Paraules Clau: Etnobotànica, nàiades, lotus, lliris
Durant el regnat a Egipte dels Ptolomeus (s. IV – I aC) l’antic idioma egipci es va transformar en el copte, una mena d’híbrid entre aquell idioma i el grec dels invasors.
I això va afectar també el nom dels lotus.
LA FLOR ANOMENADA “FLOR”.
Atés que per als egipcis els lotus eren “la” flor per antonomàsia sovint els designaven així: “flor”, hrrt.
I aquest nom va esdevindre, en copte, hreri /hleri.
Al seu torn els grecs van adoptar i transformar el fitònim en λειριον (leirion), que van aplicar no tan sols als lotus sinó també a unes altres plantes vicariants, és a dir, d’un altre lloc però que malgrat no ser-ne les mateixes se’ls assemblaven morfològicament o funcionalment.
El mot grec potser fóra l’antecessor del llatí līlĭu /līlĭum (1), que amb vacil·lacions entre les consonants líquides “l” i “r” originaria fitònims com el català liri/lliri. Esquemàticament podríem representar-ho així:
egipci hrrt (“flor”) > copte hreri/hleri > grec leiron/leirion >> llatí līlĭu /līlĭum >
(per dissimilació l-r) català liri/lliri.
En unes altres llengües el fenomen va ser similar: en occità-provençal lir /liri; en castellà, gallec-portugués i italià lirio; en francés lys /iris; en anglés lily; en alemany Lilie; o en neerlandès lelie.
EL CATALÀ LLIRI… I LES VARIANTS
El fitònim català lliri/liri apareix esmentat ja al segle XIII a diverses obres de Raimon Llull (Blanquerna, Arbre de ciència).
Així mateix el trobem al Regiment de la cosa pública (26:28), de Francesc d’Eiximenis (s. XIV): Abunda en precioses herbes, especialment en les muntanyes… així com… gauig, anglentina, lliri, roses… (2)
En el català medieval també es va fer servir la forma apocopada “llir”, sobretot en les rimes poètiques. És el cas del famós cicle Llir entre cards que trobem als Cants d’amor del valencià Ausiàs March (s.XV).
Un poema dels quals, el XIII conté potser els versos potser més coneguts, la tornada de quatre decasíl·labs en què el poeta demana a l’estimada que impedisca la seua mort per amor:
Lir entre carts, vós sabeu e yo sé
que·s pot bé fer hom morir per amor;
creure de mi, que só en tal dolor,
no fareu molt que·y doneu plena fe.
A molts llocs del País Valencià el mot “lliri” es va transformar en “giri” (3) per bescanvi de la palatal inicial, viu a determinades formes compostes com giriblau o giriblanc.
Lliri, liri, llir, giri representen modificacions fonètiques del llatí līlĭu /līlĭum per canvis “l-r” en la segona síl·laba.
Però no sempre ha sigut així, i de fet encara trobem un topònim en què no es va produir aquesta dissimilació; es tracta de Lillet (< līliētu), referit a la Vall del mateix nom, al Berguedà (al Prepirineu, i amb capital a Berga), i on es troben Pobla de Lillet i el Monestir de Santa Maria de Lillet.
PERÒ, ¿A QUÈ ANOMENEM “LLIRIS”?
Com acabem de veure, des dels inicis de la nostra llengua intel·lectuals, legisladors, poetes, incloïen el mot lliri en el seu repertori lexical. I lo mateix trobaríem en les altres llengües.
Però, ¿a quina planta es referirien? ¿Segur que era a la mateixa, malgrat dir-li el mateix nom? De fet, ¿quina, en concret, i a hores d’ara, evoca el lector quan sent parlar de “lliri”?
Doncs la veritat és que hi ha tantes que no resulta gens fàcil fixar-ne cap com a canònica.
Perquè una cosa és anomenar leiron -en grec- als lotus, i una altra estendre el nom a les plantes que se li assemblen, cosa que acaba derivant en una mena de caos terminològic que fa difícil esbrinar l’origen o almenys les primeres accepcions del mot.
De fet, el nom que els egipcis feien servir per anomenar “la” flor i que mutatis mutandis ha esdevingut en “lliri” ha acabat per designar a hores d’ara no tant “la” com “les” flors; almenys moltes de les més vistoses i de forma més o menys oberta.
Tantes que sovint s’ha hagut de recórrer a afegir epítets per poder diferenciar uns lliris d’uns altres.
Només per fer-nos una idea, ací va una petita mostra d’alguns gèneres amb espècies que anomenem lliris:
Convallaria : com la pirinenca C. majalis, lliri de maig.
Galanthus : com la nemorosa G. nivalis, lliri de neu.
Convallaria majalis, lliri de maig.
Galanthus nivalis, lliri de neu.
Iris : amb nombroses especies que adjectiven el comú “lliri”, i fins i tot amb repecitions, com I. pseudacorus, lliri groc; o el plurinominat lliri blau, que s’aplica tant a I. germanica com a I. xiphium, I. lutescens i I. xiphioides.
Iris pseudacorus, lliri groc.
Iris germànica, lliri blau.
Pancratium : com el psammòfil P. maritimum, lliri de mar o lliri de platja;
I, ¡ves per on!, també el gènere Nymphaea té representants anomenats lliris, com la N. alba, lliri d’aigua.
I, ¡ves per on!, també el gènere Nymphaea té representants anomenats lliris, com la N. alba, lliri d’aigua.
Pancratium maritimum, lliri de mar.
Nymphaea alba, lliri d’aigua.
I amb aquest darrer és com si tornàrem al principi, a les nimfes, grup al qual pertanyen les nàiades com Lotis l’epònima dels lotus dels quals, seguint-li el rastre, ens ha dut fins ací.
¿Hi ha qui en done més?
Bo, clar que sí.
Perquè ens hem deixat alguns dels de ben importants i coneguts també com a lliris.
Però d’això, i de més, parlarem la propera setmana.
¿Hi ha qui en done més?
Bo, clar que sí.
Perquè ens hem deixat alguns dels de ben importants i coneguts també com a lliris.
Però d’això, i de més, parlarem la propera setmana.
(1) Ja esmentat al llibre XXI de Naturalis Historia, de l’escriptor i naturalista romà Gaius Plinius Secundus (s. I), Plini el Vell
(2) Per estudiar els fitònims catalans en època medieval és recomanable consultar la tesi doctoral de Lluís Alpera Los nombres trecentistas de botánica valenciana en Francesc Eiximenis. València: Institución Alfonso el Magnánimo, 1968.
(3) Una transformació similar a la que, a partir de lŏliu vĭride, “jull verd” va originar el trànsit luliverd > llulivert >julivert.
