La Candelera: purificació i espera

El dos de febrer és una data ben especial.

Els cristians celebren la Candelera o Purificació de la Mare de Déu portant ciris encesos en una processó matinal.

Igualment els antics celtes celebraven l’Imbolc, dedicat a la deessa-mare Brigit (cristianitzada, santa Brígida[1]) en què es duien candeles enceses en processó auroral pels camps.

Doncs bé, com veurem, es tracta d’una antiga associació cultural destinada a lligar determinades manifestacions fenològiques -de la natura- amb l’anunci del bon temps.

I sembla que el component religiós (la Candelera) és en el fons un embolcall per sacralitzar una fita, un senyal en el calendari “natural”.

Veiem si no, la quantitat de referències al món natural que se’n fan aquest dia.

NATURA EXPECTANTS
Si els capolls de l’ametler ja han esclatat es considera que aquesta alba metàfora nival notifica la proximitat de la primavera:

* Si per la Candelera flora l’hivern ja està fora; amb la variant “plora” (metàfora de la pluja) en lloc de “flora”, vicariant de la francesa
* Si la Chandeleurpleure, l’hiver ne demeure (“Si la Candelera plora l’hivern no s’hi queda”).

Als llocs on no hi ha ametllers no per això deixen de fixar-se en detalls de la natura.

Per exemple, s’aguaita el comportament d’algun mamífer hibernant que ix del cau, bé siga

* un teixó,
* un ós –Per la Candelera l’ós surt de l’ossera-,
* o una marmota, eixe esquirol gegant i terrícola popularitzat en la pel·lícula Groundhog Day (“Atrapat en el temps”).

I no tan sols mamífers; també les aus poden servir d’indicadores:

* Per la Candelera, la cigonya campanera, refrany que al·ludeix a eixa au estacional que visita la meitat occidental de la Península i arriba a les planes lleidatanes.
A alguns llocs no és tant la Candelera sinó el sant del dia següent, Sant Blai, el qui nodreix el refranyer popular:

* Sant Blai, la cigonya per l’espai;
* Sant Blai mullat, cigonyes aviat; o bé
* Por san Blas la cigüeñaverás.

El desig del bon temps no és suficient, però, per dissipar els dubtes sobre la inestabilitat de l’època. De fet, sovint es fa patent un cert escepticism emanifestat en algun dels refranys referits a l’ametler o a la cigonya:

….i si no flora, ni dins ni fora;
… i si ni riu ni plora, ni dins ni fora;
… i si no l’hi veus, senyal de neus;
… y si no la vieres, año de nieves .

En el cas que no es produïsca l’esperada arribada del bon temps, o si la marmota o l’ós tornen al cau o a l’ossera a prolongar la letargia en lloc d’anar-se’n cap el bosc, la tradició recomanava esperar quaranta dies més (o sis setmanes) per confirmar el final de l’hivern.

Així doncs, estem en una data (o, millor, un paquet de dates, 1-2-3 de febrer) en què diferents cultures distants en quant a època, religió, llengua o ambient ecològic, coincidien en quedar expectants a l’espera d’interpretar determinades manifestacions naturals, Natura expectans.

Dit això, ¿per què eixa data coincideix amb la que els cristians assignen a la Purificació de la Mare de Déu?

Quaranta dies

Tant la festa religiosa com la “natural” coincideixen en una cosa: que se celebren quaranta dies després del solstici hiemal, del solstici d’hivern.

Sí, quaranta dies.

Un període el final del qual es considera en moltes cultures un salt qualitatiu en un procés.

Potser el temps que marca la inèrcia tèrmica de la Terra: el que ha necessitat l’hemisferi nord per notar el progressiu escalfament des que el Sol va començar a pujar després del solstici d’hivern.

O la quarantena aplicada a l’aïllament de malalts infectocontagiosos.

O al temps que necessiten els ossos trencats per soldar-se.

¡Quantes coincidències! ¿no?

O a la regeneració dels teixits femenins després del part, coincidents amb els quaranta dies de la norma veterotestamentària (Levític 12:2-5) per la qual la mare que havia parit ja podia presentar-se en públic i fer l’acte de Purificació després del naixement de Jesús, com es conta a l’evangeli de Lluc (2:22-39).

Purificació amb candeles

En resum, com que la nativitat de Jesús se celebra el vint-i-cinc de desembre, si n’afegim quaranta dies estem en el 2 de febrer, data en què els cristians festegen la purificació de Maria mitjançant una processó a trenc de l’alba amb candeles enceses (cerea ascensa).

I si la litúrgia del dia és solemne sonarà de fons una cantata ben especial, l’aclaparador Ich habe genug (“Ja en tinc prou”; 1727) , de Johann Sebastian Bach.

¿Per què? ¿què vol dir això?

El llibret d’aquesta obras’inspira en el cant del’evangelista Lluc (2:29-32) conegut per l’inici llatí Nunc dimittis, i que tot religiós cristià ha d’entonar a l’oració nocturna de completes.

_{Els autors, a la porta de la catedral de Ciutadella (Menorca), sota el timpà amb un Nunc dimittis}

Doncs bé, eixe cant el posa l’evangelista en boca de Simeó, un ancià just i pietós que ha vist confirmada la promesa de Yahvé de què viuria finsl’arribada del Messies, i que, gojós, dóna gràcies al cel amb un agraït “Ara, Senyor (Nunc dimittis), deixa que el teu servent se’n vaja en pau”.

I també en pau vos deixem nosaltres, amb el desig de què gaudiu del valor cultural d’aquest dia, tant si sou creients com amants de la natura, o ambdues coses alhora.

_{Presentació del Jesuset. Jerónimo Jacinto de Espinosa. València, Museu de Belles Arts, Biblioteca valenciana (Col·lecció F. Jarque). Del llibre Calendari de festes de la Comunitat Valenciana (Hivern), coordinat per Antonio Ariño i editat per Bancaixa.}