Entre les nimfes protectores de fonts, rius i estanys d’aigua dolça, les potàmides i les nàiades (2) n’eren les més importants.
I en aquest capítol de la sèrie “nimfes i natura” en parlarem.
Un capítol dividit en diferents entregues per poder assaborir, gaudir, les múltiples relacions entre aquestes nimfes i algunes de les plantes que ornen els aiguamolls i amb els mateixos ambients lacustres.
Relacions, a més, que s’han expressat de múltiples formes, des de la pintura a l’etimologia, des de la literatura a l’arquitectura, i que fins i tot s’han diversificat i anastomosat, dividit i reconnectat, a través de mites, llegendes, rondalles o llibres religiosos. Comencem, doncs.
LES FLUVIALS POTÀMIDES
Tot i que el nom de potàmides al·ludeix al mot grec potamós, “riu” (3), aquestes nimfes solien viure no tant al centre del riu sinó a recés del corrent, als llocs més tranquils i plàcids dels fluents però suficientment nodrits, oxigenats i assolellats com per facilitar una riquesa botànica tan alegre com estèticament bella.
Però no són les potàmides les úniques nimfes que podem trobar a les aigües més o menys somes.
També hi poden viure les nàiades, nom que sembla derivar d’una arrel indoeuropea, *sna- (6), amb el significat de “fluir”, “nadar”, “humit” (7).
Nàiades cantades per poetes, com el mallorquí Costa i Llobera (1854-1922) a les Horacianes :
blavors ombrívoles aboca l’àmfora.
Dones d’aigua glossades en poemes com l’èpic Canigó (1886), on mossèn Cinto Verdaguer les anomena goges:
Goges, sí, però també aloges, dones d’aigo, encantades, encantàries, janes, lloranques i paitides.
Aloges com les que habiten al Pla de l’Estany (de Banyoles) o també al Canigó de Verdaguer.
Dones d’aigo que viuen als pous i aljubs de Mallorca
Encantades com les de la Font de Montalt (Alcoi, l’Alcoià), el Barranc de l’Encantà (Planes, el Comtat), el castell d’Alfàndec (Benifairó, la Safor), el Desert de les Palmes (la Plana Alta), o les del Castell de Rupià (Baix Empordà) (11).
Encantàries com les que viuen a la Vall de Boí (l’Alta Ribagorça).
Janes com les encantades de la Font de la Jana (Teulada, la Marina Alta)
Lloranques com les de Castellar del Riu (el Berguedà).
Paitides del Montseny (entre Osona, el Vallès i la Selva).
Genèriques dones d’aigua tan sovint descrites com a donzelles bellíssimes que van nues o amb tuls transparents; de llargues cabelleres amb tons daurats o cuprífers; d’ulls blaus o d’un verd marí…
Sí, ulls de color verd com els que en una de les Rimas (la XII) atribuïa a les nàiades el poeta sevillà Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870) per exaltar així els d’una jove convençuda que l’iris maragda no l’afavoria:
verdes como el mar, ¿te quejas?;
verdes los tienen las náyades,
verdes los tuvo Minerva,
y verdes son las pupilas
de las hurís del Profeta.
Algunes nàiades han passat a la posteritat amb nom propi.
És el cas de Lotis (12), que desitjada i perseguida pel fàl·lic déu Príap va ser transformada en una flor per poder escapar-se’n.
Una flor que, òbviament, va rebre el seu nom, lotus.
Però, prèviament, Príap havia intentat despullar Lotis aprofitant que estava dormida, moment que va representar Giovanni Bellini a El festí dels déus (1515).
Un episodi, el pintat per Bellini, que ja havia sigut descrit per Ovidi als Fastos (Fasti: 415; c. 8 dC):
Omnibus ex illis Lotide captus erat
Hanc cupit, hanc optat: sola suspirat in illa (15).
Una jerarquia botànica congruent amb la mitològica, ja que les nàiades com Lotis s’inclouen dins del grup genèric i més ample dels Nymphaea, el de les nimfes.
Però de la flor de Lotis, dels lotus, en parlarem més en les properes entregues.
1 Dedicat a Francesc Gisbert, escriptor i divulgador tan entusiasta com prolífic; i que tant en sap –i tan bé ho comunica- d’això de les encantades i les dones d’aigua, les nostres particulars nimfes.
