PALOMETES, ANIMETES, PSIQUE, APULEU, L’ASE D’OR, DANTE ALIGHIERI, LA DIVINA COMÈDIA, RUBÉN DARÍO, DIVINA PSIQUIS
En ocasions, i sense buscar-ho, trobe respostes a preguntes molt antigues, les quals guardava al fons d’armari de la memòria.
Situem-nos.
Quan era ben menut i passava Tots Sants i Difunts a casa dels meus avis, l’omnipresent foscor de la nit es veia interrompuda per les esquifides flames de les “palometes” o “animetes” [1]. Eren petits flotadors de suro proveïts d’una torsua de cotó (torçuda, metxa o ble) i que flotaven sobre l’oli que omplia un petit recipient.
En arribar la nit, s’encenia la metxa i el foc anava consumint paulatinament l’oli sense que el suro, incombustible, es cremara [2].
Aquella diminuta i magra llumeneta rebia indistintament els noms, insistisc, de “palometa” o “animeta”. Però, per què eixos noms? i quina relació podrien tindre per considerar-se sinònims? Les respostes eren les pròpies de l’època: “perquè sí”, o la variant “tota la vida s’ha dit així”… En ocasions, però, s’albirava una resposta més elaborada i amb voluntat didàctica: “És que eixa llum ajudarà les ànimes que ens visitaran aquesta nit a orientar-se”.
Sí, petites flames que, en puntuar de llum la densa foscor de l’incipient hivern, servien per a guiar en la nit les ànimes dels difunts. ¡Quina mostra tan magnífica de pensament màgic!
Afortunadament…
De sobte la paraula em desperta i com un fort huracà
m’empeny a unir aquella vella pregunta
amb l’anhelada resposta i tots tres
rodolem per terra entre abraços i besos [3].
Però, no avancem més del compte.
Anem al principi.
PSIQUE
Segons conta el romà Apuleu en L’ase d’or (s. II dC), la bella Psique es va enamorar d’Eros, el fill d’Afrodita. El festeig no degué ser gens fàcil perquè la futura sogra imposava proves més i més difícils a l’enamoradissa mortal per tal de transformar la primitiva condició humana en una altra digna d’una deessa. Finalment, Psique ho va aconseguir i, desposada amb Eros, pujà a l’Olimp admesa com a divinitat pels seus inquilins.
Altrament, psique (ψΰχή, psyche) era el nom que els grecs donaven als lepidòpters, i la lletra grega psi, Ψ, ve a ser l’apòcope estilitzada d’una psique, d’una papallona.
La novel·lada metamorfosi de la Psique d’Apuleu es pot considerar com una al·legoria del que experimenta una papallona al llarg de la seua vida. Perquè l’eruga eixida de l’ou s’alimentarà incansablementdurant un temps per a, a continuació, cloure’s en una crisàlide [4] (pupa, nimfa), una mena de sarcòfag del qual emergirà l’imago o papallona adulta, la qual, oblidada l’ànsia rosegadora, volarà lliure cap on li plaga.
Doncs bé, els antics grecs creien que quan una persona moria i exhalava el darrer alè, la psique [5], l’”ànima”, escapava per la boca del difunt, de la crisàlide ja inerta, volant en forma de palometa, de noctàmbula papallona atreta per la llum.
I la generació dels meus avis havia sigut la darrera dipositària d’aquella creença ancestral, màgica, que considerava que l’ànima tenia la forma d’una fotofílica falena, d’una palometa.
Una creença fàcticament representada en aquelles llumetes de noms peculiars que captivaven la meua atenció en les nits en què jo mateix iniciava la personal metamorfosi mental del descobriment del món.
Una convicció, la de l’ànima com a papallona, que ha format part no tan sols del patrimoni cultural “popular” sinó del més culte, bé com a certitud bé com a referència. Vegem només un parell de casos: un, el del llibre clàssic per antonomàsia del Renaixement, i un altre, del Modernisme més culte.
En La Divina Comèdia (1472), de Dante Alighieri, llegim en el cant X del Purgatori (versos 124-126):
nati a formar l’angelica farfalla,
che vola a la giustizia sanza schermi?
O, dit a la nostra manera,
destinades a formar una angèlica papallona
que vola sense traves a la justícia divina?
I ja en el Modernisme, en el trànsit entre els segles XIX i XX, el poema Divina Psiquis de Rubén Dario [6], ple a vessar de referències culturals de primer nivell, com era habitual en l’autor, diu ja en la primera estrofa:
que desde los abismos has venido a ser todo
lo que en mi ser nervioso y en mi cuerpo sensible
forma la chispa sacra de la estatua de lodo!
No resistisc la temptació de compartir uns altres fragments en què el poeta reitera l’associació que estem comentant.
y prisionera vives en mí de extraño deseo;
[…]
Entre la catedral y las ruinas paganas
vuelas, ¡oh Psiquis, oh alma mía! […]
Arribats a aquest punt, i després d’haver viatjat de les animetes i palometes a la psique, ho deixarem per avui, tot i advertint de la curiosa inclusió del fonema psi en el nom d’una papallona ben concreta.
“Però això”, com diria el cambrer Moustache a la pel·lícula Irma la dolça, “és una altra història”.
La de la setmana vinent, si tot va bé.
