Paraules clau: Etnobotànica, assutzena, lliri blanc, Liliumcandidum, lliri blau, Iris germanica, Font roja, Alcoi, Immaculada, Sant Felip Neri, Ineffabilis Deus, Pius IX, Càntic dels càntics, Llir entre cards, Ausiàs March, Antoni Bonaventura Guerau, Iris, Josep Enric Oltra
Però, situem-nos.
Aquesta sèrie d’articles ha girat al voltant dels prolífics, venerats i molt aprofitables lotus egipcis, epítom de planta amb forta càrrega cultural.
Uns lotus, el blanc Nymphaea lotus i el blau N. caerulea, que van ser associats a Europa a unes altres plantes més o menys similars, vicariants i que van ser anomenats lliris i assutzenes com a derivacions dels fitònims egipcis per als lotus [1].
Associats a la bellesa de la deessa protectora dels lotus, Nefer, van ser usats per dones fascinants, tant històriques (Nefertiti, Nefertari…) com de novel·la (Nefernefernefer, de Sinuhé l’egipci) [2].
Doncs bé, el lliri també ha quedat fixat antroponímicament en un personatge d’especial rellevància en el món cristià: la Mare de Déu, sota l’advocació de la Mare de Déu dels Lliris.
Contextualitzem-ho.
MACULISTES VS. IMMACULISTES
La història de les ideologies -religioses, polítiques, filosòfiques…- està plena de pugnes de grups que aspiren al poder i que disfressen les seues aspiracions sota el mantell protector de la controvèrsia doctrinal.
El grup que guanya defineix l’ortodòxia i els perdedors són titllats d’heretges, perseguits, estigmatitzats, empresonats, eliminats.
I el cristianisme no n’ha sigut cap excepció.
Allà pels segles XIII i XIV, a les acaballes de la Baixa Edat Mitjana, l’auge de les ciutats i el naixement de les universitats va obrir un nou nínxol a organitzacions religioses covades en els dos segles precedents i capaces de substituir les rurals, feudals i obsoletes ordes monàstiques (benedictins, cluniacencs, cistercencs…). Les noves ordes (franciscans, dominics…), en optar a dirigir els nous centres de domini social (universitats, hospitals, consells municipals…) van haver de redefinir la ideologia cristiana tot incorporant-ne motius ideològics, simbòlics, rituals, que els feren atractius a la població… i que els facilitaren eliminar els competidors.
A les universitats, la intersecció entre filosofia i teologia, coneguda com a Escolàstica, va ser un camp de batalla tant ideològic com polític; i mentre que, p.ex., la Sorbona va ser guanyada pels dominics, Oxford ho va ser pels franciscans. Dedicats els escolàstics a comentar textos antics, les disputes interpretatives eren un camp abonat per a “marcar territori” en eixa gran “partida d’escacs” que era el domini doctrinal sobre els adversaris.En plantejar-se el tema de la Concepció de Maria van sorgir dues escoles antagòniques: mentre que per a uns Maria havia sigut concebuda sense pecat original, sense màcula, immaculada, per a uns altres Maria era una dona normal (maculada, com qualsevol persona) fins que va ser “netejada” en ser triada com a Mare de Déu.
Amb el pas del temps noves ordes van prendre partit: mentre els agustins van fer costat als dominics, els jesuïtes es van aliar amb els franciscans i la defensa de la Immaculada Concepció.
La controvèrsia es va estendre per tota la Cristiandat: no tan sols dominics i franciscans vas assumir posicions irreconciliables, sinó que això va afectar a famílies, gremis, i fins i tot ciutats que es van juramentar per defensar una opció o la contrària. La disputa amenaçava la pau social a molts regnes, fins el punt que reis com els Àustries Felip III i Felip IV de les Espanyes van demanar a Roma que l’Església fixara la postura i acabara amb el conflicte.
Fins que, finalment, l’any 1854, el papa Pius IX va prendre partit i va definir com a dogma de fe (encíclica Ineffabilis Deus) que Maria “va ser preservada de tota màcula de pecat original en el primer instant de la seua concepció”.
Però, un moment: ¿què té a veure tot açò amb els lliris, o amb l’etnobotànica?
Doncs resulta que un dels moviments d’eixa “partida d’escacs” amb el resultat que acabem de veure es va produir a Alcoi (l’Alcoià, País Valencià); en concret a la Font Roja i amb l’aparició d’una “nimfa” o “verge” en una planta, en un lliri.
I UNA VERGE ES VA APARÈIXER EN UN LLIRI
Any 1653. Ocupa el soli pontifici, a Roma, Innocenci X [3], un dels descendents de la saga xativina dels Borja; una saga que havia aportat a l’Església un parell de Papes (Calixt III, Alexandre VI), a més de cardenals, bisbes, un general dels jesuïtes [4], etc.
Aquell any un fet especial va succeir a Alcoi.
Capbussem-nos en la tradició que ho descriu.
