Les setmanes passades hem efectuat un “vol lleuger” per sobre les papallones diürnes o ropalòcers.
Ara farem un “vol” semblant, però sobre les nocturnes o heteròcers, un grup molt més interessants del que podria semblar a primera vista (bo, si les arribem a veure).
Això sí, a les que solem veure, com que tenen les ales de colors més aïna apagats, cendrosos, a penes els hem prestades l’atenció que mereixen.
ARNES, PALOMETES I FALENES
Les papallones nocturnes (moths, en anglés) reben en català noms genèrics com falenes, arnes i palometes, tot i que no tots són equivalents.
Així, arnes (polillas, en castellà) acull les papallones nocturnes les larves de les quals s’alimenten de teixits, llana, pells, paper, etc. En eixe sentit no s’inclouen en el grup de les arnes la resta de les papallones nocturnes; per posar-ne uns exemples, la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) i el cuc de seda (Bombyx mori) són papallones nocturnes però no són arnes.
El nom de palometes sol reservar-se a les papallones nocturnes que sovint acudeixen als focus lluminosos; algunes de les quals són, en la fase d’eruga, arnes.
Potser el nom de més ampli abast per a tota mena de papallones nocturnes siga el de falenes.
Amb aquests noms iniciarem un petit vol amb i per sobre les papallones nocturnes.
Un vol que vos anime a seguir amb la companyia d’un fragment musical que sembla descriure el vol aparentment erràtic d’una papallona. Em referisc a l’inici del Prélude à l’après midi d’un faune (1894), és a dir, del Preludi a la migdiada d’un faune, de Claude Debussy (1862-1918).
I ara, amb eixa música de fons obrim la porta a uns fragments literaris ben interessants relacionats amb les papallones nocturnes.
LES FALENES DE MONTSERRAT ROIG
En el llibre de Montserrat Roig L’òpera quotidiana (1982; ed. Planeta) trobem uns paràgrafs en què entomologia i literatura s’esvaren per una mena de tobogan de Möbius [1] on és difícil separar dos camps que a priori podríem suposar immiscibles, ciències i lletres.
Llegim a la pàgina 17:
I em va contestar que jo era com tothom, que ignorava la bellesa de les falenes, que n’hi havia que […] es confonien amb els troncs dels pins, d’altres tenien el color de les espigues i petites clapes rosades […]
Em va dir, a vostè li semblen falenes sense gràcia, però senten una fascinació tan gran per la llum que no dubten a morir cremades.
Em va dir tot de noms científics que ara no recordo pas, i que les papallones de nit eren deu o quinze vegades més nombroses que les diürnes.
I que la gent no hi pren interès perquè només es fixa en l’aparença, tot pensant-se que són com borinots que cauen estabornits en xocar contra les bombetes les nits d’estiu.
Però que les papallones de nit tenien més dibuixos i més combinacions brillants o metàl·liques que les de dia.”
Com veiem, literatura i descripció naturalista comparteixen viatge per una mena de cinta de Möbius.
I no tan sols en prosa.
LES FALENES DE SALVADOR ESPRIU
Salvador Espriu fa servir el mateix sinònim de papallona nocturna, falena, en uns versos del Cementiri de Sinera (XI; 1946):
mirall d’ella mateixa.
Llums vacil·lants
atrauen lentes falenes.
A més d’una anàlisi lingüística i literària, ¿veritat que aquests versos es presten a un altre enfocament de caràcter més aïna científic?
Perdoneu-me la digressió, però és que això d’haver sigut tants anys professor de ciències de la natura…
Els dos primers versos ofereixen la magnífica metàfora de “la pluja morta” com a “mirall de si mateixa”. Una pluja que en aturar-se, en “morir”, forma un toll d’aigua que s’ofereix com un espill, com un mirall, a les noves gotes que hi arriben. A mi m’haguera agradat més que al final del primer vers figurara “trencadís” en compte d’”oferta” (“La pluja mor, trencadís mirall d’ella mateixa”), però ¿qui sóc jo?
En el segon parell de versos apareix una dificultat inesperada: un mot que no sol figurar en el vocabulari habitual, falena, i del qual potser estaria bé establir-ne l’etimologia, trobar la seua relació amb balena (que la té, ¡ves per on!), però això ho deixarem, de moment.
