Sobre els temes dels que escriure trobe que hi ha un per damunt de tots: el mal. La fascinació que el mal té sobre totes les persones és molt poderosa i, independentment de la postura que prengues sobre allò que està malament, sempre hi haurà públic a dir la seua; a llegir i a dir la seua, s’entén. Martín Casariego, escrivia sobre aquest aspecte tot parlant de la màfia i el seu tractament a la saga “El Padrino” o la més recent “Los Soprano” on en la primera es feia un retrat amable i glamouros de la màfia, i en la segona ens llençava una mena de justificació psiquiàtrica de perquè són com són, aconseguint la identificació i simpatia del públic amb el Toni Soprano. Consultat un psicòleg de capçalera d’El País Semanal (Sergio Oliveros) aquell ve a dir que “L’inconscient guarda i oculta allò que reprimim (violència, poder, dominació) i que fem tot allò possible per presentar de nosaltres una imatge molt més acceptable”. Incloure un xicotet fragment de mal en una novel·la i així i tot buscar la simpatia de qui llig en el personatge més “maligne” de la història és un repte quan escrius.
“Buscar la simpatia” té moltes accepcions també, però és fonamental si no fer que s’identifiquen amb els teus personatges, sí almenys fer que la gent en simpatitze. I en aquest aspecte, com diu A.M. Holmes “L’amor és una arma molt eficaç que permet aprofundir, obrint un badall, en la defensa de qui et llig.”
I és que l’amor, amb els advertiments de Catul (“…l’oci, l’amor, va dur a la perdició reis i ciutats pròsperes senceres…” ) és un tema complicat d’escriure però alguns dels qui escrivim pensem que barrejat amb l’erotisme, és més fàcil de dur a terme. Malgrat que un altre clàssic com el John Cleland a FANNY HILL (“…un assumpte d’aquesta mena, en el qual, com que el fons i el fonament són per naturalesa una sola i una mateixa cosa en tot moment per més varietat de formes i aspectes que puguin presentar les situacions, no hi ha manera d’evitar repetir les mateixes imatges, les mateixes figures i les mateixes expressions.”), ens posa en guàrdia contra les repeticions, però ací entra l’habilitat de contar una història que vaja contra els mites sexuals majorment acceptats com pensar que, en una parella heterosexual, la dona no pot tindre més desig que l’home, posar damunt del llit el tema de la masturbació o allò de voler aconseguir arribar a l’orgasme simultàniament, per exemple amb una escena en la qual el xic de la pel·lícula posposa el seu orgasme per donar-li plaer, masturbant, la seua parella, que li ha demanat sexe en un moment en què ell no tenia, encara, totes les ganes.
Un altre efecte que es pot buscar és donar més protagonisme a les dones, i és inevitable perquè com diu la periodista Celia Blanco “les dones parlem més de sexe perquè parlem amb més tranquil·litat, i és cert que resulta menys agressiu per a l’interlocutor. És curiós: després no som qui ens imposem en el terreny sexual. Ens costa més reconèixer carències o expressar desitjos.” Però és molt gratificant escriure una història on les dones són les qui s’encarreguen d’una part molt important de la trama, deixant caure allò de “no demanar” en el llit, evidenciant la dificultat de voler expressar els desitjos o reconèixer les carències de les quals parla Celia. D’altra banda, cal fer-ho reforçant sempre que és un punt de vista, com un altre, com diu Venus O’Hara actriu, model, fotògrafa, escriptora… “ Jo no done consells sobre sexe perquè no soc sexòloga. És més qüestió de donar la meua visió sobre el sexe. No pretenc saber més que qui em llig.”
Ser capaç de completar tot açò amb els consells de Sílvia Carpallo, coautora amb Venus del blog Eros d’El País. “Cal usar els 5 sentits: olorar el coll, escoltar els gemecs, mirar-se els ulls, acaronar-se els cossos per redescobrir cadascuna de les seues parts… i llepar per trobar la sal en cada centímetre de la parella” pot donar com a resultat un bon llibre eròtic.
