VIII Jornades d’Etnobotànica en català, a Ciutadella de Menorca

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
 

Aquestes paraules de Salvador Espriu en l’Inici de càntic en el temple i que va musicar Raimon poden servir de referent a allò a què es dedica l’etnobotànica: a “retornar el nom i el coneixement sobre cada planta” per poder accedir sinèrgicament amb la natura al “ple domini de la terra”; una manera de dir-li a la possibilitat de projectar un futur d’allò més grat, sostenible i en equilibri dinàmic amb el territori amb el que guardem una millor relació emocional, afectiva i conscient, i sense menysteniment de cap altre.
 
Açò ve a compte que el diumenge 5 de juny de 2016 haurà sigut la cloenda de les VIII Jornades d’Etnobotànica en llengua catalana.
 

Cartell oficial de les VIII Jornades d'Etnobotànica en Llengua Catalana.

Durant tres dies botànics, ecòlegs, lingüistes, arqueòlegs, farmacèutics, metges, veterinaris, professors de ciències, bioquímics, antropòlegs, agrònoms, genetistes, literats, historiadors de l’art i tot un munt més d’investigadors i estudiosos de la relació entre les plantes i els humans en els territoris amb llengua catalana haurem compartit, com en set ocasions anteriors i de periodicitat biennal, els fruits dels nostres treballs.
 
Sí, recol·lecció, depuració i ordenació acadèmica de dades provinents de treball de camp; descripcions d’usos i propietats de les plantes; anàlisis bioquímiques i genètiques, i experimentacions farmacològiques; recuperació de sabers etnobotànics en documents antics; tècniques de preparació de derivats vegetals i un llarg etcètera d’idees i treballs són intercanviats al llarg de les jornades dedicades a la recerca i la divulgació de l’etnobotànica als Països Catalans.
 
Perquè a casa nostra tant la diversitat botànica com l’etnobotànica són riquíssimes.

I formen part de la nostra riquesa. D’eixa que tan bé definia Edward O. Wilson, professor de Harvard, pare de la sociobiologia i un dels cent científics més influents en tota la història quan afirmava que “cada país té tres tipus de riquesa: material, cultural i biològica”.
 
Doncs bé, l’etnobotànica en reuneix totes tres.
 
CRUÏLLA DE LLENGUATGES
 
Situada a cavall de les ciències naturals i les socials, l’etnobotànica estimula un doble diàleg: d’una banda, el que es pot establir entre el rigor acadèmic de la investigació, la reflexió epistemològica i les aportacions dels informants, dipositaris de sabers ancestrals alhora que investigadors sensu lato; i de l’altra el diàleg entre disciplines amb llenguatges, models epistemològics o tècniques d’investigació molt allunyades entre si, i alhora amb les formes expressives dels informants, que inclouen no tan sols paraules i expressions sovint no convencionals, sinó rituals, maneres “de fer”, símbols, etc.

Per entendre molt millor tot això recomane llegit l'aticle Reivindicació de l'etnobotànicaque van escriure Teresa Garnatje i Joan Vallès a la revista Mètode de la Universitat de València.

PER VUITENA VEGADA
 
Entre els objectius explícits d’aquestes Jornades figura el de celebrar-se al llarg i ample dels territoris germans.
 
Així, la primera edició, es va fer a Torrent (l’Horta Sud) l’any 2001. N’érem “quatre gats”: els ideòlegs de les Jornades Joan Vallès i Joan Muntané [1], alguns becaris i professors de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona... i pel País Valencià, Josep Lluís Solanas, Joan Pellicer i qui açò signa.
 

I Jornades d'Etnobotànica, a Torrent, 2001.

Tres anys més tard es va intentar de nou, i ja amb millor acollida, a Viladrau (Osona; 2004). Edicions posteriors, ja biennals, van anar creixent en nombre d’assistents i de participants.
 
Així, les III Jornades es van celebrar de nou al País Valencià, però ara més al sud, a Xixona (l’Alacantí) l’any 2006.
 
Les següents edicions van continuar pel recorregut comarcal al llarg i ample dels Països Catalans: Artà (Mallorca; 2008), Amposta (el Montsià; 2010), Ibi (l’Alcoià; 2012), Llívia (Cerdanya; 2014) i ara Ciutadella (Menorca).
 