El 14 d’agost, vespra de l’Assumpció, en plena canícula estival a una Xàtiva que en eixa època sembla més aïna un forn que no una altra cosa, l’alcoià Antoni Bonaventura Guerau Montllor es disposava a donar un sermó a la feligresia.
No era qualsevol sacerdot, no. Era el prepòsit, paborde o autoritat màxima de la Catedral de València, i el sermó havia de versar sobre l’Assumpció de Maria, és a dir, sobre el trànsit en cos incorrupte i ànima immortal de la Mare de Déu al Paradís [5].
Però, ¡ai!, de camí a la Seu de Xàtiva es trobà un pasquí contra la Immaculada i va decidir canviar el sermó: el faria en defensa de la puresa original de Maria. I el va estructurar al voltant d’uns versets del Càntic dels càntics (Canticum canticorum 2:2) en què hi ha un diàleg etnobotànicament preciós entre dos enamorats:
2:1 ELLA:
Ego flos campi et lilium convallium
(“Jo sóc una flor en la plana [de Saron], un lliri de les valls”)
2:2 ELL:
Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter filias
(“Com un lliri entre les espines és la meua estimada entre les donzelles”).
Aquesta metàfora bíblico-botànica tenia bones arrels en la poesia valenciana: el saforenc Ausiàs March ja l’havia feta servir al poemari Llir entre cards dels seus Cants d’amor [6].
A més a més, els lliris no li eren aliens, simbòlicament, al prepòsit. Antoni Bonaventura formava part de l’orde dels oratorians de Sant Felip Neri, un sant que té com atribut una assutzena o lliri blanc Lilium candidum, i que havia sigut amic i seguidor de Sant Ignasi de Loyola (el fundador dels jesuïtes, adscrits als immaculistes).
Fóra com fóra la idea del “lliri entre espines” va quedar en el cap del paborde alcoià i, més encara, relacionat amb la Puríssima Concepció.
Uns dies després es va dirigir a la seua terra natal acompanyat d’un seguici de sacerdots i deixebles i va voler pujar a la Font Roja a reflexionar i orar. Havia passat ja una setmana del sermó i mentre passejaven per la Font Roja el paborde i el capellà de Confrides [7] es van trobar, ¡quina casualitat! un lliri entre argilagues (¿Ulexparviflorus? ¿Genistascorpius?).
El van extraure amb delicadesa i en examinar amb deteniment el bulb generatriu de la flor hi van trobar gravada… ¿ens ho podem imaginar? ¡la imatge de la Mare de Déu!
Però no qualsevol imatge, no; justament la imatge que representava habitualment ¡la Puríssima Concepció!
Xe, ¡quina casualitat! ¡i quina sort!
¡Un autèntic milacre! De disseny, però milacre.
Panell devocionari en què es narra el milacre del lliri.
Ràpidament se’ls van dur a València, on van ser presentats com a prova irrefutable de la importància de la Puríssima Concepció a les autoritats civils i religioses, que van encomanar un estudi a fons del suposat milacre. Era el dia 28 d’agost, festivitat de Sant Agustí (¡nyas, incrèduls agustinians! ¡en tota la boca!).
Per commemorar el fet es va iniciar la construcció d’una ermita a la Font Roja. L’any 1664 [8], onze després del milacre, van culminar les obres i es va col·locar-hi una campana.
Per beneir-la s’hi va desplaçar el mateix Antoni Bonaventura Guerau i, ja que hi estava, se’n va anar a passejar pel paratge. I de nou, ¡xe, quina sort!, va tornar a trobar un altre lliri d’eixos amb Puríssima Concepció inclosa.
El caliu de la primera troballa va revifar (com en les dosis de record en les vacunes), i ara l’arquebisbe va ordenar l’obertura d’una Información jurídica del Milagroso Hallazgo de la Imagen de Nuestra Señora en su Purísima Concepción.
I, “para ofrendar nuevas glorias a España, of course” el lliri va ser enviat al rei Felip IV [9], que se’l va quedar, a Madrid (increïble, ¿no?).
En qualsevol cas a la Mare de Déu se li va afegir una nova advocació, la “dels Lliris”. Aquesta nova advocació va ser anomenada patrona d’Alcoi [10] i el nom Lliris va passar a formar part tant del santoral (21 d’agost) com de l’antroponímia femenina.
Panell devocionari que presideix la font de la Font Roja.
Un lloc sagrat esdevingut, gràcies a ser-ho, un precursor, un precedent, de figures de protecció ambiental com el de Parc Natural, que és, a hores d’ara, el que l’aixopluga.
LLIRI, SÍ, PERÒ ¿QUIN DE TOTS?
Ja hem vist en articles anteriors que el nom de “lliri” és bastant genèric; de fet, etimològicament significava “la flor”.
Tot i això alguns “lliris” ho són “més lliris” que uns altres.
La tradició alcoiana, i la imatgeria associada a aquesta botànica hiperdúlica (de veneració a la Mare de Déu), solen presentar-lo com si fóra un lliri blanc, una assutzena Lilium candidum.
