La persistència de la fantasia normalitzadora

Gaudeix de nou d'un dels articles de Josep Conill

Obrim un nou espai a La Veu per a parlar sobre la situació de la llengua al nostre País Valencià. I ho fem amb una de les persones més autoritzades per a fer-ho, Josep Conill. Cada diumenge a La Veu podreu gaudir d'unes reflexions acurades, cultivades i que s'han de tenir molt en compte a l'hora de treballar per la nostra llengua. Vos deixem amb la primera entrega.

La persistència de la fantasia normalitzadora

Els bons resultats de Compromís en les eleccions autonòmiques i generals dels últims mesos han significat, per primera vegada, l’accés al govern de la Generalitat Valenciana (en coalició amb el PSPV-PSOE i Podem) d’una força política de filiació valencianista. Aquest fet ha suscitat entre importants sectors de la ciutadania unes expectatives de canvi i de regeneració de la vida pública, entre les quals figuren en  lloc destacat les relacionades amb el disseny de polítiques públiques adreçades a intensificar l’extensió de l'ús social del valencià en tots els fronts. Una empresa, val a dir, que no s’endevina gens fàcil, atesa la dimensió dels obstacles que hi trobarà. Precisament per això, i malgrat que encara és potser massa prompte per a demanar comptes a l’actual govern per la seua gestió en aquesta o en qualsevol altra matèria, l’advocat del diable no pot deixar de preguntar-se si les instàncies teòricament concernides per l’execució d’aquesta política, més enllà de la bona voluntat que se’ls pressuposa, disposen també del bagatge intel·lectual necessari per a escometre-la de manera responsable. Com tindrem ocasió de comprovar, a hores d’ara els motius per a la desconfiança no hi manquen.

Ja no sembla, d’entrada, un bon auguri la referència a l’assumpte, massa sumària i poc comprometedora, inclosa en l’Acord del Botànic. Després de dues dècades de persecució a penes encoberta del valencià a mans dels successius governs del PP, que s’ha traduït en un retrocés espectacular del seu ús, l’apartat 3.12 d’aquest document programàtic, signat per PSPV-PSOE, Compromís i Podem, no va més enllà de l’aposta genèrica per «unes administracions compromeses amb la cultura valenciana i, especialment, en [sic] el paper del valencià». Una referència escandalosament insuficient i evasiva, sobretot tenint en compte els nivells de concreció de l’acord respecte de moltes altres qüestions.

A ningú no se li oculta que l’acció de govern fa servir sempre una agenda de prioritats, que en una situació aguda de crisi com l’actual exigeix l’adopció peremptòria de mesures enèrgiques en matèries socialment sensibles, la urgència de les quals cap persona d’esquerres gosaria qüestionar. El problema, evidentment, no consisteix en l’adopció de tals mesures, sinó en el fet que el discurs governamental n’instrumentalitze la urgència per a dissimular les seues primeres renúncies programàtiques, amb la qual cosa evita entrar en qüestions tan decisives —per bé que amb escasses repercussions pressupostàries— com el reconeixement explícit i efectiu dels drets lingüístics dels valencianoparlants, i posar fi a una discriminació secular que els converteix en ciutadans de segona, estrangers en el seu propi país.

El pitjor que podria fer el nou govern en aquest terreny seria incórrer en la temptació de reeditar la inanitat del discurs «normalitzador» promogut pel PSOE durant els governs de Lerma. No sols perquè la situació sociolingüística actual, amb els valencianoparlants reduïts a la condició d’una nombrosa però desmobilitzada minoria, no té res a veure amb l’existent a principis de la Transició. També perquè el mateix discurs normalitzador — procedent de la resistència antifranquista— ha entrat ja fa temps en una crisi irreversible, producte de la seua desvergonyida trivialització a mans de les successives administracions autonòmiques. De fet, ha esdevingut la cortina de fum idònia per a ocultar a l’opinió pública els efectes d’unes polítiques lingüístiques que, sota el pretext de «normalitzar» el valencià, han aconseguit consolidar l’estatus del castellà en la nostra societat fins a uns extrems impensables quatre dècades enrere, a les acaballes del franquisme. A hores d’ara, doncs, hauria de resultar inqüestionable que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) va ser un complet fracàs, no tant a causa de la seua insuficient implementació, com encara semblen creure alguns «ingenus», sinó sobretot perquè es tractava d’un acord de mínims, merament despenalitzador, en comptes de la norma excepcional que la circumstància històrica reclamava després de la llarga nit de la dictadura.

En conseqüència, la normalització lingüística, entesa com la dignificació del valencià i la plena devolució dels drets lingüístics dels seus parlants, mai no hi va ser duta realment a terme, a causa del mal oratge. En comptes d’això, a manera de placebo, des d’instàncies institucionals s’ha desplegat una incansable retòrica propagandística sobre les virtuts del recurs al vernacle que, en diversa mesura, representa una modalitat ideològicament distorsionada de les autèntiques aspiracions normalitzadores, sense altre propòsit que camuflar la política lingüística real dels governs valencians. El resultat ha estat el previsible: l’alienació progressiva d’un col·lectiu de parlants que està deixant a poc a poc de reconèixer-se com a tal, perquè cada dia veu com s’afluixen els seus lligams interns i se sent menys concernit pel present i el futur de la seua llengua.

Dit amb altres paraules: suportem des de fa dècades una situació d’anomia sociolingüística en què els objectius legalment prescrits al valencià esdevenen incompatibles amb les normes que n’haurien de regir la realització. Una situació caracteritzada per l’exaltació totèmica de la LUEV —enèsim residu casolà del consens de la Transició— com a estratègia paralitzant destinada a impedir als afectats per la discriminació lingüística la reivindicació dels seus drets, quotidianament vulnerats.

Mentrestant, a l’empara d’aquesta coartada legal s’ha consumat el capgirament radical de la situació idiomàtica de partida, fins al punt que els valencianoparlants han esdevingut ja una minoria en el seu propi país. Tot plegat no ens hauria de sobtar, perquè aquest i no cap altre era el desenllaç «normalitzador» tàcitament previst pels successius governs sucursalistes que han acaparat el poder regional, producte de la prossecució per mitjans cada cop més moderns i eficaços de l’únic objectiu ambiciós d’enginyeria social que l’Estat espanyol du a terme contra vent i marea des de fa segles en aquestes terres, consistent a consumar la castellanització irreversible de la societat valenciana.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat