou Regne fins al 30 de desembre de 1242, quatre anys després. En aquella data, la ciutat d’Alzira es rendia davant del rei Conqueridor, i amb ella, totes les alqueries que en depenien, entre les quals es trobaven Carcaixent, Cogullada, Ternils, Benivaire, el Toro…
Aquella zona del terme d’Alzira, que amb el temps conformaria el nostre Carcaixent actual, fou coneguda com l’Horta dels Cent: segons la tradició, el Rei Jaume la va concedir a 100 soldats lleidatans per tal que s’hi establiren. I si seguim els estudis històrics del nostre admirat Víctor Oroval, al llibre del Repartiment apareixen 21 pobladors al nostre terme: 14 catalans, 4 aragonesos, 1 navarrés, 1 gallec i 1 jueu, que sumats als pobladors àrabs que s’hi quedaren, conformaren una societat complexa i diversa.
Complexa i diversa, com és la nostra societat actual. Una societat on caben sensibilitats diferents i maneres de sentir-se valencians, sempre que es mostren des del respecte. Una societat que ha de buscar els punts en comú més que les divergències. Una societat oberta, respectuosa, inclusiva i responsable, partint de la base que ningú té la veritat absoluta ni pot monopolitzar els sentiments.
Hem parlat dels nostres orígens, perquè els orígens són importants, ens ajuden a entendre’ns a nosaltres mateixos. Però més importants que els orígens són els objectius, els projectes en comú, el futur.
El futur hui ens envolta. Mentre retem homenatge a un rei del segle XIII, pengen al nostre voltant els dibuixos que els xiquets i les xiquetes de totes les escoles de Carcaixent ens han oferit. Ells són el futur i a ells haurem de retre comptes de les nostres accions presents. Només a ells ens devem. I per ells hem de tindre objectius ambiciosos. Saber cap on volem anar, com volem ser.
Els valencians tenim un potencial enorme: l’hem demostrat en moltes ocasions. Hem sigut capaços de plantar-nos contra l’adversitat, de posar en marxa projectes a gran escala que ens han aportat molta riquesa i avanços socials.
Però ni podem viure dels records ni podem esperar que la feina ens la facen altres. L’èxit, sols l’assolirem si renovem l’esforç, treballant fort i conjuntament, quan tota la societat es pose en marxa buscant objectius compartits.
Sabeu que travessem una situació difícil a tots els nivells: socialment, els estralls de la crisi són ben visibles; econòmicament no aconseguim alçar el vol i políticament tenim poc de pes allà on es prenen les decisions que més ens afecten, on ens ningunegen sense cap respecte. Però no per això hem de caure en el pessimisme. Al contrari: és el moment de posar-nos en marxa.
Com a col·lectivitat, necessitem més recursos, noves ferramentes que ens permeten millorar la nostra societat. Necessitem un nou finançament. Un nou finançament que ens garantisca afrontar els reptes que se’ns presenten i que faça justícia al nostre dinamisme. Som l’únic territori dins de l’Estat Espanyol que tot i tenir un PIB per sota de la mitjana, aporta més de la mitjana al conjunt de l’estat. Per no parlar del mal endèmic de la manca d’infraestructures. Per posar un exemple: si la mitjana estatal d’inversió és de 241 euros per habitant, nosaltres sols en rebem 155 per habitant. Esta situació és insostenible. Però sobretot és inacceptable. Això no pot continuar així. I sols aconseguirem canviar-la si anem tots units.
No és millor ni pitjor aquest país;
molt senzillament
és el nostre, el teu, el meu.
[…] tractem […]
tu, jo i aquell,
d’afirmar-lo, de dir-lo.
