En la setmana en què apareixerà aquest article a La Veu del País Valencià el santoral catòlic dedica el dia a Sant Felip Neri (26 de maig), patró dels malalts de cor, educadors i humoristes, ¡quin combinat tan coherent, ha ha ha!
Sí, Sant Felip Neri, justament el frare [1] que apareix en els taulells devocionaris que al·ludeixen al milacre dels lliris de la Font Roja (Alcoi, País Valencià) del qual vam parlar la setmana passada.
Però, comencem pel principi. I amb unes reflexions prèvies.
El cas de l’aparició de la Mare de Déu en uns lliris de la Font Roja és idoni per a iniciar algunes reflexions sobre l’etnobotànica, una ciència situada en una múltiple intersecció: entre fets, processos i creences -com qualsevol ciència- i també entre ciències diferents.
A més a més, i tal com les altres disciplines de base etnològica, l’etnobotànica necessita d’una sana complicitat, sinergia, simpatia, entre els membres del binomi investigador-informant.
Informant que no sempre és viu, sinó que pot haver deixat els seus descobriments, pràctiques o creences en formats diversos: una recepta per fer servir una planta com a medecina o com a aliment, una cançó per descriure les transformacions d’un paisatge… o uns textos on descriu una troballa.
Aquest darrer cas ha sigut el motor per endinsar-nos breument en les possibles interpretacions d’un relat de caire etnobotànic: el de la suposada -i oportuna- aparició en un “lliri” del Carrascar de la Font Roja de la imatge d’una Mare de Déu, l’equivalent en la mitologia clàssica a una nimfa o deessa de l’antiguitat clàssica.
NI FALS NI VERTADES, PERÒ EIXA NO ÉS LA QÜESTIÓ
¿De quina espècie era el lliri miraculós? Eixa era la pregunta que va guiar l’anterior article.
Doncs bé, atés que malgrat les nombroses disseccions que s’han fet després del milacre sembla que no s’ha trobat cap imatge en cap de les cebetes de les plantes del Carrascar, no és la comprovació empírica sinó l’especulació sensata l’únic que podem fer servir.
I podrem comprovar que l’enfocament, el punt de vista que hi adoptem, determina en certa mesura el resultat.
Dit això, si resulta que enfocaments diferents ofereixen resultats també diferents, aquests no són ni necessàriament falsos ni vertaders.
Com en l’antiga faula dels cegs que en tocar cadascun una part d’un elefant el definia en funció de la part tocada (pota/columna, orella/ventall, etc), cal fer notar que si bé cap d’ells “encertava” tots tenien raó.
Així, en l’article anterior s’enfocava la recerca des d’un punt de vista predominantment fitonímic, cosa que ens portava a depurar del llistat de possibles “lliris” aquells que no s’avenien amb els requisits ecològics de l’entorn.
Com que la recerca fitonímica prèvia havia relacionat l’ètim “lliri” (silvestre o assilvestrat) amb diferents membres de la família iridàcies, una vegada fet el garbell de les espècies possibles el resultat apuntava cap al lliri blau Iris germanica.
Ara bé, si l’enfocament era el valor simbòlic que es pretenia associar a la troballa, al milacre, si se’l pretenia associar, com sembla, a la puresa original de la Mare de Déu, el millor candidat era, sens dubte, el lliri blanc o assutzena Lilium candidum
Però no acaben ací les hipòtesis plausibles.
Perquè si l’enfocament és exegètic [2] el resultat és un altre. I tan vàlid com els anteriors en la mesura en què siga coherent amb el punt de vista adoptat.
UN NOU ENFOCAMENT
La hipòtesi que ara comentarem és l’aportada per un altre dels (etno)botànics que millor coneixen el territori diànic, Josep Nebot [3], a La Línia de Wallace
“[…] el 21 d’agost de 1653, el paborde alcoià Antoni Bonaventura Guerau, fent exercicis espirituals en l’entorn de la Font Roja i capficat com estava pel conflicte entre els partidaris i els detractors de la Immaculada Concepció de la Verge, va veure que entre una mata d’eriçó “exia entre les espines y per mij dell una flor de lliri blanca torbada un poch en morat””.
Molt encertadament Nebot incorpora com a possible espècie espinosa l’eriçó (Erinacea anthyllis), tan abundant al paratge com les argilagues a què al·ludíem en l’article anterior.
