Exàmens en positiu
En l’imaginari col·lectiu un examen representa un moment poc agradable. Un acte en què un examinador posa a prova l’examinand però sobretot tracta de trobar allò que no concorda amb els cànons més que no pas esbrinar allò que ha aprés o com ha avançat.
Però hi ha unes altres formes d’examen, clar que sí.
Aquelles que consideren que es tracta d’un moment ben especial en què totes les potencialitats estan activades al màxim; sobretot si el context ajuda a dissipar “els nervis” que pogueren bloquejar l’examinand.
Perquè hi ha exàmens en què les preguntes no tenen com a objectiu forçar a estudiar en funció de l’examinador, ni a angoixar ni a classificar, sinó reviure, reviscolar, reactivar i fer aflorar de la memòria profunda allò aprés; com una mena de “dosi de record” en una vacuna: amb només un toc d’atenció tota una resposta multiplicada.
Per no tindre-vos en brases, formularem les preguntes que volia fer-vos:
La conferència anual que any 1959 es va impartir al Rede lecture, un club d’excel·lència associat a la universitat de Cambridge, ha esdevingut una referència per assenyalar els problemes derivats de la separació entre “les ciències” i “les lletres”.
¿Qui era el químic i novel·lista que la va dictar?
¿Quin n’era el títol?
¿Quin n’era l’argument?
¿Quina és la teua opinió al respecte?
Però no contesteu encara, no. No cal. Potser recordarem o podrem consultar aquest article. I al final tornarem a formular-les.
Perquè així podrem rejovenir i envigorir coneixements que hem pogut adquirir en els darrers articles.
I d’això es tracta: d’usar allò aprés per ensenyar-nos a “mirar d’una altra manera”, per ajudar-nos a descobrir coses que abans no véiem potser perquè no les miràvem com calia.
I hauríem d’eixir enriquits de l’examen; amb més sabers; i no amb ganes d’oblidar el que ens hem vist obligats a perbocar.
Una pregunta, dues cultures
En qualsevol examen el temps que el precedeix és molt important; i pot servir per preparar contextos que faciliten traure el millor de cadascú.
Fem-ne una prova. Parlem d’uns precedents històrics:
El romanticisme va ser un moviment cultural a cavall dels segles XVIII i XIX que tot i valorar sovint la passió més que la raó va comptar entre les seues files alguns literats influïts per la ciència o directament científics alhora que esperançats per la tecnologia associada a la Revolució Industrial.
Crítics amb el mecanicisme, el reduccionisme científic i l’especialització excessiva proposaven com a alternativa plantejaments holístics i d’integració de la ciència amb la natura.
Els exemples abunden: el poeta romàntic anglés Percy Bysshe Shelley era un apassionat de la química i del galvanisme, i en això compartia aficions amb la seua esposa Mary Shelley -Mary Wollstonecraft de fadrina-, l’autora de Frankenstein o el modern Prometeu (1818); el crític d’art anglés John Ruskin va escriure obres sobre ornitologia i mineralogia. El màxim exponent del romanticisme francés, Victor Hugo, era un ferm defensor de la tecnologia com una esperança factible per construir un món millor.
Però van ser els alemanys els qui van sobreeixir en la recerca de la unitat dels sabers, en la unió entre les “ciències” i les “lletres”: Johann Wolfgang von Goethe havia estudiat botànica; Friedrich Schiller, medicina; Friedrich Schlegel, física i química; Heinrich von Kleist, matemàtiques; Novalis, ciències naturals, enginyeria de mines, matemàtiques i química…
La suïssa Madame de Staël va sintetitzar l’any 1813 aquesta manera de pensar amb una frase tan clara com concisa: “Literatura i ciència reflecteixen llum l’una sobre l’altra”.
Quasi segle i mig més tard, un plantejament semblant al de Madame de Staël va ser l’eix d’una conferència impartida l’any 1959 per un químic i novel·lista anglés en un club d’excel·lència associat a la universitat de Cambridge, el Rede lecture.
El conferenciant argumentava que la rasa que s’havia obert entre la “cultura científica” i la “literària” (“humanística”, “artística”, tant se val) dificultava abordar la solució dels problemes de la humanitat. I atribuïa la degradació del nivell formatiu a l’escassa sensibilitat que mostraven els sistemes educatius per estendre ponts que salvaren la rasa, ponts per interconnectar “les dues cultures”.
La conferència anual que any 1959 es va impartir al Rede lecture, un club d’excel·lència associat a la universitat de Cambridge, ha esdevingut una referència per assenyalar els problemes derivats de la separació entre “les ciències” i “les lletres”.
¿Qui era el químic i novel·lista que la va dictar?
¿Quin era el títol?
¿Quin era l’eix argumental?
¿Quines semblances i diferències trobes entre eixos plantejaments i els dels romàntics més proclius a la connexió entre les arts, la natura i les ciències?.
Continuarem parlant-ne.
