La invenció de la flauta de Pan

Syrinx, Pan, Ovidi, Metamorfosis, canya, Arundo donax, Iriarte, flauta de Pan, flabiol de canons, bufacanyes, esmoladors, afiladors, El cóndor pasa.
 
Continuem el relat de l’assetjament del déu Pan a la nimfa Syrinx i que havíem deixat inconclús la darrera setmana.

Malgrat que el lasciu Pan només havia aconseguit un manoll de canyoques quan creia haver agafat l’escorredissa Syrinx, “el sospir del déu, sumat al zèfir que penetrava entre les canyes, va produir un so tan tènue com dolç.” (Les metamorfosis I: 689-712)[1]
 
¡Quina troballa tan afortunada!

Un so tan modulable com inesperat havia acaronat l’ambient en passar l’aire per les canyes tallades pel déu.

No és que això fóra una versió avant la lettre de la faula de Tomás de Iriarte (1750-1791) “El burro flautista”, però se n’assembla molt, ¿no?...
 
Esta fabulilla,
salga bien o mal,
me ha ocurrido ahora
por casualidad.
Cerca de unos prados
que hay en mi lugar,
pasaba un borrico
por casualidad.
Una flauta en ellos
halló, que un zagal
se dejó olvidada
por casualidad.
Acercóse a olerla
el dicho animal,
y dio un resoplido
por casualidad.
En la flauta el aire
se hubo de colar,
y sonó la flauta
por casualidad.
«¡Oh!», dijo el borrico,
«¡qué bien sé tocar!
¡y dirán que es mala
la música asnal!».

Sin reglas del arte,
borriquitos hay
que una vez aciertan
por casualidad.
 
 
Ara bé, i més enllà dels paral·lelismes, continua dient-nos l’autor de Les metamorfosis:
 
Sorprés per les noves possibilitats melòdiques, Pan va dir:-Aquest col·loqui tindré per sempre amb tu.
I en el nou instrument fet de canyes desiguals ajuntades per cera va (con)servar el nom de la donzella”.
 
Sí, amb dissemblants cilindres de canya Pan va crear un nou instrument musical que va anomenar siringa en homenatge a la fugissera, evasiva i aerofònica nàiade.

El resultat d’eixa serendipitat tan imprevista com afortunada va ultrapassar l’arcaica i agresta Hèlade fins arribar a les nostres terres, on va rebre el nom de flauta de Pan, flabiol de canons o bufacanyes.
 

 
L’instrument i el so
 
Una melodia feta amb el bufacanyes ens pot resultar familiar -almenys als qui ja tenim una certa edat-: la que reconeixem com el reclam de l’esmolador, l’afilador que en un passat que ja ens resulta llunyà rebaixava el tall o agusava la punta de navalles, ganivets, tisores i altres instruments tallants mitjançant una mola giratòria.

Una flauta, però, amb moltes més possibilitats que el senzill recorregut melòdic de l’escala tonal, com podem comprovar en escoltar peces com l’andina El cóndor pasa i altres.

Sí, com en altres casos, mite, natura, pintura i música al voltant d’una planta, d’eixa herba gegant que anomenem canya, o científicament Arundo donax, i de la qual continuarem parlant, si tot va bé, la propera setmana.
 

[1] Metamorphoseon. Traducció d’Adela Mª Trepat i Anna Mª de Saavedra; Fundació Bernat Metge (1929),

Comentaris

Daniel Climent Giner Alacant
2.
Xe, Joan, no coneixia aquesta informació tan interessant. I gràcies a tu he gaudit de diverses interpretacions de Gheorghe Zamfir.
En una d'eixes, a més, el mestre és acompanyat -en un concert a Bucarest- per una colla de jovenets amb flauta de Pan tot interpretants cants tradicionals romanesos (els 10 primers minuts de https://www.youtube.com/watch?v=lO1l_TrLyXE) que crec que paga la pena veure, a més d'unes altres gravacions, clar.
  • 0
  • 0
Joan
1.
En Gheorghe Zamfir, el romanès virtuós en aquest instrument explica les característiques del més gran vist mai, deu tenir uns 40 tubs fets de diversos materials i cal posar-lo a terra amb un peu de cauxo, ja no cal dir-na flauta d’això.
https://www.youtube.com/watch?v=4uqEru2YYgo&list=PL8B9EB62FC24A6457
L'esforç s’ha de fer en bufera per a obtenir els tons més greus, dons els tubs tenen més capacitat i el so resultant és prou variable. Semble pensat per a utilitzar en catedrals i esglessies.
  • 2
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat