que al instrumento olímpico y a la siringa agreste
diste tu acento encantador;
¡Panida! Pan tú mismo, con coros condujiste
hacia el propíleo sacro que amaba tu alma triste,
¡al son del sistro y del tambor!
Com veiem, la siringa, la flauta de Pan, també ha servit com a recurs poètic en composicions d’especial lirisme i musicalitat, com en aquest Responso a Verlaine que el poeta nicaragüenc Rubén Dario va dedicar al seu col·lega francés.
No tan sols el flautista Pan o els seus èmuls esmoladors han tret música del bufacanyes o siringa, no.
I, és més, el nom ha servit també per a una peça musical. Sí, perquè no deixa de ser rellevant el fet que la composició de Claude Débussy per a flauta solista indispensable en el repertori de qualsevol flautista, siga, justament, Syrinx (1913).
El cant dels ocells
També moltes aus fan música; però ni amb paraules ni amb cap instrument de canya, sinó amb cartílags, amb una siringe.
Perquè siringe és el nom que rep l’aparell fonador dels ocells.
Es tracta d’un òrgan cartilaginós situat a la base de la tràquea, on es bifurca per formar els bronquis.
Eixe òrgan, capaç de vibrar i fer vibrar l’aire que hi flueix, permet aconseguir tant els refilets característics, com uns altres sons per imitació (corbs –Corvus-, gaigs –Garrulus-, blanca o garsa –Pica-, estornells –Sturnus-), veus humanes (lloros –Ara, Amazona…-, periquitos –Melopsittacus-, cacatues –Cacatua-) o les onomatopeies més inverosímils (ocells lira –Menura– sp.).
I ja que hem parlat de música i ocells fem una pausa per retre un homenatge, al mestre Pau Casals que va universalitzar la cançó popular catalana El cant dels ocells, una nadala que tracta d’expressar la joia de la natura pel naixement de Jesús.
Sí, la siringe de les aus no tan sols ens ompli el cor a traves de l’oïda, directament, sinó a través dels compositors de tota mena que han inclòs en algunes de les seues obres evocacions o imitacions dels cants de les aus.