Llívia és un enclavament català “a l’altra banda dels Pirineus” (passada la frontera amb França), molt prop de Puigcerdà; posseeix una de les farmàcies més antigues d’Europa, convertida en un museu en gran part etnobotànic.
 
I en faig un esment especial perquè en aquestes Jornades es va presentar una de les obres cimeres de la fitonímia mundial Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, dirigida entre altres pel ja esmentat Joan Vallès. Sí, un magne diccionari sinonímic de noms de plantes; o, en paraules del catedràtic de Botànica de la Universitat d’Alacant Benito Crespo: “El més complet, exhaustiu i rigorós que s’haja escrit fins a hui”.


El buidatge, anàlisi i sistematització dels fitònims localitzats en més de tres-centes obres (entre les quals les del malguanyat Joan Pellicer) han fet realitat les paraules del mestre Espriu: Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa.
 

Part dels assistents a les VII Jornades d'Etnobotànica, a Llívia, 2014.

LES VIII JORNADES, A LA CIUTADELLA DE MENORCA

El programa de 2016 està estructurat al voltant de tres eixos:
  1. Etnobotànica general.
  2. Etnobotànica: art, literatura i història.
  3. Etnobotànica del futur.
 
Com en les anteriors edicions les comunicacions-quasi una trentena- estan emmarcades entre una ponència inicial, que en aquesta ocasió és “Les plantes a la vida”, de Marc Moll, conductor del programa de la IB3 “Plantes màgiques”, l’excursió per un paratge d’elevat valor etnobotànic i les mostres de folklore de l’illa, tant musical com gastronòmic. I tot això amb una rebotiga organitzativa ben atesa per Airy Gras i David Carreras, cares visibles de l’equip organitzador.
 
Per tindre una visió de conjunt de les comunicacions que enumerarem a continuació potser vinga bé recordar el mestre Francescs Masclans(1905-2000) quan a la introducció del seu llibre Els noms de les plantes als Països Catalans (1981) deia: “L'ajuda del saber tècnic de lingüistes i filòlegs qualificats és indispensable; ho és si volem mantenir el prestigi i la categoria d'idioma de cultura que la nostra llengua gaudeix. El llenguatge no és mai obra d'un mer enfervoriment folklòric o patriòtic, sinó el resultat de llargs treballs de col·laboració en els quals concorre una pila de factors.”
 
Sí, treballs de col·laboració entre persones o entre disciplines diferents per part d’algú capaç d’establir-ne les relacions.
 
Doncs bé, perquè ens fem una idea de la riquesa i varietat de les aportacions adjunte el llistat, que recomane llegir.
 
Perquè crec que paga la pena.
 
ETNOBOTÀNICA GENERAL
 
Els qui sou assidus d’aquest apartat de La Veu del País Valencià haureu localitzat que la comunicació 8 parla justament de la sèrie d’articles que hem estat compartint darrerament i que serà presentada com a tal a les Jornades.
 
El conjunt de les comunicacions és, ja ho veureu, força interessant:
 
  1. Fitosinergia: quan el total és més que la suma de les parts. Cas d’estudi en dues comarques nord-orientals de Catalunya (Alt Empordà i Ripollès).
  2. Dues begudes tradicionals del migjorn valencià: salvieta i cantauesso.
  3. Arbres d’Algendar: recuperar i conservar arbres fruiters de varietats locals de Menorca.
  4. Races locals de plantes alimentàries cultivades a l’illa d’Eivissa.
  5. Una singularitat en la jardineria tradicional de Menorca: els ramells de porxada.
  6. L’ortigaire, un ofici nou d’arrels molt antigues.
  7. Les plantes segetals de Menorca. Una riquesa florística amenaçada.
  8. Lliris i assutzenes: etnobotànica d’unes plantes fitonímicament pròximes.
  9. Biodiversitat vegetal en jardins privats de la Costa Brava.
  10. La globalització en el saber popular sobre les plantes: plantes de fora en la tradició d’aquí.
  11. Inventari balear de coneixements tradicionals de la biodiversitat (I)
  12. L’ús de la saragatona en perruqueria a Amposta i Delta de l’Ebre als anys 1950-60.
 
