Descriure, definir o quantificar són aspectes de molta importància a l’hora de fer ciència; però n’adquireixen molta més quan de les dades, els càlculs, les reaccions químiques… s’elabora una millor comprensió del perquè de les coses.
I més que una finalitat en si mateixa la informació ben estructurada pot servir per entendre les coses, els esdeveniments, els processos, o per a formular lleis, algoritmes, relacions causals…
I en això estem, intentant entendre no tan sols els mites relacionats amb la natura i la història, com el de Pan i Syirinx, sinó també l’ecologia de l’àmbit on s’esdevenen o la morfologia, la bioquímica o la biofísica de les plantes que hi ha; tot fent servir com a excusa en aquest cas les boves, les Typha.
Unes plantes interessants per elles mateix, sense cap dubte; però més encara quan en observar-les des de múltiples angles, en girar les petites peces informatives que hi ha dins el “tub pel qual mirem”, es comporten com un calidoscopi i construeixen noves figures, noves idees, que abans de menejar-lo no hi eren.
Però per girar el tub cal un motor i el millor que tenim són les preguntes, com les que venim fent.
Vegem-ho.
3. ELS CANALS ESTRUCTURALS
Pregunta 3
¿Reporta algun benefici a les boves el fet de tindre uns canals “buits” (plens d’aire) en lloc de tindre compactes les fulles i la tija florífera?
I si és així, ¿quins i per què?
Inici de resposta 3
3.1. Una planta requereix fonamentalment dos gasos, un per a la fotosíntesi, el diòxid de carboni CO2, i un altre per a la respiració, l’oxigen O2. Tots dos gasos es troben a l’atmosfera i també dissolts en l’aigua[1].
Les plantes obtenen l’imprescindible CO2 de l’aire[2] a través d’uns orificis en les fulles[3], els estomes. Amb aquest CO2, l’H de l’aigua i l’energia de la llum [φως-φωτός, fos-fotós] les plantes fabriquen (“foto”-“síntesi”), la matèria orgànica per formar el seu propi organisme i realitzar les seues funcions. Com a subproducte de la reacció s’expulsa O2 a l’exterior.
D’altra banda les plantes també necessiten O2, per a respirar; i no els serveix el que han produït mitjançant la fotosíntesi, ja que l’expulsen.
Però mentre que el CO2 només cal a les cèl·lules fotosintètiques l’O2 és imprescindible a totes les cèl·lules, les subterrànies o les submergides incloses.
Ara bé, mentre que l’O2 abunda en l’atmosfera, en l’aigua dels ambients entollats sol ser deficitari; i per dos motius.
D’una banda, com que hi ha molta matèria orgànica surant o en suspensió les aigües no solen ser lo suficientment transparents. Com a conseqüència la part submergida de les fulles no pot fer la fotosíntesi i no aporta O2 soluble a l’aigua on estan els rizomes i les arrels, que el necessiten per a respirar.
I per acabar-ho d’agreujar l’abundant matèria orgànica en descomposició consumeix el poc O2 que pot haver dissolt en l’aigua.
El resultat és que les plantes que han triomfat en eixos ambients ho han aconseguit perquè han disposat d’estructures capaces d’aportar aire (l’ O2 que conté) al rizoma, i d’aquest a les arrels.
I en concret les plantes que han fet això amb el menor cost possible.
3.2. Per créixer, una planta necessita la matèria orgànica fabricada en la fotosíntesi i amb la qual pot fabricar la cel·lulosa, un polímer lineal de glucosa[4] capaç d’unir-se a uns altres en paral·lel i fer-ne fibres llargues de caràcter estructural.
Si el creixement es basa en estructures compactes es consumeix molt de material, però si s’hi intercalen canals plens d’aire la mateixa matèria pot servir per arribar no tan sols més amunt sinó connectar el medi aeri amb el subaquàtic i enriquir-lo en oxigen.
Per això les solucions que han permés triomfar a moltes plantes de marjal s’han basat en tindre fulles i tiges amb canals “buits”, és a dir “tubs” plens d’aire; com els Butomus umbellatus.
Créixer així permet traure ràpidament les fulles per damunt l’aigua i accedir a la llum, a l’aire i al vent[5]; i amb l’avantatge afegit de poder exposar a la pol·linització les flors anemògames i a la dispersió eòlica els fruits anemocors[6].
Aire, vent, fulles, tiges, pol·len, llavors, fruits… unes relacions ben estretes que s’intueixen quan es miren amb detall les boves i plantes similars d’una marjal com la que va servir de fons al quadre que Brueghel i Rubens van dedicar a Pan i Syrinx.
[5] Una cosa és l’aire, la mescla de gasos en què estem submergits, i una altra el vent (en grec, ανεμος, anemós), el component horitzontal de l’aire en moviment o la força amb què l’aire es desplaça i desplaça objectes, materials i partícules com el pol·len o els fruits.
