Pan i Syrinx in Brueghel i Rubens (I). La bova typha latifolia (I). L'illa de Buda [1]

Pan, Syrinx, Brueghel, Rubens, Typha latifolia, bova, boga, balca, Illa de Buda, anea, fitònims “mascle” i “femella”.

La setmana passada havíem fragmentat el quadre que Brueghel i Rubens van pintar conjuntament el 1616 i que descrivia el mite de Pan i Syrinx.
 
 Pan i Syrinx (1616), de Peter Paul Rubens i Jan Brueghel

A la primera peça del trencaclosques havíem detectat la umbel·la del jonc florit Butomus umbellatus i havíem parlat tant de la seua morfologia com estructura interna, del sentit dels fitònims, de l’etimologia del nom científic i de la seua presència en un poema d’amor i en una joia de record.
 
En el mateix fragment, i al costat del jonc florit, destaca una altra inflorescència, la que amb forma de puro sorgeix enmig d’unes fulles en forma de veta. Es tracta de la bova o boga Typha latifolia
 
 
PARLEM-NE, DELS NOMS

El nom genèric Typha prové de τύφη, nom que donava Teofrast (372-287aC) -el “pare de la botànica”-  a plantes de les zones pantanoses. D’etimologia confusa, Dioscòrides (40-80 dC) l’escriuria τυφης, que alguns relacionen amb τυφος (tyfos), “fum”, “baf”, “vapor”, típic de les zones pantanoses, marjalenques (palus) i al qual s’atribuïen determinades malalties pel fet del mal aire que s’hi respira (en italià mala aria > mal’aria > malària = paludisme).

 
 
El nom específic, latifolia, és més senzill d’explicar. En llatí significa “de fulla ampla”, i serviria per a diferenciar aquesta espècie d’una altra de fulla més estreta i que en conseqüència s’anomenaria angustifolia. De les dues espècies, és T. latifolia la que trobem en aquest quadre tot i que també podríem trobar l’altra [2], totes dues de distribució semblant i presents tant a casa nostra com en els Països Baixos -d’on eren els autors- tot i que el mite s’esdevé en l’àmbit mediterrani.
 
Corologia (distribució) de Typha latifolia.
Flora dels Països Catalans (IV), d’Oriol de Bolòs i Josep Vigo
 
En època romana les Typha rebien el nom de bŭda, fitònim que perviu tant en el català alguerés com en el sard logudorés, el parlat al nord de l’illa de Sardenya.

Bŭda també ha romàs com a fitotopònim: l’illa de Buda [3] , illa marjalenca situada a l’extrem oriental del delta de l’Ebre, a la comarca del Montsià.
 
 
El llatí bŭda va passar al català boga i bova (ambdues amb “o” oberta); fitònims amb una distribució quasi coincident, si fa no fa, amb la línia de demarcació entre el català oriental (boga) i l’occidental (bova).

Noms, bova/boga, que es poden usar a soles com amb tot un munt d’adjectivacions algunes de les quals tautològiques: “d’’embova" [4] ”, “d’embovar cadires”, “de (fer) cadires”, “de fulla gran”, “de fulla ampla”, “botera”, “femella” [5], “de purs" [6]...
 
 
En qualsevol cas sembla que bŭda i les seues derivacions només s’han conservat en català [7]

Altrament, se li diu balca en algunes comarques gironines (l’Empordà, la Garrotxa, el massís de les Guilleries...), potser per una herència del cèltic balca (“fort”, “cosa dura”).

Aquest fitònim el recull l’escriptora modernista empordanesa Víctor Català en un dels capítols del seu aplec de contes Caires vius (1907) ambientats al Parc Natural dels aiguamolls de l’Empordà: “Els ànechs... fent capbuçons en mig de les balques per atrapar qualque granoteta”.
 

Aus de la zona marjalenca de l’illa de Buda
 
En castellà el fitònim més freqüent per a les Typha és anea (enea, nea), possible derivació de l’àrab hispànic annáyifa, que, al seu torn, provindria de l’àrab clàssic nā'ifah, “la que sobresurt”.

