Asseguts al pati d’una casa de camp a la Vila Joiosa (la Marina Baixa, País Valencià), al tebi sol d’un hivern poc fred, la tia Francisca va contar als meus fills la rondalla que tantes i tantes voltes li havia contat a sa mare, a la qual va cuidar de menuda.
Es tractava de “Per la flor del lliriblau” (o “giriblau”), i que si fa no fa, de manera resumida i admetent totes les variants que vulguem posar, venia a dir que..
Fa molts, molts anys, i un país llunyà, hi havia un rei que tenia tres fills. El sobirà, que era just i bo, va emmalaltir un dia i els metges i apotecaris no sabien què fer per curar-lo.
El darrer en ser consultat li va dir al rei quina seria la solució:
-Majestat, només vos podreu curar si algú vos porta per olorar la flor del lliriblau.
Com que per tot el regne no se’n trobava cap, el rei va convocar els seus tres fills i els digué:
-Fills meus, sabeu que a tots tres vos vull per igual, i encara no tinc decidit a qui anomenar per substituir-me. Però ara tindré la solució per a la tria. Aquell de vosaltres que aconseguisca i em duga la flor del lliriblau serà el meu hereu.
Dels tres fills, el major era tan vanitós com destrellatat, el mitjà tan peresós com golafre, i tan sols el tercer era un bon xicot.
Tots tres abandonaren el regne en dies successius, i cadascun, en passar per un racó del camí es van trobar una velleta que els demanà un tros de pa per calmar la fam que la rossegava per dins.
Els dos primers es van negar a compartir-ne ni tan sols un petit mos, però el tercer es va apiadar i li va donar la meitat de la seua coca.
La fada, que això era la velleta, va premiar el bon cor del menut amb la indicació d’on podria trobar la flor del lliriblau.
Quan tornava tot content per poder oferir-la a son pare i curar-lo, els germans el van descobrir i el major, ple de ràbia pel triomf de qui considera amb menys drets per a la successió, el va ofegar i colgar en la vora arenosa d’un riuet junt a un canyar. I ho va fer malgrat el desgrat del segon, que no volia ser còmplice d’aquella malifeta tot i que, per por al seu germà major va decidir no denunciar-lo.
Aprofitant que el major no mirava, el germà bo va agafar una canya alta i grossa, va perforar els nusos i la va clavar en l’arena perquè el menor poguera respirar.
Amb la flor en el seu poder, el primogènit es va presentar davant son pare i li la va oferir.
Però en el moment en què el pare anava a agafar-la se sentí la veu de la flor que deia:
-No és aquesta la mà de qui ha trobat la flor.
Tan astorat com intrigat, el pare va demanar explicacions alhora que recuperava la salut. I preocupat per l’absència del menut va decidir eixir a cercar-lo, tot portant amb ell la flor del lliriblau.
Mentrestant, un pastor que per allí va passar va trobar la canya clavada en l’arena, va tallar-ne un tros i se’n va fer una flauta.
En passar la comitiva reial pel costat del canyar es va sentir el so de la flauta. Però en apropar-se el germà major la música “flautal” es va transformar en una veu que cantava:
Passa, passa i no em nomenes
Que m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.
Passa, passa i si em nomenes
Que no m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.
En assabentar-se del que hi havia, el rei va manar desterrar el major, va perdonar el mitjà i va fer hereu el germà menut.
I conte contat, ja s’ha acabat.
Anys més tard em vaig assabentar que aquesta rondalla popular valenciana havia inspirat el mestre saguntí Joaquin Rodrigo (1901-1999) per composar el poema simfònic Per la flor del lliri blau (2).
Però, ¿què era això del “lliri blau”?
LLIRIS DE TOTA MENA
El mot lliri designa a hores d’ara tantes espècies que sovint cal afegir-les epítets als fitònims popular per tal de poder-los distingir (3).
A més a més, en el recull d’espècies “llíriques” (amb perdó per la llicència lingüística) trobem fitònims diferents per la mateixa espècie, en segons quines comarques, i homònims fitonímics aplicats a diferents espècies.
Un autèntic repte per als etnobotànics, i per als lingüistes. I per als historiadors de la pintura, com tindrem ocasió de veure més avant.
Entre els lliris adjectivats pel color dels pètals (tres, que apunten cap amunt) o dels sèpals (oberts cap als laterals i desviats cap avall) destaquen:
Lliri blanc: Convallaria majalis, Iris germanica var. florentina, Lilium candidum, Narcissus poeticus, Zantedeschia aethiopica.
Lliri groc: Iris pseudacorus.
Lliri blau: Iris germanica, I. latifolia, I. lutescens (= I. xiphioides), I. xiphium.
Lliri roig: Gladiolus italicus.
Lliri morat: Lilium martagon.
Lliri negre: Iris tuberosa.
El gènere amb un espectre cromàtic més ample és Iris, al·lusiu a la divinitat epònima que trobem a la mitologia grega i per la mateixa raó en el nom de la membrana pigmentada, circular i contràctil situada davant del cristal·lí ocular i a la qual devem el color dels ulls.
ELS IRIS BLAUS
Molts Iris tenen una especial apetència pel color blau. De fet, quatre de les espècies esmentades ofereixen eixe color en pètals i sèpals.
És el cas del pirinenc I. latifolia, amb corol·la d’un blau intens i de fulles tan amples com el nom específic. I del menut I. lutescens, que viu als pendents secs i a les brolles; i amb dues varietats, la de color blau violaci i la de color groc que ha inspirat l’epítet lutescens;
No resulta difícil de trobar a les timonedes el menut I. xiphium, d’un blau violaci clar i amb una banda groga de pèls curts i fins en els sèpals o “llengua”.
Iris xiphium.
Iris germanica.
Els lliris apareixen en alguns del quadres millor valorats, tant del passat com d’una certa modernitat.
Veiem si més no aquest fragment de l’obra Deus Het Lam (Agnus Dei, Adoració del corder místic, o Retaule de Gant), dels germans van Eyck (1432) (5).
En un dels panells inferiors del Retaule de Gant, a la dreta de les dones màrtirs i per sobre dels sant hòmens figura un conjunt de plantes que paga la pena admirar, i entre les quals destaca un lliri, un Iris.
Les Iris (1889). Vincent van Gogh. J. Paul Getty Museum, Los Angeles, California.
Iris (1890). Vincent van Gogh. The Metropolitan Museum of Art, New York.
Però, clar, tot això són, ja, unes altres històries.
(1) En la terminologia que hem fet servir fins ara en els títols correspondria a: 3.3. Nàiades (IV). Dels lotus als lliris. Lliris (2)
(2) Per la flor del Lliri blau de Joaquín Rodrigo per la Lone Star Wind Orchestra o Per la flor del Lliri Blau per l’Orquestra Municipal de València
(3) El recull més exhaustiu de fitònims en català es troba al llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana (TERMCAT, 2014). Una obra enciclopèdica, magna. Un treball que també es pot consultar en la versió digital
(4) I a tot això, sense comptar amb els lliris tropicals i subtropicals del gènere Crinum, nom provinent del mot grec κρίνον (krinon), “lliri”, i que també ha servit per designar els crinoïdeus, equinoderms amb aspecte de “lliris”.
(5) Tríptic.
