L’ETNOBOTÀNICA, PATRÓ DE DIÀLEG ENRIQUIDOR
En el camí transitat aquestes setmanes hem fet servir l’etnobotànica per parlar de les propietats i usos de determinades plantes -lotus, lliris, assutzenes- però també com a excusa per relacionar el món natural amb enfocaments culturals provinents tant del món de les “ciències” com de les “lletres”.
I ha sigut fàcil perquè la mateixa etnobotànica, la relació cultural entre els humans i les plantes, servia de matriu per intentar trobar múltiples interseccions entre natura, llengua, història, tradició, bioquímica, medicina…
Fa més de trenta anys ho vaig intentar amb un llibre que vaig intitular Les nostres plantes (1985)[1].
L’objectiu general del llibre s’avenia molt bé amb un altre de més immediat, fer accessible als alumnes l’enorme riquesa florística de les nostres terres i fer-ho a través de l’etnobotànica, l’enfocament que potser millor represente el nexe d’unió entre els tres tipus de riquesa que posseeix una societat, la material, la cultural i la natural.
Diàlegs entre natura i cultura com els que més tard tan reeixidament construiria l’enyorat Joan Pellicer Bataller (1947-2007) amb llibres com Herbari breu de la Safor (1991), Bellreguard, verd esguard (1994), etc. fins arribar a la trilogia Costumari botànic (2000-2004); o a l’exitosa sèrie televisiva que tan generosament va voler dedicar al meu llibre i que per això va anomenar Les nostres plantes (2000-2007).
DEL ROMANTICISME I LA RENAIXENÇA A LA “FLORETA SENSE NOM”
En l’anterior article vam comentar que l’any 1959 Charles Percy Snow havia proposat abordar seriosament la reconnexió entre “les dues cultures”. Una reconnexió a què hauríem d’afegir el “diàleg” amb la natura.
Diàlegs productius entre natura, ciències empíriques i naturals, tecnologia, literatura, arts plàstiques… havien tingut precedents durant un dels més grans trasbalsaments culturals de la humanitat: la primera revolució industrial. El coetani moviment romàntic es va veure impel·lit a assumir i valorar els canvis socials, industrials i econòmics i l’impacte sobre la natura; i molts dels romàntics van saludar amb efusió els avanços de les ciències, tant les experimentals com les naturals, alhora que ho plasmaven en els seus escrits.
Amb això no propose cap retorn genèric a un moviment tan polifacètic i contradictori com el romanticisme, sinó glossar els esforços fets cap a la recerca de sinergies “ciències-lletres-natura”.
El romanticisme impulsava la recuperació de la història, la llengua i les arrels de cada país com a partícips necessaris del progrés moral i social de la humanitat.
En certa mesura aquesta mena de plantejaments va influir en allò que a casa nostra coneixem com a Renaixença. Una Renaixença que més enllà de la llengua i les glòries passades va impulsar -en uns llocs més que en els altres- l’estudi del propi País. Fruit d’això la geografia anava de la mà de l’excursionisme, la botànica, la geologia o la zoologia, per no dir de l’etnologia o dels estudis sobre l’art, l’arquitectura o l’agronomia.
Amb un enfocament més conservador o liberal, més polític o menys, el fet cabdal era l’intent de fer emocionalment intel·ligible l’àmbit de desenvolupament social i personal. I molt sovint això es vehiculava a través de la prosa, la poesia, el cant o la pintura.
A Catalunya el gran patriarca, qui millor va unir poesia i natura, va ser Jacint Verdaguer (1845-1902): les flors, els ocells, les fontanes i les muntanyes recorren la seua obra i amb elles els fitònims, ornitònims, hidrònims i orònims corresponents.
Aquest article li’l dedique a Maria Carme Barceló Martí, no tan sols com a mostra d’admiració i respecte pel seu treball sinó també com a agraïment; perquè ara fa un parell d’anys que va tindre l’amabilitat de convidar-me a presentar el llibre Herbari. Viure amb les plantes (2012; Publicacions de la Universitat de València) -del qual sóc coautor amb Ferran Zurriaga- a l’Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú, i junt al catedràtic de Farmàcia de la mateixa Facultat Joan Vallès Girau.
En l’època que estem considerant, a València sensu lato botànica i lletres no acabaven de trobar el punt d’unió; i tot i que la Renaixença d’ací era esbiaixadament lírica i molt centrada en les glòries passades i les belleses de l’horta, l’etnobotànica (disculpeu l’anacronisme; el nom no s’havia inventat) no aconseguia fer-s’hi un lloc.
Un poema del patriarca de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente (1836-1911) ens ho posa, en certa mesura, de manifest: ¿el nom del poema? Floreta sense nom:
collir floretes silvestres, com més silvestres millor.
Una trobí, amagadeta entre’l fullaram del bosc,
tendra, petita, blavosa com els ulls que’m fan ditxós.
-Quina és aquesta floreta?- li preguntí a un vell pastor.
Me contestà: -Eixa floreta? Una floreta sens nom.-
A l’escoltar la resposta quedí trist i consirós,
i d’aquest modo pensava esguardant la pobra flor:
-Quantes, com ella, oblidades, desconegudes de tots,
belles floretes de l’ànima, se mustiguen en el món! »
Per retornar-vos el nom de cada cosa,
Perquè seguissiu el recte camí
D’accés al ple domini de la terra. »
I, ARA, LES PREGUNTES DE L’EXAMEN
En el capítol 2 de la sèrie “Ciències i lletres” es demanava ajuda a les Muses per iniciar una relació que intuíem productiva entre la mitologia i els noms d’algunes plantes. Déiem en eixe moment: «Perquè quan són conegudes, assaborides, “les paraules parlen”. També en les ciències de la natura. I pel que fa als noms científics, paladejar els d’origen mitològic ajuda a interpretar-ne el sentit i a vincular-los a uns altres àmbits temàtics. »
Doncs bé, en el següent paràgraf pres d’aquell article s’han obviat els noms d’algunes de les protectores de la natura, que s’han substituït per nombres (“lletres” i “ciències”, ¿no?). A continuació es posaran les possibles respostes, i caldria associar noms i nombres.
¿Preparats?
Ací va.
«I no tan sols [demanàvem ajuda] a les poètiques muses, sinó també a les
¿S’ha aconseguit?
Afortunadament, si les Muses no han vingut en la nostra ajuda, sempre podem recórrer a uns altres suports gens menystenibles, les consultes informàtiques:
Passat l’examen, ¿estem preparats per al següent?
A partir de setembre ho sabrem. Bon estiu a tothom!