2 Del grec νάω, nao, “fluir”; ètim probablement relacionat amb el llatí natare, “nadar”.
3 En fan referència paraules com hipopòtam o “cavall de riu”; o Mesopotàmia, “entre rius”.
4 Pertanyen al gènere Potamogeton espècies com P. crispus (llapó fullat), P. filiformis (pell), P. fluitans (espiga d’aigua, herba nadadora, sotaigua), P. lucens (plantatge lluent), P. natans (llengua de cavall), P. nodosus (llengua d’oca, espiga d’aigua, herba nadadora, sotaigua), P. pectinatus (embolicada, llapó anguilenc, llapó negre, llimac d’aigua, maranya d’aigua) i altres. Al País Valencià tenim, sobretot, Potamogeton crispus, P. nodosus, P. pectinatus. Per visualitzar-ne fotografies, i ben bones, recomane el següent enllaç, “Apatita”, de Santiago González: www.apatia.com
5 La imatge està presa del llibre La vegetació dels Països Catalans (ed. Ketres, 1981), de Ramon Folch i Guillèn i amb il·lustracions d’Eugeni Sierra i Ràfols (plantes) i Josep Nuet i Badia (paisatges). Aquest llibre, que no tan sols descrivia sinó que explicava el poblament vegetal, va ser un dels que més em va motivar a estudiar i gaudir del món de les plantes.
6 En lingüística històrica un asterisc s’anteposa a una paraula que no està documentada però que s’ha reconstruït mitjançant les lleis de l’evolució de la llengua.
7 En eixe sentit el mot nàiade estaria relacionat amb el grec νάω, “nao” i el llatí natare, “nadar”.
8 Metàfora que equipara el vessament de llàgrimes amb la surgència d’una font. Per saber-ne més, es pot llegir l’article “Els ulls de la terra”, de l’autor d’aquest article (professor d’institut) i els seus fills, Daniel i Jaume, enginyers civils amb estudis d’hidrologia: Metode.
9 Com la protagonista de la rondalla El dia del miracle (de Santa Pola, Baix Vinalopó, País Valencià). Una rondalla plena a vessar d’elements melodramàtics ben articulats en què es relacionen una jove metamorfosada i un brollador d’aigua que, segons la tradició, sorgeix tots els anys a partir del dia de sant Cristòfol (“el Tofolet”, 10 de juliol): xica que plora; llàgrimes que es transformen en un ullal d’aigua dolça a la platja de l’Antina; conversió en “sirena” (dona d’aigua) per la intercessió d’un mag; noves llàgrimes per no poder tornar a gaudir de l’estimat, etc. Paga la pena de llegir la versió de Joaquim Gonzàlez Caturla a Rondalles del Baix Vinalopò (Editorial Aguaclara, 1987).
10 Com tindrem ocasió de veure, l’assetjament d’una (suposada) princesa, deessa, etc. per un cabdill conqueridor que intenta, amb una boda forçada, legitimar la seua conquesta, serà un motiu recurrent en els mites en què apareixen nimfes.
11 Al migjorn valencià el nom més freqüent per a les dones d’aigua és el d’”encantades”. Estudiosos del tema, com Enric Valor, Francesc Martínez, Joan Borja o Francesc Gisbert han fet aportacions notables al tema, moltes d’elles recollides al llibre Llegendes de Cocentaina i del Comtat: estudi i difusió, d’Ivan Carbonell, publicat l’any 2014 per l’Institut d’Estudis Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant.
12 Esmentada per Ovidi a Les Metamorfosis i als Fastos.
13 The Feast of the Gods
14 El codony, i en particular la varietat més dolça i menys aspra anomenada codonyeta al migjorn valencià, era un fruit que antigament solien intercanviar els nuvis quan festejaven o bé en les primeres nits nupcials. També es pot consultar la relació entre els codonys i la sexualitat a l’article; i, junt a uns altres temes etnobotànics, al llibre Herbari. Viure amb les plantes, de Ferran Zurriaga i l’autor d’aquest article (2012, Publicacions de la Universitat de València).
15 “Però al rubicund Príap, ornament i protecció dels horts el va seduir, més que totes les demés, Lotis: ella és el seu anhel, el seu delit, tan sols per ella sospira”.
