Com sempre, les aportacions del públic enriquiren el debat i en concret una sentència d’una persona assistent: “noves masculinitats necessiten noves feminitats” que era, en definitiva, tota una reivindicació del feminisme actual.
Perquè davant les acusacions de “feminazis” que es fa al moviment feminista en general, parar-se a mirar les actuacions de les “no feministes” (molt recomanable l’article de Barbijaputa) pense que et pot situar en el punt correcte del debat, amb totes les prevencions de pensar que hi ha un punt “correcte” en cap debat.
Vull dir, ens podem parar a analitzar altres exemples de micromasclismes que ens podem trobar habitualment al nostre entorn:
Micromasclisme #1
Llegeixo a la revista ICON que regala El País algun dissabte, una entrevista a l’actor, model i home de família Olivier Martínez. L’entrevistadora ens explica que l’home es va donar a conèixer a Califòrnia per haver-se-les a colps amb l’ex de la seua parella, li trau el tema així com qui no vol la cosa. Ell es justifica amb la seua masculinitat: “A casa meua un home és un ser “bravo” que protegeix la seua família i fa allò que ha de fer perquè tot estiga bé. Però és un tema difícil d’explicar”. L’entrevistadora ens diu que l’Olivier rebufa incapaç d’explicar aquella pulsió tan masculina com difícil d’explicar.
És “normal” considerar que la violència i la necessitat de protegir “els seus” és masculina i justificable?
Micromasclisme #2
Una mare-cuidadora comboia el seu fill perquè un amic passe la vesprada, sope i es quede a dormir a sa casa. Intenta contactar amb la mare de l’amic del seu fill però està malalta. Li deixa missatges al mòbil perquè no contesta quan li crida. Finalment interpel·la al pare de l’amic del fill quan, al final de la vesprada se l’enduia cap a sa casa. “no saps que el teu fill es queda a casa meua? La teua dona malalta no t’ha dit que he “parlat” amb ella?” No, ell no sabia res. Ni la seua dona ni la mare protagonista de l’anècdota s’han dignat a parlar amb ell.
És “normal” deixar de banda un pare progenitor dels plans que afecten el seu fill?
Micromasclisme #3
Dos directius ixen de la seua empresa, va davant el de menor rang que obri la porta, li la manté oberta al seu cap i fa intenció de deixar-lo passar al davant. El cap el mira benèvol i amb una palmada a l’esquena el convida a eixir davant. Un gest que mostra que qui ha de deixar passar és qui té el poder de triar. Moments després una parella, jeràrquicament iguals, ix de la mateixa empresa. L’home va davant, li obri la porta a la dona i fa el gest d’esperar-se deixant-la passar. Ella es queda parada, munta en còlera i li fa un advertiment: “Que siga l’última vegada que vols deixar-me passar davant”.
Ella sap que no és “normal” cedir a la mostra de superioritat disfressada de cortesia per ser dona. Són iguals.
Micromasclisme #4
Vídeos musicals. Veient el vídeo de la cançó “Lean On” de DJ Snake en la qual canta i actua la cantant Karen Marie Ørsted, coneguda com a MØ, i comparant-lo amb el de Selena Gómez “Come & get in” (“Vine i agafa-ho”, a ella, se sobreentén) tots dos produïts per homes: Tor Erik Hermansen y Mikkel S. Eriksen en el cas de Selena i el de Lean On dirigit per Tim Erem, podem veure grans diferències en el tractament de la dona com a objecte (o no, en el cas de Lean On) en dos produccions ambientades en contextos similars de la música amb l’estil Moombahton.
Hi ha un raig d’esperança, es pot fer un videoclip d’èxit sense haver de sexualitzar la dona en quan les cançons passen al plànol visual amb els vídeo-clips. No és “normal” que si una dona és protagonista d’un vídeo siga per representar un objecte sexual.
No cal conèixer cap dona a la qual han assassinat per prendre partit per construir una nova societat més igualitària. Cada dia, en molts aspectes, ho tenim a les nostres mans.
