En articles anteriors hem parlat d’un dels quadres que el flamenc Pieter Brueghel el Vell i el westfalià Peter Paul Rubens van dedicar (1616-1618) al mite de Pan i Syrinx; en concret, del que es conserva a l’Staatliche Museen de la ciutat alemanya de Kassel, a Hessen.
Una de les plantes que vam identificar al quadre és una Typha latifolia, una bova (o boga, o balca) típica d’aiguamolls no massa fons.
I, com que en aquests articles es tracta de relacionar ciències i lletres, per exemple mitologia i natura, hem optat per fer una petita desviació per a parlar de la planta.
Per exemple, de l’etimologia del fitònim. I, en fer-ho, hem comprovat com l’etimologia ens permet interpretar que un topònim sovint desconcertant, el de l’Illa de Buda, al delta de l’Ebre, significava en llatí “l’illa de les boves”.
Però, no és aquest l’únic cas de fitotopònim relacionat amb les boves.
En l’excel·lent Atles fitonímic d’Alacant [1] Juan Antonio Marco Molina [2] n’esmenta de diferents relacionats amb les Typha [3] a les comarques meridionals del País Valencià:
No solament a l’interior sinó que a zones costaneres podem trobar, boves ja que els aiguamolls que les acullen poden estar nodrits per aigües que flueixen o que romanen a terra endins però també que arriben a la mar, en deltes i albuferes. I la toponímia se n’ha fet ressò.
La presència d’aquestes plantes tant en aiguamolls d’interior com en els de voramar [4]no figura únicament en la toponímia sinó també en la pintura.
Del primer cas, el quadre de Brueghel el Vell i Rubens n’és un excel·lent exemple. I amb Typha més costaneres en tenim un altre, El naixement de Venus de Botticelli.
DE BOVES I BOVES
L’article d’avui hauria d’intitular-se, potser, “Pan i Syirinx (VI) in Brueghel i Rubens (III); les boves (II); les Typha en El naixement de Venus de Botticelli”.
Amb això es tractaria d’indicar el caràcter anastomosat, ramificat, alhora que entrecreuat i jerarquitzat d’aquesta sèrie d’articles que naveguen pel riu argumental del mite i per les seues derivacions i ramals.
Això no obstant n’he preferit un altre, de títol: La bova de Venus, que de bova no tenia un pèl.
Expliquem-ho.
En aquest article, enllaçarem unes boves amb unes altres.
En primer lloc, pictòricament: la que figura en el quadre de Brueghel i Rubens ens servirà de trampolí -i de comparança ambiental- amb la d’El naixement de Venus (1475-1484) , de Sandro Botticelli.
I, en segon lloc, lingüísticament. Perquè si bova és un dels fitònims aplicable a les Typha -herbes marjalenques amb una inflorescència en forma de puro- també és el femení de l’adjectiu “bovo” en el sentit de “fava, beneït, curt d’enteniment”.
Això sí, ni la Venus mitològica ni la musa que va servir de model i que va impressionar Botticelli i molts altres pintors de l’època Simonetta Vespucci [5] no tenien res de boves: La bova de Venus, que de bova no tenia un pèl.
LA BOVA QUE VA PRESENCIAR L’ARRIBADA DE VENUS
El quadre de Botticelli representa l’arribada (que no el naixement) de la deesa Venus a un paisatge idíl·lic al·lusiu a la costa d’una illa mediterrània [6]. I ho fa a bord de la conxa agegantada d’una petxina mediterrània, d’una Pecten jacobaeus [7].
En el quadre, la deessa és impulsada per l’hàlit duplicat del ponentí vent Zèfir i del bufit de sa esposa, la nimfa de les brises Cloris o Flora, tots dos envoltats d’una pluja de roses. A la platja espera l’orai [8] Primavera, preparada per a cobrir a Venus amb un mantell. Primavera va abillada amb un vestit brodat en què destaquen unes flors, els blavets (Centaurea cyanus), pintades amb un detallisme més aïna propi de l’escola flamenca. Un cinturó de roses li cenyeix el diafragma alhora que un elegant escapulari de murta (Myrtus communis) -la planta de Venus- orna el seu coll. Als peus de Primavera floreix una mata de l’anunciadora vernal anèmona blava (Anemone blanda) i com a fons es troba un petit jardí de tarongers florits i de llorers. I, ves per on!, a l’extrem inferior esquerre es troben unes plantes que ja coneixem, les boves. ¡Voilà!
A més de ser un possible recurs pictòric per equilibrar el quadre, el fet que ara ens interessa remarcar és que s’hi mostra adequadament un dels ambients en què proliferen les boves: les vores o aigües somes de marjals i maresmes pròxims a la costa on no falta aigua durant períodes massa llargs.
Ara, una pregunta obligada des d’un punt de vista xovinista seria: I si Botticelli haguera pintat el quadre a la platja de les Bovetes, de Dénia, on com el seu nom indica abundaven aquestes herbes i prop de la qual hi ha hagut bancals de tarongers i algun que altre llorer? O seria més aïna la complexa i rica l’Illa de Buda, al delta de l’Ebre, la candidata més adient com a receptora de la deessa de l’amor?
Bromes a banda, el fet és que pintors com Brueghel, Rubens o Botticelli reflectien amb sensibilitat i precisió no tan sols les característiques de les plantes que representaven sinó la ubicació en els ambients apropiats.
Detalls com aquests permeten albirar que la possibilitat d’establir lligams entre “ciències” i “lletres”, entre botànica, zoologia, ecologia, mitologia, lingüística i pintura, i amb moltes més formes de mirar la natura i la cultura, són més amples de lo que a priori podríem esperar.
Així que continuarem parlant-ne, de lo diví, de lo humà i de lo natural.
I obrirem noves portes a noves preguntes.
Com, per exemple: a més de servir com a indicadores d’un ambient ecològic determinat, han tingut les boves algun ús material?, han tingut cap valor simbòlic? I, si és així, quin?
Doncs igual que avui hem saltat de paraula en paraula i de pintura en pintura, en el proper article tindrem ocasió de parlar d’una altra pintura que ens dóna una certa pista sobre l’ús simbòlic de la bova.
Però això serà, millor, la propera setmana.
[2] A qui dedique amb molts agraïments aquest article. Juan Antonio Marco Molina és geògraf, professor d’universitat, divulgador entusiasta i persona compromesa en la salvaguarda del patrimoni natural.
