En articles anteriors, hem comentat les boves (Typha) que figuraven en un parell de quadres que, tot i al·ludir a mites, descrivien amb precisió els ambients propicis per a la planta: una marjal continental i una de costanera.
En el que ara considerarem la bova no és un element de paisatge sinó un de simbòlic.
Comencem per una imatge en certa mesura insòlita.
Suposem que és una bova pel “puro” (la inflorescència femenina) que hi ha al capdamunt de la canya, perquè les fulles no s’assemblen: les de les Typha són més llargues i no abracen la tija florífera sinó que creixen del rizoma; interpretarem, doncs, que es tracta d’una llicència pictòrica dirigida a evitar que les fulles tapen la inflorescència.
La imatge forma part d’un tot que alguns ja hauran identificat.
Allunyem-nos un poc d’aquella imatge, fem una mena de zoom i ampliem el camp per a identificar millor el conjunt.
L’escena es correspon amb la descrita pels evangelistes Marc i Mateu, que, pel que fa al ceptre, diuen:
Et percutiebant caput eius arundine (Marc, 15:19)[2]
et harundinem in dextera eius (Mateu, 27:29)[3]
Els versets formen part de la traducció de la Bíblia al llatí que, en el segle V, va fer Sant Jeroni i que es coneix com a Vulgata
Traduïts de nou els versets (excepte el final) diuen, respectivament:
* “I li colpejaven el cap amb una arundine”
* “i a la mà dreta una harundinem”
Tot i que estan escrites de manera diferent[4], arundine/harundine, és obvi que estàn referint-se a la mateixa planta; ara bé, a quina?
La resposta majoritària ha sigut: a una “canya”. Potser sí, però continuem amb el dubte: de ser així, quina “canya”? Perquè amb aquest nom es pot designar qualsevol herba alta, rígida i de zones humides però no necessàriament una única espècie.
CANYA ÉS UNA CANYA O NO ÉS UNA CANYA
“Para las tres cañas de los romanos, arundo, calamus y canna halló Liné acomodo en su sistema, y consagró genéricamente los tres nombres”, afirma Pius Font Quer en Botánica pintoresca (1964)[5].
O, en altres paraules, per a desfer la confusa sinonímia dels fitònims romans, Linné (s. XVIII) va optar per crear tres gèneres per a plantes que tingueren l’aparença “de canya” i els va adscriure a famílies ben diferents (gramínies, palmàcies i cannàcies).
Per això la similitud nominal entre l’actual Arundo i l’antic fitònim (h)arundine no pot considerar-se prova suficient per a establir una relació biunívoca.
Ja en el s. XX la poetessa nord-americana d’origen jueu-alemany Gertrude Stein va escriure en el poema Sacred Emily (1913) l’aforisme Rose is a rose is a rose is a rose, sovint interpretat com a expressió del principi d’identitat (“A és A”)[6]. Però, en fitonímia això no sempre és així, ni lingüísticament ni simbòlicament. De fet, parafrasejant Gertrude Stein podríem dir que en etnobotànica “canya [herba alta] és una canya [Arundo donax] o no és una canya [i n’és qualsevol altra de les anomenades ambíguament així]”.
Per això, quan en un text romà llegim aquells noms hem d’anar en compte a l’hora de validar una correlació automàtica amb als fitònims actuals.
Però, i si anàrem més enrere i consultàrem els textos originals o les traduccions anteriors a la Vulgata? Durant segles, mentre l’obra de sant Jeroni era la canònica i la única permesa per l’Església eren poques les opcions d’accedir a unes altres versions però, en el moment en què es van obrir escletxes en la rígida censura inquisitorial, la Bíblia va començar a ser traduïda a llengües “vulgars” i la Vulgata va passar a ser una de les consultes possibles, però no la única.
Però, ¡ai!, els fitònims que apareixien en les versions en arameu, hebreu, grec, siríac… no ens treien de dubtes: p. ex., els noms hebreus agmôn, agam, agamim, kaneh es refereixen a “canyes” però en sentit ambigu.
Mentrestant, i pel que fa a les representacions plàstiques, la major part dels pintors del tema van escollir la canya mediterrània Arundo donax.
Curiosament, el pintor flamenc Antoon van Dyck (Anvers 1599-Londres 1641) va preferir una bova. I, en ser un pintor de l’escola flamenca, reconegut no tan sols pel seu detallisme sinó també per l’erudició i sapiència al voltant dels temes bíblics, no podem bandejar sense més la seua opció
Podrem objectar que, com que no hi ha canyes mediterrànies a Flandes, el pintor no tenia cap model mentre que sí que hi abunden les Typha, les boves.
