Escric mentre faig temps (deixar els nanos amb els iaios, dinar, escriure,…) per anar a la ciutat de València a prendre els carrers amb la meua gent.
I escric abans d’anar perquè tinc ganes de fer una predicció: tot anirà bé! És la impressió que tinc, no sols el desig, sé que tot no pot continuar com fins ara, que s’ha produït un canvi sociològic de gran calada i que el 23 d’abril de 2016 en serà testimoni i fita.
Arrere quedaran els fets violents i les agressions feixistes a les persones que participàvem a la manifestació commemorativa del 25 d’abril d’altres anys on a les portes de la mateixa plaça de bous que hui omplirem els catalanistes de València, ens agredien (amb la complicitat de les autoritats de l’època i les forces de seguretat) les bandes feixistes organitzades amb la intenció de rebentar un acte lúdic que feia de colofó cultural a una reivindicació política.
Des de fa anys Acció Cultural del País Valencià ha tingut clara la relació entre cultura i política
llegiu l’entrevista a Toni Gisbert, secretari d’ACPV que han defugit altres formacions polítiques nacionalistes valencianes, reivindicant una cultura catalana però una política valenciana. I hui, és una interpretació molt meua, la gent que anem a omplir la plaça de bous ho volem fer sentir així: reivindiquem un nou país, una nació comuna, uns drets que són nostres i que perderen en aquella batalla, a Almansa, els nostres avantpassats.
Perquè pensar que enfront no tenim un estat que ens veu com una colònia i que ens tracta com a tal, amb tècniques extractives de recursos en forma d’espoliació fiscal és creure massa en les casualitats. L’Estat espanyol sols espolia Catalunya, les Illes i el País Valencià. Dóna un tractament fiscal diferenciat a Euskadi i determina com a receptores de recursos a la resta de territoris que configuren l’Estat espanyol.
Pensar que la coincidència entre regions espoliades i trets comuns de llengua i cultura compartida és, això, una coincidència és tindre un punt de vista miop, que sols permet mirar el “nostre” territori estricte. Però pot ser qui s’ha quedat amb el punt de vista miop és la classe política i la gent, el poble, ja comença a mirar les coses d’una altra manera.
Potser, l’èxit del dia de hui no siga sols l’absència d’incidents (que sense la complicitat de les autoritats ja no semblen tan fàcils de dur a terme) sinó també que la classe política governant se n’adone que la gent els ha donat un mandat per anar “un poc” més enllà.
És, no sé com dir, com si un territori tinguera un parlament triat democràticament, amb majoria de polítics a favor de la independència i que s’entretingueren en lluites de faccions, mirant rèdits electorals de futures i imminents comteses electorals en lloc de tirar endavant els projectes per als quals la gent (pensava) els havia votat.
La indecisió, el desencant davant de polítiques no consumades pot dur a tindre precisament l’efecte de canvi de vot en unes noves eleccions. La gent que omplirem hui la plaça de bous, la gent que no podrà accedir, volem més decisió política, menys càlculs electorals i més nacionalisme. Ara recomane l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb del dia 21 d’abril.
