Quan el lliri també es diu assutzena

Paraules Clau: Etnobotànica, assutzena, Lilium candidum, lliri blanc, atribut de sants, Materia medica, Dioscòrides, Andrés Laguna
 
ANTECEDENTS
 
¡Quina varietat d’espècies acull el genèric nom de lliri! ¡I quina bellesa en cadascuna d’eixes flors!
 
Ara bé, “lliri” no és sinó una evocació a aquella altra planta que els egipcis anomenaven hrrt, “la flor”.
 
Sí, “la” flor per excel·lència per als egipcis, el lotus Nymphaea coerulea.
 
Un nom que, transformat en el grec leiron, el llatí lilium o el català lliri, es va aplicar paulatinament -sovint adjectivant-lo- a espècies ben diferents de l’original.
 
Espècies que s’assemblen a aquella o bé a unes altres de vicariants, amb morfologia o funcionalitat paregudes a aquella de la qual prenien el nom, tot i no ser ja la mateixa i estar a un altre lloc.
 
L’HRRT SŠŠN
 
Els antics egipcis no tan sols anomenaven hrrt, “(la) flor” al lotus sagrat. També li deien, específicament, sššn  (pronunciat seh-san).
 
I de manera similar a com hrrt va traspassar les fronteres de l’espai i del temps, també ho va fer sššn.
 
Al mateix Egipte, on la dominació greco-macedònica (s.IV aC - I aC) va transformar la llengua egípcia en el copte, l’antic nom sššn, va passar a ser šōšen, alhora que que els grecs l’assumien com a sûson.
 
També hebreus i arameus acceptaren l’original egipci sota la forma de šōšannā.
 
I quan en el s. VII dC, els àrabs van envair tant Egipte com les terres siríaques i mesopotàmiques van adoptar i adaptar els fitònims esmentats, i el van metamorfosar en una mena de síntesi de tots aquells: sussánah.
 
Més tard, ja en l’àrab hispànic, l’aglutinació de l’article (al- >) as- [1] va  originar as-sussana, antecessor del nostre assutzena. I també del castellà azucena [2] o el portugués açucena. Tots relacionats fonamentalment [3] amb la liliàcia Lilium candidum.

^{Lilium candidum.}

Un procés lingüístic semblant a les ja esmentades transformacions hrrt ® lliri i que podem resumir en el següent quadre comparatiu [4]:
 

^{Evolució dels noms egipcis del lotus fins esdevenir assutzena i lliri.}

L’ASSUTZENA LILIUM CANDIDUM

En la major part dels casos el fitònim assutzena al·ludeix a la liliàcia Lilium candidum.

Es tracta d’una planta bulbosa que fa una tija de vora un metre d’alçària i coberta de fulles lanceolades.

Les flors, agrupades al capdamunt en ramillets més o menys nombrosos, són grans i amb sis tèpals d’un blanc immaculat (candidum); les anteres, també en nombre de sis, són llargues, oscil·lants, i d’un intens color groc.

^{Lilium candidum, de Carl Franz Gruber.}

La bellesa de les flors i la intensitat de la seua flaire nocturna han propiciat el seu cultiu com a planta ornamental. I és probable que fóra la primera en ser-ho amb eixa finalitat; de fet, sembla ser la flor representada en un vas cretenc de temps tan remot com el  s. XVII aC.
 
Pel que fa a les virtuts que se li atribueixen, ja el metge grec Dioscòrides (s. I) en parlava al capítol CX del llibre III de Materia medica [5].
 
En la traducció que en va fer el metge segovià Andrés Laguna (s. XVI) podem llegir a l’inici del capítol: “La flor de Lirio Real es communissima en las guirnaldas. Hazese della vn vnguento, llamado de vnos Lirino, i de otros Susino: el qual molifica los neruios, y particularment las durezas de la natura de la muger. Las hojas de la yerua puestas en forma de emplastro, son vtiles contra las mordeduras de la serpientes: y cozidas... ”

^{Fragment del facsímil de l'edició de Laguna de Materia medica.}

Ara bé, tot i que assutzena sol identificar-se amb Lilium candidum, la relació no és biunívoca: mentre que en alguns llocs Lilium candidum rep uns altres noms, assutzena -convenientment qualificada- pot referir-se a unes altres plantes.
 
