NO OBLIDEM D’ON VENIM NI PER QUÈ ESTEM ACÍ.
I amb aquest títol no em referisc a l’origen de la humanitat -que ja hi arribarem- sinó a la sèrie que estem seguint (els qui ho tinguen clar poden passar directament al segon apartat):
- Diferents mites de l’antiguitat grecoromana parlen de nimfes que, en ser perseguides per un déu, es transformen en plantes. El poeta romà Ovidi (s. I dC) ens ofereix alguns d’eixos mites en el llibre Metamorphoseon (Les Metamorfosis), que molt sovint ens ha servit de guia.
- Els mites, les obres d’art que els representen o les mateixes plantes són mostrats no tan sols com als magnífics exemples de literatura poètica que són sinó com a objecte d’anàlisi polièdric en què els coneixements científics (de la bioquímica a la física, la farmacologia, l’ecologia, etc.) es combinen amb uns altres sovint anomenats “de lletres” (de la història a la lingüística, les arts plàstiques, l’antropologia, etc.) amb la finalitat que tots els lectors, des de la seua formació, interessos o formes de mirar, puguen gaudir-los no tan sols des de la perspectiva habitual sinó a partir d’unes altres, i bastir-ne ponts.
- Un dels mites que estem analitzant des de múltiples angles és el de Pan i Syrinx, en què una nimfa és metamorfosada en un canyar [1]
- Aquest mite ha sigut interpretat plàsticament per pintors com Brueghel i Rubens, que el van treballar ensems en diferents ocasions; i un dels seus quadres, el que es troba a la pinacoteca de Kassel (Alemanya), ens serveix d’objecte primordial d’atenció tant per la representació del mite com de l’ambient que recrea: un ecosistema molt ben descrit, el d’una zona entollada de l’Europa central.
- Un quadre, doncs, en què l’ambient ecològic, les plantes i els animals que hi figuren són un bon laboratori per posar a prova la proposta de connexió ciències-lletres.
- En el camí que anem recorrent hi ha nodes en què parem atenció de forma prioritària, com és el cas d’algunes de les plantes i animals que hi trobem. I així ens hem detingut a comentar el junc florit (Butomus umbellatus), les boves (Typha) i la margarideta de marjal Aster tripolium. Aquesta anàlisi també es presta a evocar alguns altres organismes que hi podrien estar i que, per raons com l’estació en què s’ha pintat el quadre, no hi figuren.
- Com exemple d’una absència, s’ha proposat el de papallones del gènere Vanessa, ja que en el quadre es troba Aster tripolium, la darrera planta nutrícia que aquelles fan servir per iniciar les espectacularment llargues migracions.
- En ocasions he introduït digressions. El de les Vanessa n’ha sigut una. I digressions dins les digressions com les que farem ara quan parlem de les Vanessa que ens porten a fer-ho de les papallones en general, cosa que ens portarà a parlar d’etimologies i de sistemes de classificació…
- Aquest sistema es troba a mig camí [2] entre la matrioixca (o nina russa) i les borles d’un capel cardenalici en què, com cireres enganxades, cada peça arrossega unes quantes rere seu.
- Conèixer en quina “borla” estem i les relacions (en paral·lel, jeràrquiques, alternatives, etc.) afavoreix prendre consciència del fet que el coneixement significatiu és el contextualitzat i que, en un moment determinat, puguem elaborar rutes per anar d’unes a unes altres “borles”. Això sí, tot sabent que la memòria no tan sols nodreix de dades sinó que ofereix possibilitats que una ment desperta sap aprofitar per a expandir, millorar i albirar nous horitzons i dissenyar noves rutes per a construir el personal llibre del saber. Cal tindre consciència del passat, el context i les possibilitats de futur, almenys per evitar la petulància de creure’s, com alguns mariscals de Napoleó, que els seus avantpassats eren ells mateixos.
Deixem-ho ací i anem “al tema”.
EL REPTE D’ORGANITZAR I ENTENDRE LA BIODIVERSITAT
Sí, ja sabia el fill del fang, Adam, que les paraules que havia sentit en el seu cap eren un manament diví… De qui, si no?
Un manament que representava un treball excessiu i continuat, ímprobe, tot i que estiguera restringit tan sols als animals (Gènesi 2:19-20) [3]
El mateix Senyor Déu, Yahvé o Jehovà, es va adonar que s’havia passat en l’encàrrec: “però -Adam- no va trobar una ajuda que li fera costat” i va decidir aportar-li una ajuda tot inventant la reproducció vegetativa a partir d’una costella i tot això… (Gènesi 2:21-22). [4]
La veritat és que fer de Linné avant la lettre era una faena desproporcionadament gran i per això el Senyor Déu li va donar a Adam una companya, Eva.
No se sap de ben cert com va ser la trobada, cosa que ha propiciat que alguns anglesos afirmen que Adam es va presentar a Eva amb un palíndrom, amb una d’eixes frases que es poden llegir igual en els dos sentits: Madam, I’m Adam. Però, com que la Bíblia no en diu res, millor ho deixarem córrer.
En qualsevol cas allí tenim a la parella sense massa coses a fer a banda de seguir els manaments divins, fer alguns assajos psicomotrius i amagar-se de les feres, no fóra cas que “el primer bes” fóra també l’últim.
Un d’eixos manaments era el d’iniciar la taxonomia, però sense que el tal Jehovà no els haguera subministrat ni tan sols llapis ni paper; però aclaparats per la enorme quantitat d’animals que havien d’anomenar (alguns des d’una distància prudencial, no fóra que els serviren d’àpat) sembla que van preferir dedicar-li més temps a l’altre manament també explícit, eixe de “creixeu i multipliqueu-vos” (Gènesi 1:28).
EL MAGNE ANOMENADOR
Molt, però que molt temps després, ja en la primera meitat del segle XVIII, el suec Carl von Linné va mamprendre la faena inconclusa (millor diríem “ni tan sols començada”) assignada a Adam i va idear un mètode que permetia catalogar tots els éssers vius.
Era l’any 1735 i el llibre que va marcar l’inici de l’organització racional de la biodiversitat va ser el seu Systema naturæ [6], la 10a edició del qual (1758) és considerada el punt de partida de la taxonomia [7] o ciència de la classificació dels éssers vius.
Profundament creient [8] Linné va assumir com a pròpia la faena organitzativa-denominadora de la biodiversitat. I tot això des de l’admiració per l’enorme riquesa del món natural, com es dedueix de la tria per a una de les pàgines inicials de Systema naturae d’aquests versets del Salms 92:6-7 -atribuïts al rei David d’Israel :
I, ara, el “nou Adam”-com anomenaven a Linné els seus contemporanis- va idear un sistema fàcil i efectiu per no deixar planta ni animal sense nom.
Gràcies a eixe sistema, el Magne Anomenador–Eugeni d’Ors dixit– va anar més enllà i va donar nom a més de 18.000 espècies entre plantes i animals; a més de canviar el nom a 4.500 que ja havien sigut classificades però amb uns altres, molt més llargs [9].
I no tan sols gèneres i espècies; classes, ordres i famílies també van ser batejades, registrades, consignades en eixe llibre inacabable que és el dels noms dels éssers vivents.
I insectes i entomologia, lepidòpters i papallones van començar a formar part del bagatge lèxic de molts dels nostres idiomes i…
Bo, millor ho deixem per a la propera setmana, perquè… hi ha tant per a dir-ne!, i tant per descobrir!