Però, ¿és eixa l’única opció?
Per esbrinar-ho li vaig fer una consulta a un dels botànics i divulgador etnobotànic que millor coneixen el territori diànic, Josep Enric Oltra Benavent [11]: “De tots els lliris que viuen a la Font Roja ¿quin podria ser el millor candidat a haver acollit la imatge venerada de la Mare de Déu?”
La resposta de Josep Enric, molt ben estructurada com a seqüència encadenada d’hipòtesis, descarts i seleccions ens permet a més fer un repàs pels nostres lliris, sobretot els del gènere Iris (un altre antropònim femení, ¡eh!). Em deia Josep Enric:
“Dels lliris valencians podem descartar-ne d’entrada uns quants: el lliri groc Limniris pseudacorus, perquè és propi d’aiguamolls, i Xiphium vulgare [12], de caire més aïna litoral; Gynandriris sisyrinchium), que és un lliri menudet que no creix a la font Roja, com tampoc ho fa I. foetidissima, que a més és raríssim; ni Chamaeiris reichenbachiana, també raríssim.
Dels silvestres o asilvestrats només ens quedarien un parell: el lliri menut I. lutescens, podria ser un candidat en tant que creix a la Font Roja, i fa flors que poden ser violàcies o tan hipocromàtics que són quasi blancs (més al nord també se’n fan de grogs, d’on prové el nom específic de lutescens); tot i aixo, jo em decantaria pel cultivat i molt sovint naturalitzat I. germanica, el popular lliri blau o giriblau [13], per la tradició molt antiga de fer-lo servir com a planta ornamental en cases de camp i corrals i per la seua capacitat de conquerir uns altres espais.
Lliri blau, Iris germanica, enmig d’un solar abandonat.
Doncs n’estic d’acord.
[1] Com en un bucle retroactiu, moltes de les històries que hem anat contant tornen a aparèixer encadenant-se amb unes altres de noves. Quan el lliri també es diu assutzena.
[2] podeu consultar-ho clicant ací.
[3] És el Papa que tan magistralment havia pintat Velázquez tres anys enrere.Se’l suposa rebesnét de Joan Borja (fill de Lucrècia Borja, o del seu germà Cèsar; o del mateix Papa Alexandre VI, el xativí Roderic Borja).
[4] Sant Francesc de Borja.
[5] En eixa època la creençaen la levitació d’un cadàver encara no tenia caràcter dogmàtic. Segles després, Pius XII ho declararia dogma a través de la constitució apostòlica Munificentissimus Deus (1950).
[6] Podeu consultar-ho clicant ací.
[7] A la capçalera de la Vall de Guadalest; a la frontera entre la Marina Baixa i l’Alcoià-Comtat; a uns 20 km d’Alcoi. El patró de Confrides és Sant Antoni de Pàdua, el sant que porta a la mà, com atribut, un lliri blanc Lilium candidum.
[8] Era l’any en què Molière havia estrenat a París Tartuf, o l’impostor, una comèdia en què es denunciaven els devots afectats, artificiosos, que usaven la impostura religiosa per ascendir socialment. Naturalment, cap relació amb el tema que estem tractant.
[9] Aquest Felip IV, de la casa d’Àustria i rei de les Espanyes era germà d’Anna d’Àustria, reina consort de França (estava casada amb Lluís XIII; la reina que apareix en Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas) i molt influïda pels falsos devots a qui Molière havia criticat en el Tartuf.
[10] Les reflexions sobre el santoral del monjo de Montserrat Josep Miquel Bausset són sempre ben interessants, amb independència de que se siga creient o no. Pel tema a què estem referint-nos vos recomane llegir el seu article http://www.levante-emv.com/especiales/santoral/2015/09/mare-deu-dels-lliris-n485_12_23540.html
[11] A qui dedique aquest article. Josep Enric Oltra és autor, entre altres obres [https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1417574] de botànica i d’etnobotànica del deliciós manual Fer herbes a Quatretonda.
[12] Tot i que un dels noms recollits per Francesc Masclansper a I. xiphium és “lliri de la Concepció” [Masclans, F (1981): Els noms de les plantes als Països Catalans. Ed. Montblanc. http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/Cerca/]
[13] I del que ja vam parlar a un article anterior, per cert, en un comentari a eixe article, Enric Pastor, de València, em dia lo següent: “El gran músic i patriota Agustí Alaman Rodrigo, del qual va parlar el seu fill fa poc a estes planes, també va fer una peça teatral/poema simfònic amb la mateixa base musical del tema popular que va agafar el mestre Rodrigo, pensada per a ser feta per escolars i docents, sobre el conte. Va ser estrenada al Teatre Principal en valencià per l’orquestra d’alumnes de l’Escola de Magisteri de l’època i interpretada per xiquetes i xiquets de l’escola annexa a l’Escola de Magisteri d’aquell moment, maig de 1972. Posteriorment a la programació infantil de TVE es va filmar i difondre la versió en castellà”: Algemesí en la memòria.
