Recentment el MPS, en dificultats després dels dolents resultats fruit d’una prova d’estrés realitzada per la Unió Europea a les entitats financeres més importants de la UE, ha intentat apanyar-se-les sol amb una ampliació de capital. Però ni el seu principal accionista, un fons d’inversió sobirà de Qatar, és a dir un fons d’inversió del govern de Qatar, ni altres inversors institucionals han accedit a posar-li més diners. La xifra que necessitava el MPS era de 5.000 milions d’euros, dels quals sols va poder “replegar” 2.500 d’inversors diversos. No ha arribat.
I davant l’amenaça, prou seriosa, que la cosa es posara malament, però malament, el govern italià (per dir-ho d’alguna manera) ha decidit injectar 6.500 milions d’euros al capital del banc.
Un moment, en necessitaven 5.000 milions, els inversors privats n’han aportat 2.500 i ara el govern n’aportarà 6.500.000.000 d’euros, diu que? Clar, és allò de si els diners són “públics” no són de ningú. I el govern posarà el que calga. Però amb això no hi haurà prou per a Europa* que vol que siguen els “bonistes”, els dipositants, qui ‘apetxuguen’ amb la part que falta.
Com hem arribat ací? Doncs perquè Europa* no veu més enllà de voler fer acomplir normes aprovades en 2014 pel Consell Europeu i l’Eurocambra i voldria que foren sols els inversors els qui pagaren la penitència, no tots els contribuents. Però aquesta manera d’invertir els estalvis amb bons sense totes les garanties està molt estesa a Itàlia. Principalment a la zona de la Toscana, d’on es nodreix electoralment el Partit Democràtic del dimitit Mateo Renzi, ex-alcalde de Florència i ex-primer ministre del país. I aplicar-la (aplicar la llei, eh?) suposaria un desastre polític de conseqüències incalculables. No sols parlem de la tradicional ingovernabilitat d’Itàlia, sinó de la capitalització de tot el problema que faria el Moviment 5 Estels de Beppe Grillo que ha exigit el reemborsament íntegre de totes les inversions als clients del MPS, la cristal·lització del descontent amb un Italexit a l’estil britànic, la desfeta del sistema financer italià, incapaç de solucionar els seus propis problemes… El panorama que s’intueix faria bons els anys de Berlusconi.
Així que podríem afirmar que assistirem a una transgressió de les lleis i normes recentment dictades per a la protecció del Dèficit Públic Nacional per allò de protegir l’estabilitat política d’un país força inestable, de fet la inestabilitat política i regulatòria va ser l’argument que va usar el govern de Qatar per no participar en el rescat del MPS. Es donarà gasolina a la indignació particular dels inversionistes, pensem a qui vota aquesta gent, per a després apagar-la amb la màniga de l’Estat. Un Estat que segons quines circumstàncies sí està per salvar empreses privades a costa de la majoria silenciosa de contribuents que veuran com el govern italià compensa la despeses d’aquests 20.000 milions d’euros (sí, ja posats han anunciat que si a més del MPS hi ha cap altra entitat financera italiana que necessita diners… hi ha via lliure per demanar) amb retallades en sous del funcionariat i les pensions.
Us sona l’arquitectura financera plantejada…?
* (diem Europa* per abreujar però volem dir l’autoritat supervisora de les entitats financeres dels països membres de la Unió europea)