I com a ponents: Bagur MJ., Belda A., Carreras D., Casas. G, Climent D., Constantino C., d’Ambrosio U., Fraga P., Garcia L., Garnatje, T., González R., Gras A.,Martín C.,Mayol J., Mascaró C., Padullés J., Pallicer X., Parada M.,Pons F., Puigdefàbregas J., Pujol A., Pujol G.,Rigat M.,Sebastián T.,Seoane M., Truyol T., Vallès J. i Vila J.
 
Pel que fa al migjorn valencià som tres els qui enguany hi presentem comunicacions: Antoni Belda Antolí, Carles Martín Cantarino i l’autor d’aquest article.
 
ETNOBOTÀNICA: ART, LITERATURA I HISTÒRIA
 
En aquest segon bloc trobarem un mostrari de les sinergies entre camps diferents, eixes que ajuden a “mantenir el prestigi i la categoria d’idioma de cultura que la nostra llengua gaudeix” en tant que són capaces de connectar allò més proper i entranyable amb allò altre que forma part de la cultura general entesa en el sentit més ample i acollidor:
 
  1. Aportacions al coneixement de l’etnobotànica infantil en temps de Cervantes.
  2. Etnobotànica i cançons populars.
  3. Catàleg de la Flora Verdagueriana: noms de plantes amb la seua correspondència científica.
  4. De l’obra d’art al vegetal: una mirada arqueològica.
  5. Tirant lo Blanc etnobotànic. Un projecte en marxa.
  6. Relacions entre plantes i assentaments històrics a l’illa de Menorca.
  7. La Bíblia, font de coneixement i de recerca etnobotànica (el Llibre de Job i el cicle pasqual).
  8.  Noms i usos etnobotànics de plantes des de temps antics fins ara a partir de l’herbari de Francesc Xavier Bolòs i Germà (1773-1844).
  9. Etnobotànica, sexe i llenguatge popular.

I com a ponents: Barceló MC., Carreras D., Climent D., Fraga P., Garnatje, T., Gras A., Ibàñez N., López Pujol J., Martín C., Muntané J., Nualart N., Rauret AM., Vallès J.
 
ETNOBOTÀNICA EN EL FUTUR
 
Establir ponts de connexió entre camps tan diversos resulta una aventura apassionant.
 
Però, més encara, depurats els resultats i les interseccions es poden aconseguir nuclis solvents de resultats científicament homologables;  com els que ja formen part dels estudis acadèmics a moltes facultats o que han impulsat línies d’investigació, selecció de plantes i elaboració de productes en empreses químiques, farmacèutiques, cosmètiques, alimentàries, tèxtils, agronòmiques, de jardineria, etc.
 
I d’això parlen algunes de les comunicacions d’aquest darrer bloc:
 
  1. Una iniciativa de cultiu de plantes aromàtiques a Menorca amb finalitat comercial: la camamil·la.
  2. Ens agraden les plantes oblidades? Les dades demostres que la reincorporació d’aquestes espècies a la dieta és possible.
  3. Cultiu de plantes silvestre utilitzades tradicionalment en alimentació.
  4. Com pot una ciència tan moderna com la genètica estar interessada en el que deia la meua àvia sobre la boixerola?
  5.  L’etnobotànica com a eina per a la cohesió individual, social i territorial: la divulgació com a recurs pedagògic i terapèutic.
  6. Es Viver de plantes de Menorca: aplicació de les plantes autòctones en la solució de problemàtiques ambientals.
  7. Filosofia Eixarcolant: establir les bases per garantir que la recuperació dels usos tradicionals de la vegetació es produeixi i suposi una transformació real del model agroalimentari.
 
L'ÍTACA ETNOBOTÀNICA
 
En les darreres setmanes, els lectors d’aquesta sèrie en La Veu del País Valencià hem viatjat a bord d’un vaixell fet de lotus, lliris i assutzenes cap a una mena d’Ítaca que hem anomenat Etnobotànica.
 
I aquesta setmana viatjarem a una altra illa mediterrània molt semblant a aquella, a la Menorca tan rica en plantes com en cultura etnobotànica.


 
[1] Amics i mestres i als qui dedique aquest article. Joan Vallès i Xirau és doctor en Farmàcia, llicenciat en Filologia i Catedràtic de Botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. Joan Muntané i Bartra és doctor en Farmàcia, impulsor d’iniciatives culturals i autor, com l’anterior, de llibres d’etnobotànica.
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat