En l’article anterior fèiem servir l’al·legoria de les plantes com a navilis etnobotànics a bord dels quals visitar els “ports” de les diferents disciplines i camps de coneixements.
I vam advertir que era molt possible que en l’arribada al “port” de la perfumística amb el navili “assutzena” podríem trobar restes d’antigues visites que uns altres navegants hi havien deixat; mostres de la interacció entre els humans i les assutzenes en descripcions, en imatges, en receptes, en noms, en llegendes. I, per suposat, en determinats llibres clàssics.
Fem-n’hi una petita estada per conèixer alguns dels llibres clàssics que ens facilitaran orientar-nos en els camps de la fitoteràpia i la perfumística.
I en el de les plantes en general.
DIOSCÒRIDES I UNS ALTRES AUTORS CLÀSSICS.
Fa dos mil anys, en època de l’emperador Neró (s. I dC), el metge i botànic Dioscòrides va escriure el compendi de farmacopea Περì ϋλης ιατρικης (Perì hýlīs i̓atrikī̂s), traduït molt més tard al llatí com De materia medica (Els materials de la medicina”), el tractat farmacològic que més influència ha tingut tant a Europa com al món musulmà durant divuit segles.
Dioscòrides Pedaci, d’Anazarbe (Cilícia, Àsia Menor).
Eixos cinc llibres estaven dedicats a les següents tipologies de “simples”:
I: Plantes aromàtiques, olis, ungüents, arbres i sucs que se n’obtenen;
II: Animals, cereals i herbes.
III: Arrels, sucs, herbes i llavors.
IV: Unes altres plantes i arrels.
V: Vinyes, raïm, vins, aigües, minerals i metalls.
Altrament s’hi incloïa un llibre VI, De venenis o de veneriatis animalibus, tot i que avui dia es considera apòcrif o atribuït falsament a l’autor.
El conjunt descrivia unes 600 plantes medicinals (i tòxiques, psicotròpiques, cosmètiques), uns 90 minerals i vora 30 substàncies d’origen animal. A més a més incloïa no tan sols els noms populars en grec i en llatí, sinó també en llengües com el daci i el traci, de territoris visitats per l’autor.
El compendi va acabar constituint una unitat, un únic llibre que sovint s’ha conegut directament amb el nom de l’autor, “el” Dioscòrides.
L’èxit va ser enorme i en el segle IX es va traduir al siríac i d’ací a l’àrab i al persa; traduccions que en ocasions incorporaven noves plantes i els propis fitònims tot i considerar els noms grecs com els “científics” de l’època.
Dioscòrides amb un alumne, segons un gravat siríac.
Una compilació encara més succinta va ser un altre Kitab al-adwiya al-mufrada (s. XII) escrit pel metge, poeta i filòsof de Dénia ibn Abu-s-Salt; el metge i alquimista valencià Arnau de Vilanova el va traduir al llatí a finals del segle XIII i d’ací va passar durant el segle XIV a l’hebreu i al català sota el nom de Llibre de simples medecines [1].
LA VERSIÓ D’ANDRÉS LAGUNA
L’any 1555 l’humanista segovià Andrés Laguna [2] va traduir al castellà el Dioscòrides a partir de l’original grec. Una versió enriquida amb comentaris molt acurats ja que el traductor era metge molt reputat, viatjat, poliglota i amb accés a documents d’alt nivell a causa de la seua relació amb reis (Carles V, Felip II) i papes (Pau III, Juli III).
Portada de l’edició de Laguna del Dioscòrides.
L’assutzena o lliri blanc Lilium candidum figura a dos dels capítols dels cinc llibres que integren el Dioscòrides: el referits a la planta com a tal (III:CX) -que Laguna anomena lirio real, lirio blanco o açucenas (sic) – i al susino o perfum que se n’obté (I:XLVIII).
En l’inici del capítol dedicat III:CX llegim, en la traducció de Laguna:
“La flor de Lirio Real es comunissima en las guirnaldas. Hazese d’ella un unguento llamado de unos Lirino, y de otros Susino…”
I parem atenció als noms dels ungüents: lirino i susino [3]. Uns noms que òbviament fan referència al lirio i a l’(as-)susena, com molt bé indicava Francisco Hernández, el naturalista i metge més destacat del Mèxic de l’època de Felip II i “Protomédico general de todas las Yndias, islas y tierra firme del Mar Océano”.
De fet, en parlar de l’”ungüento de azuzenas” diu Hernández: “Llamóse éste lilino, por llamarse las azucenas en latín lilium, y también susino por dezirlas los árabes en su lengua susin, de donde las llamamos vulgarmente azucenas”.
Sí, un ungüent perfumat i reputat des de l’Antic Egipte com a perfum netament masculí atesa la suavitat de la seua fragància [4] mentre que per a les dones es recomanaven perfums més potents i perdurables (oli de mirra, de nard, etc.). ¿Recordem la pintura de van Leiden, de l’article anterior?: Maria Magdalena amb el nard, i el comitent amb l’assutzena.
Doncs del perfum d’assutzena en parlarem un poc més.
Però serà en el proper article.
[1] És recomanable la consulta del llibre La ciència en català a l’Edat mitjana i el Renaixement, de Lluís Cifuentes, disponible en Google books.
[2] Un cognom, Laguna, que tenim la sort de comptar entre nosaltres, ací al País Valencià i associat a la Botànica d’alt nivell i a la divulgació etnobotànica: Emili Laguna Lumbreras, a qui dedique aquest article junt a la meua estima, admiració i agraïment. L’article següent el vam fer en col·laboració a la revista Mètode.
[3] El mot lirino continua viu als idiomes italià (unguento di Giglio) i portugués (dizia-se de certo unguento, feito com fôlhas de lírio), mentre que el de susino sembla que ha desaparegut.
[4] L’escriptor i naturalista Plini el Vell, coetani de Dioscòrides (s. I dC) qualificava el susinum com tenuissimum (lleugeríssim; Naturalis Historia XIII, 2:11) i alhora com a unginosum (untuós; N.H. XIII, 2:17)
