Hem arribat al final de les preguntes que ens vam fer fa uns quants articles, quan vam abordar la descripció de les boves, de les Typha, que apareixien en el quadre de Brueghel i Rubens dedicat al mite de Pan i Syrinx.
I la darrera pregunta era:
Pregunta 5: ¿És simple casualitat o té algun avantatge o sentit adaptatiu el fet que les inflorescències masculines estiguen per damunt de les femenines?
Inici de resposta 5
Els ambients de les Typha són els aiguamolls i les ribes d’una determinada fondària, composició edàfica i salinitat de l’aigua. Ambients en els quals han triomfat les tiges floríferes d’una certa altura, com les de les boves, com ho demostren les grans superfícies que han ocupat.
En les condicions d’atapeïment vegetal pròpies d’eixos ambients és raonable suposar que quan més elevada estiga la inflorescència masculina ♂ [2] més vent haurà tingut a la seua disposició per arrossegar el pol·len que produeix.
Font: menudanatura.com
Més avall de la inflorescència masculina ♂ es troba la femenina ♀ [3], una agrupació de flors menudes encarregades de rebre el pol·len. Òbviament “masculina” i “femenina” són noms convencionals destinats a identificar la part emissora de cèl·lules sexuals i la part receptora. La inflorescència femenina és quasi cilíndrica, en forma de puro [4], i situada quasi a tocar de la masculina (T. latifolia) o bé separada (T. domingensis, T. angustifolia).
Font: menudanatura.com
La posició inferior de la inflorescència femenina ♀ i la forma de puro conjuminen dos avantatges: oferir la màxima superfície de captació del pol·len i una millor distribució del pes perquè la canyeta que les sosté no es vincle tant com per trencar-se.
En resum, la tija florífera alta i la distribució en estatges ♂/♀ afavoreix tant el ventament dels granets de pol·len masculí (pol·linització anemògama) com de les llavors produïdes en les flors femenines (dispersió anemocora). Un pol·len destinat a caure sobre els estigmes dels pistils femenins i unes llavors que convé dispersar per conquerir nous ambients, ma non troppo ja que el més apropiat es troba justament a sota.
Així doncs, unes inflorescències damunt d’unes altres. Un resultat evolutiu sense cap connotació relacionable amb els patrons ideològics amb què determinada gent intenta vincular -sovint per (des)qualificar- qualsevol esquema interpretatiu de la natura.
EL PURO P’A FUMAR…I PER ANOMENAR
El puro [6] de les boves ha fet la delícia dels menuts quan volien fer-se passar per majors simulant que se’l fumaven.
El puro, la inflorescència femenina de les Typha és tan característic que a molts llocs ha servit per designar-les popularment; fitònims que coexisteixen amb uns altres que podríem anomenar més “cultes”, els considerats estàndards.
Així, a la Safor és freqüent sentir-ne “bova de puros”, similar al que li donen als Països Baixos [7], rietsigaar (canya-puro) molt popular front a l’estàndard lisdodde.
Si el cilindre femení és vist com una mena de maça aleshores la planta rebrà noms com l’anglés reedmace (canya-maça), el francés massette o l’italià mazzasorda; maça que simbòlicament podria considerar-se un ceptre reial, com vam tindre ocasió de comentar-ho en un article previ.
I si la forma s’interpreta com un fus el fitònims en seran al·lusius, com “fusos” a l’Alt Empordà, o filouso o fielouso en occitanoprovençal.
Siga com siga, mentre alguns se’l fumen o tan sols ho simulen, i mentre uns altres col·leccionem fitònims o pintures en què figuren representades les boves amb els seus puros, molta gent continuarà joiosament devanida de decorar la casa amb un grapat de tiges floríferes de bova acompanyades o no d’unes altres plantes seques.
I tot això potser gaudint d’una bona conversa asseguts en una cadira de seient de bova, o en una estora teixida amb eixe material.
Carpe diem [8].
