47. El vol etimològic (V). Pintar papallones

ENTOMOLOGIA, LEPIDÒPTERS, LUDGER TOM RING, AGLAIS IO, PAÓ DE DIA, JOHN EVERETT MILLAIS, LA XICA CEGA, THE BLIND GIRL, AGLAIS URTICAE, RUBÉN MENDOZA[1]
 
Papallones pintades... però malament

La bellesa de les papallones ha meravellat nombrosos artistes.

En dóna fe la quantitat de quadres en què apareixen pintades; i també de poemes o de novel·les en què són evocades o descrites.

Ara bé, no sempre s’hi reflecteix allò que podríem anomenar la “correcció científica”.

Expliquem-ho.

I vegem-ne un parell de casos.

En les papallones les parts dorsal i ventral són molt sovint manifestament diferents. Tan diferents que a un pintor no li resulta tan estimulant pintar-ne una com l’altra.

¿Què fer-ne quan es vol mostrar la papallona de la forma més esplendorosa possible i la part que veuria el pintor és la menys atractiva?

Fonamentalment se n’han fet dues coses.

La primera, pintar la part ventral com si fóra dorsal.

La segona, pintar la papallona “en tensió”, amb les ales esteses, quan les condicions en què se la pinta haurien de correspondre al repòs, amb les ales plegades i perpendiculars al cos... tot mostrant la part menys atractiva.

Tot això no lleva les virtuts artístiques que puga tindre el quadre, i potser que fins i tot les eleve... però no està de més comentar l’error.

I així ajudar a educar la mirada, que no la vista, a l’hora d’aguaitar, admirar i gaudir la visió d’un quadre en què hi haja papallones.

Vegem-ne un parell de casos, tots dos de nimfàlids[2]i amb un nom genèric ben evocador, Aglais[3].
 
El Paó de dia, Aglais io
 
Aglaisio[4]rep el nom de paó de dia enraó delsquatre grans “ulls” o ocels queornen la cara dorsal de les ales: ocelssimilars alsde la cua del paó blau♂(Pavo cristatus; cast.pavo real; anglés peacock).
 
 Paó de dia, Aglaisio [5], vista dorsal.
 
Uns falsos i policromàtics “ulls” que contrasten vivament sobre els fons de color roig-rovellat, ambarí o en ocasions granat, i que serveixen per espantar possibles depredadors, com el totestiu[6] (Parus major) i altres ocells insectívors.

O inquietar-nos a nosaltres mateix: si un dia ens apropem a un exemplar d’Aglaisio posat sobre un card o sobre la flor d’un esbarzer (Rubusulmifolius) libant-ne el nèctar, o bé sobre una ortiga (Urticasp.) a l’espera de dipositar-hi els ous, probablement obrirà i tancarà les ales bruscament per tal d’allunyar-nos.

La part ventral, per contra, és molt més apagada, menys esplendorosa.
 

 Paó de dia, Aglaisio, vista ventral.
 
Una diferència tan notable entre ambdues parts “justificaria” la “trampa” que va fer el pintor alemany Ludger Tom Ringder Jüngere (1522–1584) en el quadre titulat TierbildmitGinsterkatze (“Pintura d’animals amb geneta”; 1560); un quadre que podem trobar al WestfälischesLandesmuseum, de Münster (Nordrhein-Westfalen; Alemanya).
 

Pintura d’animals amb geneta (1560), de Ludger Tom Ringder Jüngere.
 
Com hi veiem, a més de la geneta (Genetta genetta; altrament ditagat mesquer o gat moro al País Valencià) i dels altres animals també hi ha un parell de papallones.

Fixem-nos, en particular, en la que aparentment sobrevola la geneta.
 

Pintura d’animals amb geneta; detall 
 
Les ales semblen les d’una Aglaisio, sí, però, ¡ah! la cara dorsal de les ales, no la ventral que és la que el pintor ens mostraria des de la seua posició.

Una llicència pictòrica, una “trampa” realment... però ben bonica, per cert.

I no n’és l’únic cas.

L’aglais urticae, un altre cas
 
L’any 1856 el pintor prerafaelita John Everett Millais va exposar el quadre Theblindgirl (“La xica cega).

Descriu dues captaires itinerants, potser germanes, una de les quals és cega. Ambdues descansen assegudes a la vora d’un camí després d’una tempesta, en una mena d’exaltació al·legòrica dels sentits i de la tendresa solidària.
 

La xica cega (1856). John Everett Millais. Bimingham Museum. Anglaterra.
 
De fet, i malgrat la seua discapacitat, la germana major sembla ser la responsable de la menuda, amb qui comparteix el xal quan la tempesta ja ha passat i només queden les darreres gotes de pluja arrossegades pel vent.

La xicona menuda, aixoplugada sota la manteleta de la major, fa d’ulls de totes dues, guaita el doble arc de Sant Martí (correctament pintat, amb els colors del segon invertits respecte del primer) i potser li’l descriu amb paraules.
 

Arc de Sant Martí doble. Fotografia de Joan Olivares.
 
Al seu torn, la xica cega, físicament atractiva, manté els altres sentits ben actius: el cap s’eleva lleugerament tant per agrair la sensació de calor en les galtes com, potser, per olorar l’aroma de la terra banyada i de les flors; o per fruir del cant dels ocells que aprofiten la fi de la tempesta per manifestar la seua joia.