El fet que en la descripció original es parle d’“una flor de lliri blanca torbada un poch en morat” podria obrir la porta tant a una assutzena (blanca) com a una variant morada del lliri blau. Però no ens precipitem.
Segons la descripció canònica del fet miraculós, en cridar el paborde o prepòsit catedralici al rector de Confrides, que l’acompanyava,
“[…] ab gran atenció cavà en un raor la terra y trobà lo rail, o sabeta, y la arrancà, y llevantle la pell de color de terra que tenia descobrí un Imatje de la Verge Maria blanca y polida, como solen pintarla en sa Purisima Concepció y amostrant lay a ell proposant quedaren admirats de veure una maravella tan gran”.
“Acostumat a escoltar-la des de ben xicotet, la història dels lliris del Carrascal sempre m’ha semblat fascinant, pel context i pels detalls. Anys després, vista ja amb ulls de botànic, vaig començar a preguntar-me sobre la planta a la qual devien pertànyer les “sebetes” miraculoses: quan era petit, els lliris de la mare de déu que anàvem a recollir a la Font Roja eren els asfodels o varetes de sant Josep, però aquesta espècie ha de ser descartada tant per la seua floració primaveral com per no comptar amb un bulb sinó amb un rizoma.”
Del text es desprén molt gràficament que la transmissió de la cultura etnobotànica no minva sinó que més aïna pot estimular la recerca botànica; i que aquesta pot combinar el rigor a l’hora de depurar les opcions i el respecte exquisit cap a la descripció malgrat conèixer els interessos ocults que la guiaven.
També podem comprovar en el text de Nebot que l’argumentació científica pot ser perfectament compatible amb la pulcritud literària, cosa que afortunadament intenten fer la major part dels qui es dediquen a la divulgació científica.
Continua Nebot:
“Tampoc l’assutzena o lliri blanc, amb el qual sol representar-se a hores d’ara la imatge de la verge, és un candidat sòlid, ja que si bé floreix a finals de l’estiu, els seus bulbs es troben recoberts d’escates que no s’adiuen amb la “pell de color de terra” a la qual es refereix la descripció original.”
Impecable l’argumentació morfològica i fenològica per explicar les raons per garbellar possibles aspirants al títol marià.
“L’amic Carles Mansanet [4],” [prossegueix Nebot] “que també hi ha pensat, va acabar decidint-se -tot i que amb dubtes- per alguna espècie del gènere Iris , i jo mateix he escrit alguna volta sobre la dificultat d’atribuir una determinació botànica satisfactòria al lliri en qüestió.”
LES OPCIONS CONSIDERADES FINS ARA
Aquestes són, fotogràficament, les opcions barallades fins ara:
Iris germanica albina [5]
Lilium candidum [6]
Asphodelus fistulosus
Fixem-nos en la lliçó precedent del bon quefer científic: el dubte metòdic o la insatisfacció per les respostes no són cap excusa per renunciar ni a la pregunta ni a la recerca de possibles hipòtesis raonables i raonades:
“Ara mateix, però, tendisc a inclinar-me de forma quasi definitiva per una espècie en la qual coincideixen tots els trets que ens han arribat d’aquelles flors: la floració tardoral, el color “torbat un poch en morat”, els pètals lliures i els estams llargs que poden veure’s en les il·lustracions de l’època; i, sobretot, el bulb, que, segons la detallada descripció que ens ha arribat (“tot se formava en la sabeta, y casi de lo mes avall della pujava la vara, y en esta se obria la flor”) sembla correspondre al que els botànics anomenen un corm, son característiques que s’adiuen amb el còlquic o safrà bord (Merendera montana), anomenat també lliri en molts indrets, i molt freqüent a finals de l’estiu i principis de tardor en el mateix Carrascal.”
Com ho és la necessitat de compartir les troballes, o almenys els dubtes.
En el cas que estem considerant, eixa compartició té un valor afegit: el d’intentar captar l’atenció del públic a través del relat que, emparellat amb la importància d’allò investigat es troben les motivacions íntimes de l’investigador, el plaer que es pot trobar en la reflexió, en la connexió entre el món emocional i l’intel·lectual, en la recuperació del passat per entendre el present i projectar el futur.
