La setmana passada havíem fragmentat el quadre que Brueghel i Rubens van pintar conjuntament el 1616 i que descrivia el mite de Pan i Syrinx.
A la primera peça del trencaclosques havíem detectat la umbel·la del jonc florit Butomus umbellatus i havíem parlat tant de la seua morfologia com estructura interna, del sentit dels fitònims, de l’etimologia del nom científic i de la seua presència en un poema d’amor i en una joia de record.
En el mateix fragment, i al costat del jonc florit, destaca una altra inflorescència, la que amb forma de puro sorgeix enmig d’unes fulles en forma de veta. Es tracta de la bova o boga Typha latifolia.
El nom genèric Typha prové de τύφη, nom que donava Teofrast (372-287aC) -el “pare de la botànica”- a plantes de les zones pantanoses. D’etimologia confusa, Dioscòrides (40-80 dC) l’escriuria τυφης, que alguns relacionen amb τυφος (tyfos), “fum”, “baf”, “vapor”, típic de les zones pantanoses, marjalenques (palus) i al qual s’atribuïen determinades malalties pel fet del mal aire que s’hi respira (en italià mala aria > mal’aria > malària = paludisme).
El nom específic, latifolia, és més senzill d’explicar. En llatí significa “de fulla ampla”, i serviria per a diferenciar aquesta espècie d’una altra de fulla més estreta i que en conseqüència s’anomenaria angustifolia. De les dues espècies, és T. latifolia la que trobem en aquest quadre tot i que també podríem trobar l’altra [2], totes dues de distribució semblant i presents tant a casa nostra com en els Països Baixos -d’on eren els autors- tot i que el mite s’esdevé en l’àmbit mediterrani.
Flora dels Països Catalans (IV), d’Oriol de Bolòs i Josep Vigo
En època romana les Typha rebien el nom de bŭda, fitònim que perviu tant en el català alguerés com en el sard logudorés, el parlat al nord de l’illa de Sardenya.
Bŭda també ha romàs com a fitotopònim: l’illa de Buda [3] , illa marjalenca situada a l’extrem oriental del delta de l’Ebre, a la comarca del Montsià.
El llatí bŭda va passar al català boga i bova (ambdues amb “o” oberta); fitònims amb una distribució quasi coincident, si fa no fa, amb la línia de demarcació entre el català oriental (boga) i l’occidental (bova).
Noms, bova/boga, que es poden usar a soles com amb tot un munt d’adjectivacions algunes de les quals tautològiques: “d’’embova” [4] ”, “d’embovar cadires”, “de (fer) cadires”, “de fulla gran”, “de fulla ampla”, “botera”, “femella” [5], “de purs” [6]…
En qualsevol cas sembla que bŭda i les seues derivacions només s’han conservat en català [7]
Altrament, se li diu balca en algunes comarques gironines (l’Empordà, la Garrotxa, el massís de les Guilleries…), potser per una herència del cèltic balca (“fort”, “cosa dura”).
Aquest fitònim el recull l’escriptora modernista empordanesa Víctor Català en un dels capítols del seu aplec de contes Caires vius (1907) ambientats al Parc Natural dels aiguamolls de l’Empordà: “Els ànechs… fent capbuçons en mig de les balques per atrapar qualque granoteta”.
En castellà el fitònim més freqüent per a les Typha és anea (enea, nea), possible derivació de l’àrab hispànic annáyifa, que, al seu torn, provindria de l’àrab clàssic nā’ifah, “la que sobresurt”.
Ja veiem, paraules -i història de les paraules- al voltant d’una planta de les nostres marjals.
Connexions entre camps epistemològics diferents, com tindrem ocasió de veure en propers articles quan relacionem la informació de hui amb unes altres de caràcter botànic, ecològic i utilitari de la Typha latifolia, la bova que figura al quadre de Brueghel i Rubens en què els pintors interpretaven un mite grecoromà antic, el de Pan i Syirinx.