Tornem a les ciències.
HETERÒCERS
De papallones nocturnes, molt més nombroses que les diürnes, n’hi ha de tota mena, amb una enorme diversitat morfològica: de grans i de minúscules, amb ornaments barrocs o d’uniformes, de colors relativament vius (però que nosaltres no percebem en la foscor) i altres d’apagats, que voletegen al voltant dels llums o del foc i que no…
Ací en teniu una petita mostra.
¡¿Qui anava a dir-ho, no?! [3]
LES FALENES DE TOLKIEN
A la vista d’aquesta enorme varietat morfològica i cromàtica es podran entendre millor alguns fragments d’obres literàries en què apareixen aquests insectes, com en les novel·les de fantasia juvenil El hòbbit (1937) i la trilogia El senyor dels anells, de J.R.R. Tolkien, en les quals papallones i falenes tenen “moments de glòria”.
Esmentem tan sols un parell de fragments d’El hòbbit, on s’al·ludeix als ocels o falsos ulls que ornen les ales de moltes papallones.
Com hem llegit, s’hi està referint-se a les falenes o papallones nocturnes, cosa que fa de manera més explícita al capítol VIII:
APUNTS SOBRE LES FALENES
Un dels trets que tenen en comú les falenes és el cos cobert de pèls.
Una altra característica comuna de les papallones nocturnes és que quan estan en repòs estenen les ales cap els costats, a diferència de les diürnes, que les pleguen perpendiculars a la superfície de descans. Vegeu aquest article.
Pel que fa a les antenes, mentre que les papallones diürnes les tenen en forma de maça (d’on ve el nom de ropalòcers), en el cas de les nocturnes la morfologia n’és molt més diversa: fils, pintes, flocs, plomes, filaments…; per aquesta raó es va decidir antigament assignar a les papallones nocturnes el nom de d’heteròcers: Heterocera; del grec heteros, “diferent”, i kεraς-kέratoς, > ceros, “banyes” o “antenes”.
I tanquem l’article d’avui amb la falena més conspícua de les que vam trobar al plafó capturador.
És l’arlequí [7] Utetheisa pulchella (pulchella significa “bella”, “preciosa”).
Doncs bé, ¡ves per on! la larva de l’arlequí s’alimenta preferentment de les fulles de les Myosotis, una de les flors que apareix en el quadre amb el qual iniciàvem la sèrie que ens ha portat ací: Pan i Syrinx, de Brueghel i Rubens.
Sí, avancem en cicloide allargat, en un bucle retroalimentador per enllaçar coneixements que -tot i semblar dispersos- molt sovint es troben relacionats.
Bucles que tindrem ocasió de comprovar en més ocasions.
- Només té una cara. Tot i que la cinta original tenia dues cares, dues superfícies oposades, la nova que hem creat només en té una: si amb un retolador fem una línia seguint la cinta arribarem al punt de partida sense haver travessat cap vora; i comprovarem, doncs, que només hi ha una superfície malgrat l’aparença de que n’hi havia dues.
- Només té una vora. De nou podem comprovar-ho tot posant un dit sobre un punt qualsevol de la vora i després del recorregut sencer es tornarà al punt de partida tot havent recorregut allò que en la primitiva cinta eren dues vores distants entre elles.
- La superfície és no orientable: si algú recorrera la banda de Möbius tot mirant cap a “la dreta”, en acabar la volta completa apareixeria mirant “cap a l’esquerra”.
Doncs bé, el text de Montserrat Roig permet, a la manera d’un viatge per una cinta de Möbius, transitar imperceptiblement entre les “ciències” i les “lletres”.
Well, perhaps it is not true to say that they could see nothing: they could see eyes.
But the eyes that he liked the least were horrible pale bulbous sort of eyes. “Insect eyes”, he thoughts, “not animal eyes, only they are much too big”
Although it was not yet very cold, they tried lighting watch-fires at night, but they soon gave that up.
It seemed to bring hundreds and hundreds of eyes all round them, though the creatures, whatever they were, were careful never to let their bodies show in the little flicker of the flames.
Worse still it brought thousands of dark-grey and black moths, some nearly as big as your hand, flapping and whirring round their ears.