“Al remat, entre cavil·lacions botànico-marianes i algun que altre retaule tardoral -i hivernal, també: al capdamunt de la serra encara quedava alguna clapa de neu [l’article està signat l’11 de desembre de 2013]- se’m va passar el matí i se’m va alleugerir el cap.
I a més, i sense adonar-me’n, vaig recuperar una tradició de quan érem xiquets, que pràcticament havia oblidat per complet, i que em va vindre a la memòria mentre tornava cap a casa: fa molts anys, el dia de la Puríssima, pujàvem a peu amb els pares -i si no recorde malament, amb una bona colla de gent dels Salesians- a la Font Roja per celebrar-hi la festa; després, arreplegàvem una bona provisió de molsa per al pessebre que començaríem a muntar eixa mateixa vesprada. I mira, no hi va haver, aquesta vegada, ni festa, ni molsa ni pessebre, però em va agradar recordar-ho.”
¡Què voleu que vos diga! ¡M’ha encantat llegir açò! ¡M’hi he identificat tant!
Com a remat, Pep Nebot ens ofereix una altra mena de reflexió. Una reflexió coherent amb les que es fa a molts altres llocs per part dels qui entenen de la natura i els processos socials que faciliten la seua conservació i/o adequada gestió (o, alternativament, la destrucció o la minva dràstica dels valors que atresora).
Així que deixem que ens ho diga, molt millor que jo, l’autor del bloc:
“A falta de trobar temps i ganes per tractar de confirmar-ho amb dades, no passa de ser una simple intuïció; però ja fa temps que estic convençut que la troballa dels lliris del Carrascal i la consegüent vinculació del paratge amb uns valors simbòlics i devocionals, ha d’haver tingut un paper significatiu –junt amb altres factors també rellevants– en el fet que la Font Roja haja perviscut fins a avui tal com ho ha fet.
Ja fa temps que el món de la conservació ha posat atenció a la importància dels valors espirituals (religiosos, però també culturals, simbòlics, emocionals o identitaris) en la preservació de nombroses àrees, sobretot de muntanya; la Comissió Mundial sobre Àrees Protegides (WCPA) va posar en marxa, fa anys, la denominada “Iniciativa Delos”, de la qual ja he parlat alguna altra vegada, i que pretén comprendre les complexes relacions que existeixen entre els valors naturals i els espirituals/culturals.
I hui, Dia Internacional de Muntanyes, sembla un bon moment per recordar aquesta relació i reclamar, una volta més, el paper protagonista que les àrees muntanyenques i els seus habitants han de representar en un futur més sostenible per al planeta.
Per cert: onze anys després, la “Carta Española de las Montañas” segueix pendent d’aprovació…”
[1] Segons l’historiador alcoià Adrián Espí, Felip Neri, el fundador de la Congregació de l’Oratori, va usurpar per elevació el lloc a Antoni Bonaventura Guerau, “pare” del milacre del lliri marià i membre d’aquella congregació.
[2]L’exegesi té per objectiu traduir, interpretar i exposar el sentit subjacent d’un text.
[3] A qui dedique aquest article. Josep Nebot Cerdà és autor de l’excel•lent bloc “La línia de Wallace” i de llibres “de butxaca” tan útils per a l’amant de la natura com, Mariola i la Font Roja. Caminades amb Alcoi de fons i Mariola, senda de nevaters, tots dos de l’editorial Tàndem.
[4] Un altre excel•lent coneixedor de la botànica i etnobotànica alcoiana i diànica, i a qui m’agradarà dedicar-li un proper article.
[5] Fotografia de Carmen Martí, d’Alboraia, a qui agraïsc de nou l’amabilitat per enviar-me-la.
[6] Fotografia de Toni Pont, de Xaló a qui agraïsc de nou l’amabilitat per permetre’m usar el seu fons fotogràfic publicat al facebook Flora de Xaló, on no tan sols s’hi troben bones fotografies sinó també comentaris ben acurats de caràcter etnobotànic i un respecte escrupolós per la fitonímia popular.
[7] A molts llocs la Merendera montana rep el nom de “safrà bord”. Està adscrita a la família Colchicaceae, tot i que abans ho estava a Liliaceae. La fotografia és de Santiago González Torregrosa, a qui agraïsc de nou la seua amable autorització per a fer servir les fotos del seu excel•lent bloc Apatita, que també recomane visitar i gaudir.
