En tot cas, els factors que expliquen l’actual degradació de les popularment anomenades «línies en valencià» són diversos, per bé que, a grans trets, els podem agrupar en dos apartats. El primer té a veure amb el fet que una porció no quantificada (però quantificable) dels professors, sobretot a partir de l’ESO, anteposen les seues necessitats horàries al dret dels alumnes a rebre l’ensenyament en valencià i, sense complexos de cap mena, hi donen les classes en castellà, amb l’anuència tàcita de les directives de molts centres i d’una inspecció educativa còmplice que hauria d’intervenir d’ofici per a evitar-ho. Potser algú objectarà que aquestes irregularitats no es produirien si les famílies dels afectats fessen valer els seus drets davant l’administració educativa, però, ara com ara, això equival a demanar peres a l’om, atesa la indefensió apresa dels valencianoparlants, producte de segles d’escarni, discriminació i violència (no sols) institucional.
En segon lloc, el fracàs d’aquestes línies es relaciona amb l’extracció lingüística dels mateixos alumnes, sovint majoritàriament castellana. Al contrari del que voldrien fer creure alguns representants d’Escola Valenciana, aquesta afluència de castellanoparlants a les línies en valencià no respon a cap prestigi de la llengua autòctona, sinó a una suma de circumstàncies heterogènies. D’una banda, s’explica a partir de la pròpia dinàmica demolingüística de la societat valenciana, on els parlants de castellà hi adquireixen cada vegada més pes. De l’altra, obeeix a l’estratègia d’una certa classe mitjana en declivi a causa de la crisi econòmica que, de grat o per força, encara aposta per l’ensenyament públic, però matricula els seus fills en les línies en valencià per a evitar-ne la convivència en les mateixes aules amb els cadells de la immigració o del lumpenproletariat. Això sense oblidar que una part de les parelles valencianoparlants o mixtes que renuncien a transmetre el valencià als fills, fan servir aquesta opció a tall d’exteriorització de costos, encomanant a l’escola l’aprenentatge d’una llengua que la família ja no fa servir. Mentrestant, al marge del règim vagament «proteccionista» de les línies en valencià, l’escola privada (concertada o no) prescindeix de l’ensenyament en valencià de manera gairebé total, detall que reflecteix la nul·la cotització real de la llengua en la nostra societat.
De fet, la situació descrita produeix finalment l’efecte contrari del que es pretenia aconseguir, atès que l’objectiu de promoure la implantació de la llengua del país, consubstancial als programes educatius de conjunció o d’immersió, hi degenera amb massa facilitat en situacions de submersió lingüística, on els alumnes castellanoparlants no arriben a adquirir el valencià i els valencianoparlants, en comptes de consolidar el domini de la llengua que porten de casa, acaben emprant durant la major part de la jornada escolar el castellà, que els ve imposat tant per alguns professors com per la socialització amb la resta dels seus companys. Ateses les circumstàncies, doncs, hi ha motius per a creure que l’aposta d’Escola Valenciana per les «línies en valencià» constitueix una opció equivocada, que fa de la necessitat virtut. Ara bé: això no significa que es tracte d’una opció sense conseqüències, ja que —davant la negativa reiterada de l’administració autonòmica a fer del valencià la llengua de l’ensenyament— la reivindicació d’aquest model escolar ha barrat el pas a la mobilització en favor de la constitució d’autèntiques escoles valencianes, concebudes com una xarxa alternativa de centres escolars monolingües, destinats a la reproducció d’aquella fracció cognitiva de la comunitat lingüística que vol viure en valencià de manera conseqüent.
El complex d’inferioritat està tan estès entre els soi-disant «valencianistes» que encara hi ha qui creu que això equivaldria a la formació de guetos, ignorant que els guetos són precisament les mateixes línies que hom persisteix a defensar. Per contra, l’estratègia «autogestionària» que propugne ací representa una de les vies més eficaces per a l’emancipació de les minories, tal com demostra, posem per cas, l’experiència de les dones o els negres als Estats Units. O és que encara hi ha algú que dubte que, atesa l’actual situació del país, les escoles valencianes serien les úniques capaces d’impugnar eficaçment la segregació acadèmica del valencià i aconseguir el domini òptim i equilibrat dels dos idiomes cooficials que la legislació autonòmica prescriu amb notòria inconseqüència?
En definitiva, la necessitat de superar la LUEV i la persistència anacrònica de la retòrica «normalitzadora» no sols hauria de donar pas a l’exigència d’una nova política lingüística, centrada en el reconeixement dels drets lingüístics de tots els ciutadans valencians, sinó que s’hauria de traduir també en un exercici d’autocrítica a càrrec d’un col·lectiu com Escola Valenciana, que des de fa anys actua com a capdavanter de les reivindicacions en pro d’una major presència social del valencià. Al capdavall, potser va sent hora de sospitar que alguna cosa no hi deu rutllar gaire bé quan els dirigents d’aquesta organització no cessen de proclamar any rere anys els èxits de participació assolits per les festes per la llengua, mentre l’ús de la llengua festejada retrocedeix inexorablement.
No podem permetre’ns el luxe de continuar per més temps jugant a perdre, ni en aquest terreny ni en cap altre. En les actuals circumstàncies, una revolució sociolingüística com la que defense equival a impugnar de soca-rel la posició marginal del valencià en l’interior del dispositiu educatiu autonòmic, reivindicant una distribució més igualitària del poder lingüístic. I això es pot dur a terme només per dues vies: bé a través de la discriminació compensatòria, que abocaria a l’adopció d’un sistema escolar de conjunció, fonamentat en l’ús preferent del valencià en qualitat de llengua nacional dels valencians; bé per mitjà de la creació de veritables escoles valencianes, enteses com un dispositiu públic, paral·lel i alternatiu al sistema escolar actualment existent, del qual acabaria convertint-se en el millor instrument crític, perquè posaria al descobert la seua ineficiència «estructural» tocant a la bilingüització dels alumnes que li són confiats.
L’experiència acumulada al llarg de les últimes dècades evidencia que, per si sola, la mobilització al voltant de les «línies en valencià» és incapaç de traure del marasme la nostra comunitat lingüística, atès que ni tan sols contribueix a fer-la conscient de la seua postergació, en la mesura en què l’atenció concedida al seu futur reproductiu, concretat en la transmissió intergeneracional de l’idioma, s’hi fa a costa de puerilitzar la reivindicació política dels seus drets. Tal com acabem d’assenyalar, la mudança d’aquest estat de coses exigeix una elevació del sostre reivindicatiu, no sols pel que fa a l’àmbit escolar, sinó a tota la resta dels incentius materials —de tipus mediàtic, econòmic, comercial, laboral, etc.— que incideixen en la preponderància social d’una llengua. L’alternativa és clara: si no s’arbitren polítiques destinades a suprimir l’actual monopoli d’aquests incentius en mans del castellà, la substitució lingüística prosseguirà de manera implacable i el valencià hi esdevindrà com més va més marginal, fins a la seua desaparició definitiva al llarg del present segle.