I és cert.
Però sembla que van Dyck no ha sigut l’únic que ha fet aqueixa elecció ni que l’ecològica fóra l’única raó.
De fet, els autors del llibre Plants of theBible (1986), el matrimoni Moldenke (Harold N. et Alma L.), se’n fan ressò[7]:“Molts autors identifiquen totes les “canyes” del Nou Testament amb Typha latifolia L., la nostra bova [cattail] o canya-maça [reedmace][8] la qual, amb T. angustifolia i T. angustata Bory&Chaub, també es troba en Terra Santa.”
En qualsevol cas, la pregunta continua oberta: Per quina raó el pintor flamenc va preferir la bova?
Òbviament, tan sols podem especular perquè ja hem vist que dels textos evangèlics no es desprén clarament de quina “canya” es tracta; això sí, de totes les possibles és la bova la que té al capdamunt un engrossiment que li dóna una aparença de ceptre. És aqueixa la única raó?
No ho sabem. I preguntes com aquesta, junt als dubtes, les inconcrecions, etc. fan que els traductors, hermeneutes, exegetes[9], pintors… trien per diferents solucions segons les fonts (in)formatives.
Però, i si fóra una raó més aïna simbòlicomitològica la que va alimentar l’opció de van Dyck?
LA VARA FLORIDA I EL CEPTRE BOVAL
Tornem a admirar aquest quadre excepcional.
Això vol dir que hi ha una incongruència temporal en el quadre, ja que les Typha floreixen entre mitjans i finals d’estiu. Però, més enllà d’aquest petit detall d’anacronisme fenològic l’escena representa l’intent d’humiliació de Jesús per part d’uns botxins que fan servir de motiu la seua pretensió de ser el Messĭas, l’“ungit” (en grec, khristos).
Ser Messies significa ser aspirant a rei salvador i no tan sols d’un regne terrenal sinó també d’un d’escatològic, del més enllà; ser un (aspirant a) déu.
Jesús ha heretat el dret a la divinitat per part de sa mare, una mena de nimfa embarassada pel Déu-pare.
Però, i el dret a la reialesa terrenal?
Açò ha sigut un llegat del seu pare adoptiu Josep (Pater putativus, Pp) un fuster que prové genealògicament del llinatge reial de David, fill de Jessé.
El profeta Isaïes ho havia profetitzat fent servir una metàfora etnobotànica: “florirà la vara de Jessé” (11:1)[10] o en altres paraules que el Messies provindrà (“florirà”) d’una branca del casal de Jessé-David
Fóra la raó que fóra haurem de reconèixer la gran formació d’Antoon van Dyck que, com molts altres de l’escola flamenca de pintura, no tan sols excel·lia en el seu art sinó que mostrava la profunda cultura religiosa que havia en el rerefons de cadascun dels seus quadres.
Dit tot això, seguirem amb el dubte de què és el que posaren a Jesús els seus botxins, si és que això va esdevindre en la realitat o tan sols forma part de les creences, clar.
Però, en el fons, això no és el més important per al nostre objectiu, sinó el fet que, prenent la bova com a excusa, ens hem endinsat en un quadre magnífic digne d’ocupar un lloc ben merescut en la història de la pintura.
I hem enllaçat el quadre amb les característiques morfològiques d’una planta, d’una bova.
Una nova connexió entre “ciències i lletres”.
[17] et induunt eum purpura, et imponunt ei plectentes spineam coronam.
[18] Et coeperunt salutare eum: Ave rex Judaeorum.
[19] Et percutiebant caput ejus arundine: et conspuebant eum, et ponentes genua, adorabant eum.
[17] Llavors el vestiren de porpra, li cenyiren al cap una corona d’espines que havien trenat
[18] i l’anaven saludant: -Salve, rei dels jueus!
[19] Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i s’agenollaven per fer-li homenatge.
[28] et exuentes eum clamydem coccineam circumdederunt ei
[29] et plectentes coronam de spinis posuerunt super caput eius et harundinem in dextera eius et genu flexo ante eum in ludebant dicentes ave rex Iudaeorum
[30] et expuentes in eum acceperunt harundinem et percutiebant caput eius
[28]El van despullar, el cobriren amb una capa de color escarlata
[29] i li posaren al cap una corona d’espines que havien trenat i a la mà dreta, una canya. S’agenollaven al seu davant i l’escarnien dient:-Salve, rei dels jueus!
[30] Després li escopien, prenien la canya i li pegaven al cap.