A més a més, mentre amb una mà acarona una herba amb l’altra entra en comunió anímica amb la germana tot assolint una sensació de placidesa conjuntural.

Sobre la falda, la concertina mostra la forma que tenen de guanyar-se la vida, emfatitzada pel cartell que li penja del coll: Pitytheblind (“compassió per a la cega”).

Un detall ens crida l’atenció: sobre el xal i a l’altura del muscle s’hi ha posat una papallona.
 

 
Probablement es tracta d’una Aglaisurticae, una papallona de les ortigues[7].

Fem-ne la comparança entre la pintada i l’autèntica: ¿què n’opineu? ¿són la mateixa espècie? A mi em fa la impressió que sí.

 
 
Això sí, la papallona de la dreta no està en repòs, sinó que acaba d’aterrar sobre una flor per libar-ne el nèctar.

Si estiguera en repòs plegaria les ales, i no “posaria” per al pintor.

Però, clar, en eixe cas la forma que oferiria i els colors que mostraria no serien els mateixos.
 

Papallona de les ortigues, Aglaisurticae, amb les ales plegades.
 
I aleshores la imatge no hauria sigut tan encisadora com la que el pintor volia oferir-nos ¿no és cert?

Bé... en ocasions petites “mentides” ens fan més agradable la vida, o almenys les visions de la vida.

Prenem-nos-ho així.


 
 
[1] Ara farà uns deu anys, un dia se’m va presentar a l’Institut un jove llicenciat en Biologia i que havia acabat el Curs d’Adaptació Pedagògica. Era Rubén Mendoza Delacorte. Volia preparar oposicions per a professor de Secundària i Batxillerat, però sobretot volia aprendre la professió d’ensenyant. Un bon amic comú, excel·lent professor de Primària-ho havia sigut dels meus fills, i en done fe- i del primer cicle de Secundària, Alfred Llópez Lara, li va recomanar que vinguera a parlar amb mi. I durant anys Rubén va fer de company i de “voluntari educatiu” (caldria regular eixa figura, en alguns sentits pròxima al “MIR” que fan els metges) a les meues classes. Els alumnes n’estaven encantats, i jo més encara: compartíem aula, laboratori i biblioteca amb els alumnes, hores de treball en projectes, en elaboració de materials i exàmens, en eixides al camp (sovint amb son pare, Alfonso, també un apassionat de la natura). Potser Rubén aprenguera dels meus mètodes, però lo que és segur és que jo em sentia electritzat pels seus ànims, interés, contínua demanda d’aprendre; i tot això sembla que ho contagiàvem als alumnes. Quan podia jubilar-me, en gener del 2012, la llista de substituts en què estava Rubén oferia moltes probabilitats de què em puguera substituir, i així va ser, cosa que ens va permetre invertir els papers: ara era jo el qui en ocasions li feia d’ajudant. Un plaer. Hem continuat la relació i aquest article és en certa mesura fruit de les converses que hem tingut sobre aquests quadres. A Rubén Mendoza, i als qui tenen la sort de tindre’l de professor, dedique aquest article.
 

Rubén, Alfonso i jo, en una passejada botànica pel riu Guadalest l’any 2008
 
[2] Les nimfes ens acompanyen, de nou. No oblidem que aquest article forma part d’una sèrie en què es mostren relacions entre les nimfes mitològiques i determinades plantes (i també, com veiem, papallones).
 
[3] Els grans historiadors naturals han sigut molt sovint persones amerades de cultura clàssica alhora que científica. En el cas de les papallones molts noms dels que han fet servir per designar-les evoquen la mitologia, les plantes nutrícies o persones d’especial rellevància en l’aventura del coneixement de la natura.

En el cas que estem tractant, Aglais era una de les tres Càrites o Gràcies
(AglaiaEufròsine i Talia), en concret l’encarregada de portar els missatges d’Afrodita i la de bellesa més esplendorosa (el mot grec αγλαϊη, aglai, significa “brill”, “esplendor”, “bellesa”). El gènere Aglais inclou set espècies, dues de les quals són A. io i A. urticae.
 
[4]Aglaisio; sinònims: Inachisio, NymphalisioPapilioio.
 
[5]El nom específic, io, al·ludeix a la nimfa homònima, Io. Seduïda per Zeus i descoberta la relació per l’esposa i deessa Hera, l’olímpic va transformar aquella en una vedella blanca. Hera va ordenar a un gegant de cent ulls, Argos Panoptes (“qui tot ho veu”), que vigilara la nimfa metamorfosada per evitar que el tonant tornara a fer de les seues. Zeus va fer matar Argos i Hera, en homenatge al seu servidor, va posar els ulls del gegant occit a la cua del paó, la seua au preferida. Segles més tard, el nom de la nimfa Io vigilada per cent ulls va acabar com a epítet de la papallona que té sobre el dors alar un “ulls” semblants als que ornen la cua del paó.
 
[6] El nom d’aquest ocell prové no tan sols del fet que canta preferentment en estiu, sinó que en trinar sembla que diu “tot estiu, tot estiu”; es tractaria d’una onomatopeia, doncs. El mateix ocell rep el nom de ferrerico a les Balears i mallerenga carbonera o primavera a Catalunya.
 
[7]Aglaisurticae; sinònims: Nymphalisurticae, Vanessa urticae.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat