37. Boves per mirar asseguts els focs artificials

Bova, boga, cadirers, fer buda, costumaris, Leonardo Giménez, Bernat Capó, José Ángel Guirao, Arturo Tresáncoras, Jaume Soler, pirotècnia, Virgili, Eneida.

Hi ha plantes que es fan servir en molts camps diferents.
Les boves, bogues o balques (Typha angustifolia, T. latifolia, T. domingensis) en són unes.
I algunes cultures, com la dels uro del llac Titicaca -entre Bolívia i Perú- tenen la bova com a planta totipotent: alimentació, construcció de cases i de barques, mobiliari, cistelleria, tèxtil…
Sense arribar a una interdependència tan exhaustiva, diferents cultures les han fetes servir de múltiples formes.

LITERATURA DE COSTUMS: LA BOVA O BOGA, PER FER LA BUDA.
A casa nostra, a més de fer albardes o lligar productes d’horta[1], l’ús principal ha sigut com a matèria primera per embovar cadires, fins al punt que el cadirer ha sigut un personatge recurrent en qualsevol costumari del passat més immediat.

J. Leonardo Giménez[2] és un lingüista i divulgador que des de les pàgines del diari Levante-EMV contribueix a la promoció, l’estima i el bon ús de la llengua en l’article “Embovar i embogar” del divendres 6 de setembre del 2013 escrivia:

“En molts pobles diem “boga” a la ‘planta prima, cilíndrica, de dos metres d’alçada aproximadament, que es cria en aiguamolls, llacs i en màrgens de riu, que entre altres aplicacions servix per a revestir el seient i els respatllers de les cadires, fer estores, cistelles, sitiets i altres utensilis domèstics o decoratius’.

En molts altres pobles hi diuen “bova” i les dos formes estan degudament arreplegades en tots els diccionaris de referència o d’ús”.

Bova i boga, en efecte; i també bòveda, balca i uns altres fitònims que han quedat arreplegats a l’extraordinari Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana: [bova].

I uns altres fitònims encara més antics i pràcticament desapareguts que van quedar fixats en topònims, com l’illa de Buda, o el barri de Buda, a l’Alacant antic, evocació de l’activitat anomenada “fer la buda”, sinònim de calafatejar[3] les barques que s’hi feien.

Un barri i una activitat avui desapareguts però afortunadament salvades de l’oblit nominal gràcies a l’entranyable llibre -mai millor dit- Entrañable Alicante, de Jose Ángel Guirao y Arturo Tresáncoras][4], i del qual extractem aquests paràgrafs referits a un barri situat aleshores entre la Plaça de les Barques[5] i el port del Baver.

_{Fer la buda… al barri de Buda, d’Alacant. Del llibre Entrañable Alicante}

Continuem amb les paraules de J. Leonardo Giménez:
“L’art o ofici d’embogar o embovar ha sofrit retrocés, però gràcies al reviscolament i/o manteniment d’estètiques mobiliàries tradicionals es manté com a especialitat, habilitat o destresa qualificada.”

Sí, una professió artesanal que només sobreviu a uns pocs llocs i comerços, com el recollit en aquest anunci en una tenda del barri gòtic de Barcelona (2012).

_{Artesania de la bova o boga}

MÉS BOGA I BOVA EN LA LITERATURA DE COSTUMS
El periodista de Benissa (Marina Alta) Bernat Capó és autor, entre altres llibres, dels tres volums englobats sota el títol Costumari valencià.

En un d’aquests llibres llegim:
“El cadirer pobletà ho sabia tot al voltant de la boga -anomenada també bova o balca-, des dels mesos de la sega fins al petit secret del blanqueig, que no era un altre que saber-la segar i assecar a temps.

A les acaballes de juny i fins a mitjan agost havia d’anar a les marjals i als aiguamolls, on la trobaven a balquena.

Aleshores, i després de segada, es posava a assecar en un lloc on el vent fos col·laborador del sol. Fet tot d’aquesta manera, la boga esdevenia blanca. Si la sega es feia més tard, si hom s’havia descurat una mica, la planta marjalenca es tornava morena, la qual cosa sempre suposava un entrebanc a l’hora de la seua venda”.

Un altre llibre en què es parla de la boga i dels cadirers és Des del cantó del Mercantil, del viler Jaume Soler Soriano (la Vila Joiosa, Marina Baixa; 1920-2005)[6]. Llegim en el capítol “I.5 Economia de reciclaje. Profesiones singulares”:

Doncs bé, ara ja ben asseguts en cadires de bova podem, entre altres coses, assistir a un espectacle pirotècnic… amb canyetes de bova.
Però com diria

SENYOR PIROTÈCNIC, ¡POT COMENÇAR LA MASCLETÀ!

Hi ha més usos per a les boves, alguns dels quals fan servir no el rizoma o la fulla sinó la canyeta o tija florífera.

Per exemple, per fer fletxes en els jocs de xiquets, en eixa mena d’etnobotànica infantil a mig camí entre lúdica i de simulació bèl·lica o cinegètica. Fletxes a les quals sovint se les carregava la punta amb fil d’aram per fer-les més pesades o s’incrustaven a una punta de pitera per fer-les més punyents.

Més gojós era l’ús d’eixes canyetes, ertes i lleugeres, per als coets més menuts dels focs artificials; perquè s’enlairaren en vertical elegància abans de l’esclat lluminós o del tro ensordidor.

Una combinació, canya i rastre lluminós, que casualment apareixia en uns versos de Virgili, amb els quals tancarem aquest capítol.

Situem-nos-en: Llibre V de l’Eneida, entre els versos 485-544; Enees ha proposat una competició de tir amb arc per encertar a un colom amarrat per les potes al capdamunt del pal d’una embarcació. Abatuda ja l’au per l’encertada fletxa del tercer competidor, el quart dispara la seua sageta i es produeix un prodigi, ja que [versos 525-528]…

Tot volant entre els vaporosos núvols s’inflamà la canya
i va assenyalar un camí de flames abans de desaparèixer consumida
en els tènues vents, com sovint arrancades del cel
passen ràpides i arrosseguen la cua les estrelles voladores.

O, en la versió original de l’inspirat poeta de Mantua:

namque uolans liquidis in nubibus arsit harundo
signauitque uiam flammis tenuisque recessit
consumpta in uentos, caelo ceu saepe refixa
transcurrunt crinemque uolantia sidera ducunt.

Sí, ja ho veiem, les idees, les paraules, i fins i tot els coneixements sobre les plantes, són com les cireres: s’enganxen les unes a les altres i quan hom vol traure’n una d’un cabàs n’extrau tot un ramell.

[1] En l’article “Cama llarga i cama curta” (Mètode 90, estiu 2016) referit als alls cultivats com a tendres a les hortes de Xàtiva i rodalies, Josep Roselló i Oltra parla de com se’n lliguen les garbes amb tires de bova.

[2] Paga la pena llegir els articles divulgativo-lingüístics d’aquest autor al diari Levante.

[3] O calafatar: omplir de fibra vegetal les juntes dels taulons destinats als fons, costats i cobertes d’una barca, i cobrir-ho després amb una capa de brea (la pasta viscosa que s’obté per destil·lació de fustes resinoses) per evitar que penetre l’aigua en l’interior.

[4] Portada i contraportada del llibre Entrañable Alicante.

[5] L’actual Plaça de Gabriel Miró rebia antigament el nom de Plaça de les Barques perquè hi arribava la costa i s’hi podien varar les barques de poc calat. Per als que coneixen Alacant, els noms dels carrers esmentats en els següents paràgrafs d’Entrañable Alicante són tot un compendi digne d’estudi: advocacions (a les Mares de Déu de L’Orito i dels Desemparats; a les Ànimes), esports populars (Pilota), manufactures (Estores, d’espart), fusteria de ribera (Baver, tant el carrer -avui dia Rafael Terol- que duia tant a la Plaça de les Barques com al port cap al qual s’obria la porta “del Baver”… O també podríem considerar com a rellevant, con a congruent, el Carrer dels Troncs (destinats a la fusteria nàutica) que hi havia junt al mateix Baluard de Sant Carles.

[6] De qui tant vaig aprendre i a qui dedique, in memoriam, aquest article. Jaume Soler Soriano, mon sogre, era un home amb un extraordinari afany pel saber i d’una especial empatia a l’hora d’interessar-se pels coneixements, idees i punts de vista diferents dels seus.