El segle XVIII va ser anomenat amb tota justícia el de la Il·lustració, i també el de les Llums per la declarada finalitat dels capdavanters socials per dissipar mitjançant les llums de la raó les tenebres en què es trobava sumida la humanitat.
Eixes tenebres es devien òbviament a la ignorància, la superstició i la tirania; però també a la falta d’instruments intel·lectuals per organitzar la informació, tant l’antiga com la nova que l’expansió europea aportava i que amenaçava amb enfosquir més que il·luminar el coneixement.
I va ser un botànic, zoòleg i metge suec, Carl von Linné, el que va “dissipar les tenebres” que dificultaven organitzar una taxonomia o classificació dels éssers vius que permetera estructurar racionalment la biodiversitat.
Havia nascut el 23 de maig de 1707 -un mes després de la batalla d’Almansa- i mort als setanta anys, el 10 de gener de 1778, i en certa mesura li podríem aplicar l’epitafi que el poeta anglés Alexander Pope (1688-1744) havia dictat per a la tomba d’Isaac Newton (1643-1727):
God said, “Let Newton be!” and all was light.
[La natura i les seues lleis jeien amagades en la foscor.
Déu va dir “¡que siga Newton!” i tot es va il·luminar]
En efecte, si substituïm Newton per Linné i “les lleis” per “la classificació” pràcticament serviria el mateix epitafi.
Perquè amb un mètode inventat per ell, Linné va assentar les bases per a “batejar”, classificar i organitzar totes les “criatures de Déu”.
Nous noms per a noves necessitats
En una primera fornada, les plantes i animals coneguts pels antics europeus podien mantenir els noms clàssics grecs i romans: rosa, ficus, canis, equus, quercus, etc.
Però en el cas d’espècies nouvingudes o poc diferenciades durant l’època clàssica no hi havia precedents grecoromans.
Una part del problema es va resoldre en assignar a molts gèneres (i espècies) noms de botànics, naturalistes, exploradors, patrocinadors de viatges i fundadors de museus, que van veure fixats amb tota justícia els seus noms en els d’algunes plantes i animals.
Així mateix, determinats personatges de la mitologia o de la literatura van servir d’inspiració.
I uns insectes ens poden servir d’exemple per veure la potència i possibilitats d’ampliació que tenia la manera de designar ideada per Linné.
L’any 1758, enmig de la voràgine de batejos a plantes i animals, va sorgir el repte d’anomenar amb la nova terminologia científica, en llatí, un parell de papallones emparentades entre elles i que de moment designarem amb els noms populars amb què potser les coneixia Linné, en svenska o suec.
Una era la fjärilalmiral (“papallona almirall”; en anglés red admiral) i l’altra la tistelfjäril (“papallona del card”).
Totes dues són relativament grans (5-9 cm), amb el cos pilós i robust i els agrada el nèctar [2] de diferents “cards” com Cirsium i Centaurea; i també de Buddleja davidii, Centranthus ruber, Sedum spectabile, Hedera helix, Knautia arvensis i Aster novi-belgii.
I d’Aster tripolium, que és la flor que els aporta el darrer nèctar abans que migren, i que per aparèixer en el quadre de Brueghel i Rubens referit al mite de Pan i Syrinx ens ha portat fins ací.
Altrament, aquestes papallones es diferencien entre si en alguns altres caràcters.
La part dorsal de les ales de l’’”almirall” tenen un fons de color bru fosc/negre en què destaquen marques i dibuixos de colors taronja/vermell i blanc. Les erugues mengen sobretot fulles d’ortiga (Urtica sp.), a les quals lliguen amb fil de seda per formar una mena de càpsula protectora fins acabar l’àpat. I en la fase adulta, a més de libar nèctar, també es delecten llepant el suc de fruita madura (pomes, prunes, peres, móres d’esbarzer, etc.).
La “papallona del card” (per a nosaltres, “migradora dels cards” o “cardera”) té la part dorsal de les ales amb taques taronges i blanques, marrons i negres. I té una certa apetència pel nèctar d’una clavellina, Dianthus barbatus, a més de per les altres ja esmentades.
Però, ¿com classificar-les, com diferenciar-les amb noms científics apropiats que mantingueren el genèric comú alhora que l’específic distintiu?
La poesia en auxili de la taxonomia
Linné, home d’ampla cultura, va optar per un nom inventat pel novel·lista irlandés Jonathan Swift (1667-1745) en el llibre de poemes Cadenus and Vanessa (1713). I no content amb fer servir com a genèric el de Vanessa va posar com a específic el d’un personatge mitològic que figurava en el mateix poema, Atalanta:
When, lo! Vanessa in her bloom
Advanced like Atalanta’s star [3],
But rarely seen, and seen from far.
Quan, ¡nyas! Vanessa va florir
Com si fóra l’estrella d’Atalanta,
Rarament visible i si de cas de lluny
Una vegada Linné havia decidit que l’”almirall” era Vanessa atalanta [5], a la cardera, migradora dels cards o papallona del card, li va assignar l’específic que millor li anava, Vanessa cardui [5]. Una referència al doble fet de ser una goluda llepadora del nèctar dels cards quan és adulta i per l’apetència de la larva per les fulles de diferents gèneres d’aquestes compostes amb punxes: Arctium (bardana), Carduus (card valencià), Carlina (carlina), Centaurea (bracera), Cirsium (calcida), Cynara (carxofa) i Onopordum (cardassa), principalment.
Sí, papallones, plantes, científics, poemes… tot lligat per formar la magnífica teranyina que enllaça natura i cultura.