De fet, Lilium candidum rep en segons quines comarques el nom de “lliri” seguit d’un qualificatiu: “blanc”, “gran”, “vertader”, “d’olor”, “de sant Antoni”, “de sant Josep”, “de sant Joan”, “de Corpus”...

^{Sant'Antonio di Padova con il Bambino (1659) Giovanni Francesco Barbieri, il Guercino.}
 

Considerada símbol de l’amor anafrodisíac, l’assutzena Lilium candidum ha sigut relacionada no tan sols amb la Mare de Déu, sinó a aquells sants dels quals es volia assenyalar la castedat o la virginitat.

I en eixe sentit ha passat a ser l’atribut de sants reputats de purs, com els franciscans Antoni de Pàdua i Clara d’Assís (fundadora de les clarisses); el carmelita Albert de Messina;  el jesuïta Estanislau de Kostka; el fundador de l’orde dels clergues regulars Gaietà de Thiene; el dels oratorians Felip Neri; el dels dominics Domènec de Guzman; i les dominiques Caterina de Siena i Agnés de Montepulciano. I perquè no tots siguen religiosos, l’emperador (del Sacre Imperi Romanogermànic) Enric II, considerat cast pel fet de no haver tingut fills.

¡Ah!, i també, last but not least, d’un altre sant jesuïta, Lluís Gonzaga, el “protector dels estudiants”.

^{La vocazione di S. Luigi (detall; 1650). Giovanni Francesco Barbieri, il Guercino.
The Metropolitan Museum of Art, New York.}

Així que, ¡estudiants!, potser si poseu una assutzena al vostre escriptori no tan sols gaudireu d’un perfum embriagador sinó de la protecció del sant que la tenia com atribut.
 
O no.
 
Però, almenys, la primera part està acreditada.


 
[1] En alguns casos l’article àrab al- es transforma fonèticament si la lletra inicial del substantiu al que acompanya és d, n, r, s, t, o z. En eixos casos l’article esdevé un duplicat de la inicial següent: al-sussana passa a ser as-sussana. I en servir de préstec a les llengües llatines sovint s’aglutinen l’article i el substantiu: as-sussana > assussana > assutzena.
[2] En castellà en són abundants els exemples; així, al baladre (Nerium oleander), al que els àrabs anomenaven defla va esdevindre, a través d’ad-defla > castellà adelfa ; i lo mateix podríem dir d’al-sukkar, pronunciat as-sukkar, azúcar ; at-tun > atún ; az-zayt > aceite ; az-zufayzafa > azufaifa (el nostre gínjol, Ziziphus jujuba); az-zahr > azahar . I, clar, el ja esmentat az-zucena > azucena.
[3] A alguns llocs reben el nom d’assutzena (+ epítet) plantes com algunes de les ornamentals hemerocal·lis (etimològicament “bonica d’un dia”), de forma semblant a Lilium candidum: les grogues Hemerocallis lilioasphodelus i H. flava; o la rosa H. fulva. Unes altres assutzenes són la “de prat”, Lilium martagon ; la “borda” Convallaria majalis; la “d’aigua” Nymphaea alba; i la “de mar”, “marina”, “d’arenal” o “de platja” Pancratium maritimum. Unes quantes, sí, però molt menys que les que duen “lliri” com a fitònim genèric.
[4] Per ampliar aquest passeig etimològic recomane l’article de Daniel Closa “Amb el lliri a la mà” i també l’etimologia.
[5] Per a conèixer les propietats medicinals de les plantes, el llibre “clàssic” en castellà és el de Pius Font Quer “Plantas medicinales. El Dioscórides renovado”.