L’acte va començar amb unes paraules de Josep Vicent Bataller (president dels Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià) a qui van seguir les intervencions de Paco Salom, alcalde de Carcaixent, i Maria José Llorente, responsable d’educació d’Esquerra Unida i autora del llibre “Escuela Pública: dignidad y compromiso” que es va presentar en l’acte.
Després, Ramon Torres, del CODERI, va moderar la taula redona sobre educació i en la què vaig participar en representació de la Coordinadora d’AMPA de centres públics de Carcaixent, junt a la mateixa Maria José Llorente i Joan Baldoví, mestre i diputat de Compromís al Parlament Espanyol.
La idea força que, des de la Coordinadora d’AMPA de Carcaixent volíem fer sentir al nombrós auditori (la sala es va quedar menuda per tal d’acollir a la gent que hi va acudir) era la necessitat, encara ara, de tindre un esperit crític front al poder. I en eixe sentit, recordarem que qui estàvem allà ens havíem caracteritzat, en diferents àmbits d’actuació, per ser persones crítiques. I insistirem en el sentit que la crítica anava a ser encara necessària, o imprescindible, per a seguir treballant pel progrés de l’educació pública al nostre país.
Al seu llibre “Escuela Pública: dignidad y compromiso”, Mª Angeles Llorente diu “[…] será necesario armarnos para una larga batalla. Y esa batalla no podemos desempeñarla solo los educadores y educadoras. Necesitamos aliados, cómplices, compañeros de viaje […]”. En aquest punt recordàrem a l’auditori que en el moment més àlgid de les protestes de la comunitat educativa contra les retallades del govern del PP, les famílies ens trobarem decebudes per l’actitud d’aquells mestres que decidiren fer un boicot a les activitats extraescolars (excursions, jocs, etc), que habitualment dedicaven als xiquets i xiquetes, com a mesura de pressió. Les famílies, organitzades en les AMPA, buscàrem la complicitat de la part de mestres que no estaven d’acord en fer pagar a les criatures el preu per la lluita contra una política educativa contrària als nostres ideals comuns i recuperarem així aquelles activitats sense perdre el nostre esperit crític, treballant junts famílies i professorat en reivindicar les nostres aspiracions. Per exemple, organitzant vagues de famílies, paralitzant les activitats lectives als centres amb l’absència a classe dels nostres fills i filles i suavitzant així el càstig econòmic que suportaven els treballadors de l’ensenyament en reivindicar millores per a tota la comunitat educativa.
Mª Angeles Llorente també cita Jaume Martínez Bonafé i diu “[…] los MRP se han enfrentado a la voluntad de poder en la escuela para favorecer la voluntad de vivir […]” i és que des de les famílies moltes vegades veiem com a llunyanes les teories que determinats col·lectius de docents donen com a sol·lució a determinats problemes educacionals: conflictivitat, sistemes obsolets d’aprenentatge, resistència al canvi… i ens alegrem molt de compartir experiències, no sols teories, que porten a cap determinats col·lectius de professorat com els que estan organitzats en els Moviments de Renovació Pedagògica. No és sols teoritzar el que fan, aquesta gent, a més d’enfrontar-se (si és que “enfrontar-se” està ben emprat) a la classe de 25 alumnes, amb diversitat, diferents problemàtiques, nivells culturals distints… fan tot allò que és possible per millorar el sistema educatiu amb la seua pràctica diària.
Uns altre dels problemes que des de la part de les famílies percibim és la poca motivació dels altres mestres i pensem que és perquè l’escola pública necessita guanyar en qualitat, amb inversions decidides. Pensem que és important una aposta ferma de l’administració pel nostre model educatiu i en eixe sentit aplaudim algunes de les actuacions del nou govern valencià, com la supressió del districte únic o l’eliminació de les beques per cursar estudis superiors privats. Els nostres docents poden comptar amb les famílies compromeses, ja ho hem demostrat en èpoques recents, ara necessitem també la implicació de l’administració. El reciclatge docent, la formació continua és imprescindible i l’administració també ha d’intervindre en eixe sentit.
I, per acabar, també es va comentar a la taula redona que a les famílies ens agradaria tindre més pes en les reformes o noves iniciatives que l’administració pensa posar en marxa. Per exemple, som prou crítics amb el programa Xarxa llibres, que pensem que s’havera pogut fer d’una altra manera, que ha quedat manifestament millorable, encara que recolzem la iniciativa, però no sense fissures: amb esperit crític, aquell esperit crític que reivindicàvem a l’inici de l’acte, amb què hem peleat reivindicant millores als anteriors governs i amb el què seguirem al nostre ADN de famílies compromeses amb l’escola pública.