Ja veiem, paraules -i història de les paraules- al voltant d’una planta de les nostres marjals.

Connexions entre camps epistemològics diferents, com tindrem ocasió de veure en propers articles quan relacionem la informació de hui amb unes altres de caràcter botànic, ecològic i utilitari de la Typha latifolia, la bova que figura al quadre de Brueghel i Rubens en què els pintors interpretaven un mite grecoromà antic, el de Pan i Syirinx.

 
[1] Dedicat a Rafel Balada, a qui vaig conèixer epistolarment quan tots dos, independentment i el mateix any (1985), vam publicar sengles llibres de divulgació etnobotànica: Els arbres de la Ribera i Les nostres plantes.  Va ser un goig tindre el seu llibre a les mans i vaig aprendre molt. Hem coincidit en les V Jornades d’Etnobotànica en Llengua Catalana (Amposta, 2010), i en una excursió etnobotànica per la Marina Alta organitzada conjuntament. Sempre, l’estima, a més del mutu interés pel que fem, ha presidit la nostra relació.
 


















 
[2]En un altre dels quadres que aquests pintors van dedicar al mateix tema amb posterioritat (1625) figura T. angustifolia.
[3] Com veiem, això d’illa de Buda no té res a veure amb el fundador del budisme.
[4] Embovar no tan sol significa posar el seient a una cadira amb fulles de bova, o fer estores o cistelles amb aqueix material, sinó que també significa “fer tornar bovo” (DCVB); això explica la frase d’aquella núvia d’un embovador de cadires: “el meu nuvi embova cadires i jo l’embove a ell”.
[5] “Femella” adjectiva en alguns llocs a la bova Typha latifolia, la de fulla ampla, la que aprofita per a fer cadires. Per contra, també a alguns llocs se li diu “bova mascle” a T. angustifolia, la de fulla estreta, la que no aprofita per embovar cadires.  Quan en fitonímia trobem una planta adjectivada com a “mascle” sovint indica “que no aprofita” (o que té unes qualitats inferiors a una altra de semblant anomenada “femella” o simplement sense epítet): el fragant i medicinal romer (Rosmarinus officinalis) enfront del pobre en propietats romer mascle (Cistus clusii); l’aromàtic i hipocràtic timó (Thymus vulgaris; i farigola, frígola, friüla, tomello, timonet...) i el més pobre en propietats timó mascle (Teucrium polium), etc. El mateix Teofrast, “pare de la botànica” i autor d’Història de les plantes, diu en el capítol IV:10-4 dedicat a les plantes lacustres (traducció de José María Díaz-Regañón): “[...] la carricera y el carex femenino son estériles, pero se usan para tejer cestos, no así los machos que no sirven para nada”.
[6] L’ adjectiu bovà (fem. bovana), “tou” o “esponjós”, pot ser que estiga relacionat amb la textura d’aquest pur.
[7] Tinc un dubte respecte de si és l’únic exemple de fitònim provinent de bŭda. Un dels fitònims anglesos de la bova és bulrush. He consultat diccionaris etimològics d’anglés i mentre que assignen a rush un origen antic protogermànic referit a plantes que creixen en ambients pantanosos no diuen res de bul. És potser bul un record del llatí bŭda > bul, de l’època en què Anglaterra estava sota la dominació romana? El mateix dubte em sorgeix en veure que en portugués alguns dels fitònims per a les Typha són tabua, taboa, tabuba, tabuca i bucha. ¿En són, també, modificacions de l’original bŭda. Queden les preguntes en l’aire.

Comentaris

Carme
2.

Genial, m'ha encantat.

  • 1
  • 0
batiste almoines
1.

Aclaridor article que m'ha fet recordar les nits d'estiu a Cullera quan, asseguts al carrer, els familiars ens encenien purs de bova perquè el xuplarem i el fum espantara els mosquits. No sé si era efectiu, però aquest costum ens feia trobar-nos com els majors fumant un bon pur, això sí de bova.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat