Mitologia i botànica, cosmètica i dietètica, literatura i teologia, química i hermenèutica, ecologia i arts plàstiques, història i música, etnobotànica i País Valencià…, tot això i molt més hem fet interactuar al llarg dels vint-i-quatre capítols anteriors amb motiu -o amb l’excusa- de parlar de nimfes i de natura, de lotus, lliris i assutzenes.
I vam intentar bastir un mosaic congruent amb peces provinents de disciplines habitualment distants. Distants i sovint voluntàriament autoencerclades per barreres que semblen no tan sols dissenyades per a ser inabordables des de fora, sinó condemnades a no poder mirar més enllà.
Afortunadament no sempre es confirma això: vistos en detall, molts dels límits de les disciplines es mostren més aïna com a membranes deformables que no pas com a càpsules rígides. I poden emetre pseudopodis que s’abracen amb uns altres d’exògens; i intercanviar fragments genòmics que en fecundar-se poden produir no tan sols transgènics, sinó llavors que germinen en camps antany inhòspits per als progenitors.
Llavors que poden brollar sota la forma d’emoció per la descoberta; d’interés sobtat per un món que es revela digne de ser gaudit; d’admiració per allò que es desconeixia i que es troba bell, suggerent o provocador; de ganes de participar en l’aventura expansiva de les combinacions encara no explorades…
Per cert, i parlant de tot això, ací va la darrera pregunta de l’examen que vam obrir en els anteriors capítols: ¿hi ha hagut alguna cosa de les que hi vam parlar de la qual guardeu un record especial?; ¿de nimfes o mites, de lotus, lliris o assutzenes, d’obres d’art o de personatges?; ¿o que vos haja encoratjat a anar més enllà?; ¿o algun altre aspecte, qüestió, tema, que haguéreu desitjat que en parlàrem més?
¿S’anima algú a respondre? A qui ho faca, gràcies.
Mentrestant, comencem una nova série.
Una altra nimfa assetjada per un déu
Ja ho coneixíem d’una altra ocasió, quan la nimfa Lotis havia sigut importunada –per dir-ho suaument- per l’ostensiblement fàl·lic i lasciu déu Príap.
I ara tornava a ocórrer amb un altre déu, el lúbric Pan, i amb una altra nimfa, la dolçaqüícola nàiade Syrinx.
La luxúria del feréstec Pan era llegendària i la bella Syrinx (Σΰριγξ) havia mogut –malgré lui– el desig del déu de potes de cabra.
Un déu malcarat que emetia un crit tan horrible i horrorós com horripilant. Un crit que generava un impacte emocional tan superior a la por que calia designar amb un nom nou que al·ludira al causant: pàn-ic.
Un dia en què, descuradament, Syrinx havia emergit de l’estany en què vivia va ser impúdicament assetjada per l’hemicaprí, Pan. Presa del pànic -tot i que encara no de Pan- va córrer fins arribar a l’arenós riu Ladó, on, en paraules d’Ovidi (Les metamorfosis I: 689-712)[i]:
Venerit;] hic illam cursum inpedientibus undis,
Ut se mutarent, liquidas orasse sorores,
Panaque, cum prensam sibi iam Syringa putaret,
Corpore pro nymphae calamos tenuisse palustres;
L’any 1616 Jan Brueghel el vell i Peter Paul Rubens van immortalitzar el mític moment amb una pintura a l’oli: mentre el primer dels pintors es va encarregar del paisatge el segon ho va fer dels personatges, i el resultat podem admirar-lo a la Gemäldegalerie Alte Meister de Kassel (Hessen).
Però, abans d’això coneixerem l’instrument musical que es va inventar, ¡ves per on! com a resultat d’eixa persecució; un instrument que els més majors dels lectors associarem quasi d’immediat amb una professió pràcticament extinta.
Però per no cansar el lector, d’això anirem parlant les properes setmanes.
PS
Abans haureu de respondre les preguntes que vos he fet en el primer apartat, ¡eh! ¿Creieu que m’havia oblidat? Perquè vosaltres sí que vos en recordeu, ¿veritat? ¡Au! No vos feu de pregar. Gràcies.
