Pan i Syrinx in Brueghel i Rubens (I). El jonc florit [1]

En una entrega anterior referida al mite de Pan i Syrinx apuntàvem el següent:

“L’any 1616 Jan Brueghel el vell i Peter Paul Rubens van immortalitzar el mític moment amb una pintura a l’oli: mentre el primer dels pintors es va encarregar del paisatge, el segon ho va fer dels personatges. El resultat podem admirar-lo a la Gemäldegalerie Alte Meister de Kassel (Hessen).

^{Pan i Syrinx (1616), de Peter Paul Rubens i Jan Brueghel}

Una pintura que tindrem ocasió de comentar en pròxims capítols de la sèrie perquè conté elements que podríem considerar discutibles.”

Després dels articles dedicats a la flauta de Pan -feta amb les canyes en què s’havia metamorfosat Syrinx- és hora de tornar al quadre.

Un quadre no tan sols bell sinó ple de detalls de tota mena no solament d’índole mitològica, sinó botànica, faunística i ecològica. Però, per això, massa ric i variat com per poder-lo abordar en un únic article.

Així que he preferit fragmentar-lo en sis peces de trencaclosques perquè puguem mirar-lo amb detall i gaudir dels constituents.

Abans de començar, però, una petició d’ajuda. En un quadre no sempre és fàcil identificar les espècies i es corre el perill d’equivocar-se; molt més que quan tens la planta en mà i en la seua plenitud. No obstant això, m’arriscaré alhora que agrairé qualsevol ajuda, comentari o esmena que em pugueu aportar; o millor dit que ens puguem aportar, perquè entre tots podrem millorar allò que es diu i avançar col·lectivament gràcies a compartir les interpretacions.

EL JONC FLORIT QUE NO ÉS UN JONC: BUTOMUS UMBELLATUS

Comencem per la primera peça, la del cantó de dalt a l’esquerra. I una vegada seleccionada fixem-nos en l’extrem superior dret.

Les flors “en paraigües” que s’hi veuen són les del jonc florit Butomus umbellatus L. que és el representant d’una família botànica molt reduïda, les butomàcies. De fet, tan reduïda que podríem anomenar-la en singular, butomàcia, ja que tan sols conté una espècie, aquesta.

El jonc florit és una planta perenne proveïda d’un rizoma subaquàtic, és a dir, d’una tija horitzontal no massa distant de la superfície de l’aigua.

Les tiges/rames/fulles que sobresurten de l’aigua no solen superar el metre d’alçària, així que els exemplars representats al quadre semblen excedir la mida habitual.

La base de les fulles és de secció triangular, mentre que la de la tija florífera és de circular. Ambdues tipologies estan dotades de canals longitudinals que permeten tant que l’oxigen de l’exterior arribe al rizoma i a les arrels com evacuar el diòxid de carboni que es produïsca com a conseqüència de la respiració rizomatosoradicular. Eixos canals també tenen una funció estructural, ja que faciliten que les fulles es mantinguen ertes, dretes i rígides, per damunt l’aigua.

Tot i no ser realment un junc/jonc, en moltes llengües se li ha donat el nom equivalent a “jonc florit”: llatí juncus floridus, occità jonc florit (i esparganèu), castellà junco florido, francés jonc fleuri, anglés flowering rush, alemany Blumenbinse…

En alemany i en neerlandés també es designa la planta amb els fitònims Schwaenblume i zwanenbloem, respectivament, tots dos amb el significat de “flors de cigne”. La raó és que els pistils, la part femenina de la planta, tenen una forma que evoca la figura d’uns cignes. Uns pistils la base dels quals és rica en glàndules de nèctar que atrauen nombroses espècies de vespes.

El nom científic de la planta pren, però, uns altres referents. El genèric Butomus combina els mots grecs βούτομος, boutomos, “bou” i τομη, tome, “tall”, en al·lusió al fet que les fulles, de vores molt esmolades, solen tallar la llengua dels bous que se les mengen. Al seu torn, l’epítet umbellatus indica la forma de la inflorescència, en paraigües o umbel·la.

L’espècie sol trobar-se a les vores dels aiguamolls de terres temperades i, en el cas dels Països Catalans, la distribució coneguda fins fa uns anys està marcada en el següent mapa:

UNA FLOR DIGNA D’UN POEMA. UN POEMA DIGNE D’UNA FLOR

En la seua darrera poesia, Lou pouèmo doù Rose (“El poema del Roine”), el premi Nobel en llengua provençal-occitana Frédéric Mistral va recrear una història d’amor mitjançada per l’esparganèu o jonc florit; una història d’amor entre el príncep d’Orange i una joveneta garbelladora de llavors d’or.

Situem-nos-.

Un dels territoris que posseïa la casa reial Orange-Nassau dels Països Baixos era el principat d’Orange (Aurenja, en occità) [2] amb la ciutat homònima com a capital i situada a la marge esquerra del riu Roine, entre la veïna Avinyó i Marsella.

En Lou pouèmo doù Rose Frédéric Mistral (1830-1914) narra com el príncep Guilhem d’Orange, fill del rei dels Països Baixos, cova el desig de trobar la molt famosa però quasi extinta “flor del Roine” per fer-se un penjall i portar-lo al coll.

A bord d’un vaixell fluvial pretén arribar fins Bellcaire [3], al vèrtex nord del delta del Roine, a la Camarga occitana.

Però en el trajecte el príncep troba no tan sols la mítica espargàneu sinó també l’amor, molt més valuós, en la figura d’una jove dedicada a garbellar l’arena de les ribes del Roine per trobar-hi llavors d’or.

Deixem que ens descriga la flor el mateix Mistral:

I que, traduït lato sensu ve a dir [4]:

Sí, una flor que ha esdevingut tan rara com mitificada, fins al punt que ha servit com a motiu de disseny identitari en la joieria de la Camarga.

Joies naturals, joies pictòriques, joies poètiques, joies d’orfebreria. Tot en un, tot compatible.