Una de les més famoses va ser la impartida l’any 1959 pel químic i novel·lista anglés Charles Percy Snow (1905-1980) sota el títol TheTwo Cultures[1], en el qual argumentava que el mur que s’havia alçat entre la “cultura científica” i la “literària” (“humanística”, “artística”, tant se val) dificultava abordar la solució dels problemes mundials.
I, en part, atribuïa la degradació del nivell formatiu de la població a l’escassa sensibilitat que mostren els sistemes educatius per obrir portes en eixe mur, per interconnectar “les dues cultures”.
I, afegiríem, fins i tot per connectar la natura i ambdues cultures. Per aconseguir que la natura no ens resulte estranya o tan sols objecte passiu de gaudi o de temor.
Cultura botànica en el sentit més ample, que inclou les formes de recollir i cultivar les plantes; i de preparar-les per aromatitzar, menjar, beure o fer-les servir en àpats i rituals;de transformar-les en utensilis, medecines o pigments; de fer-ne símbols, extractes i drogues; i un llarg etcètera que inclou anomenar-les.
Entre les relacions etnobotàniques més conspícues destaquen les de caràcter religiós, les d’adoració, veneració o culte a determinades plantes.
I de protecció d’exemplars concrets, de la tala abusiva d’una espècie, o de l’entorn que les afavoreix mitjançant l’ardit d’associar-les a éssers de caràcter màgic o diví, nimfes, verges, deesses i déus; és a dir, a allò que els antropòlegs solen designar com a numina (plural de numen), deïtats dotades de poders misteriosos i fascinadors alhora que fonts d’inspiració o d’experiències religioses i de manifestacions sagrades o hierofanies.
Divinitats, relacions i atribucions que ens han sigut transmeses a través dels símbols, dels rituals i del llenguatge.
Per això, quan les sabem interpretar, “les paraules parlen”. Com els símbols. I els rituals.
Les ciències estan plenes a vessar d’eixa mena de paraules arrelades en els intents dels humans per descriure la natura, per entendre les seues lleis, per establir-ne relacions lògiques, formals, emotives; i també per controlar-la mitjançant sortilegis, fórmules sagrades i paraules evocadores.
I moltes de les paraules més productives en el camp de les ciències provenen del món vegetal. Potser perquè van ser les pràctiques etnobotàniques les que van acompanyar la humanitat des dels seus inicis fins a l’edat de la ciència i en certa mesura ens van fer com som.
En aquesta sèrie d’articles els fitònims, els noms assignats a les plantes, com les imatges i símbols relatius a les plantes serviran de motiu per fer incursions en uns altres camps temàtics: científics, lingüístics, mitològics, utilitaris o artístics. I per “cosir-los”.
Incursions i “brodats” d’aquesta mena són típics de l’etnobotànica. I dels qui intenten divulgar-la. Amb totes les cauteles, sí, però sense renunciar a la recerca d’interseccions sinèrgiques i de ponts de connexió entre diferents camps que tan sovint s’ignoren mútuament.
Un risc, sí. Perquè atrevir-se a mirar “des de fora” disciplines protegides per murs que s’intenten inaccessibles als no iniciats comporta els seus riscos.
I malgrat la petulància d’evocar la faula prometeica, s’és conscient que tractar de portar el foc dels déus de l’Olimp sapiencial als comuns mortals implica certs perills. Dels quals el no saber fer-ho és el que més importa. Perquè, molt més que el de l’enuig dels posseïdors de les claus d’accés i permisos d’ús, importa l’alegria que potser aconseguim en traspassar aquells murs, en obrir-hi portes i finestres a través de les quals intercanviar lògiques, paraules, emocions, coneixements.
I d’això es tracta: de gaudir mentre descobrim que sabem -i que podem saber- molt més del que l’estricte academicisme certifica. Intentem-ho.
