HOMER, ILÍADA, RUBÉN DARÍO, SONATINA, HYPSIPYLA, EURÍPIDES, OVIDI, DANTE, BOCCACCIO
LA PSIQUE D’HOMER
El fil conductor de l’article de la
setmana anterior va ser la perdurabilitat d’una creença ancestral heretada dels hel·lens: que quan una persona mor, l’ànima abandona el cos del difunt en forma de papallona.
Una ànima que en temps homèrics rebia el nom de ψuχή –psique; pl.ψuχές–, la inicial de la qual –Ψ– és el símbol estilitzat d’una papallona en una mena de cercle auto referenciat de signe i concepte[1].
Una ànima que en escapar del cos ja inert viatja a Hades per esperar un judici just que determine el seu futur, com canta l’aede[2] Homer ja en la primera estrofa de la Ilíada:
Canta’ns, dea, la còlera del fill de Peleu, la d’Aquil·les
destructora: portà innúmers dolors als d’Acaia,
llançà a l’Hades, a munts, davant d’ell les ànimes–
ψuχές–
fortes
d’herois, i convertí els seus cossos en presa de gossos […]
[3]
[Cant I de la
Ilíada]
Però no és tan sols el significat de l’ideograma –Ψ– el que crida l’atenció, sinó també la sonoritat del fonema que l’identifica –psi, almenys a mi.
LA HIPSIPILA DE RUBÉN DARÍO
Sí, perquè de sobte lapsi d’hipsipila em va produir un sotrac anímic: em va retrotraure a una estrofa que fins feia poc havia repetit sovint a ma mare[4]
¡Oh, quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!
(La princesa está triste. La princesa está pálida.)
Segur que l’haurem reconegut.
És una de les estrofes finals del poema Sonatina, del nicaragüenc Rubén Darío, el poema que comença així:
La princesa está triste… ¿Qué tendrá la princesa?
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro,
está mudo el teclado de su clave sonoro,
y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.
Més avant el poeta parla de les papallones, en genèric:
¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa
quiere ser golondrina, quiere ser mariposa,
tener alas ligeras, bajo el cielo volar;
Però és a punt d’acabar quan el poema detona un vers en què la trifonia en ”ís” de la paraula clau, hipsipila, obri la porta perquè l’esdrúixola crisálida (¡ai!, només difònica en “ís”) marque el ritme de l’inici de l’estrofa:
¡Oh, quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!
(La princesa está triste. La princesa está pálida.)[5]
IMATGE 1Trànsit de crisàlida a papallona adulta
La veritat és que el modernista Rubén Darío m’encisa. I les meues germanes i jo guardem com un tresor el llibre en el qual llegíem Sonatina, Las mil mejores poesías de la lengua castellana[6].
Però, ¿quina relació té hipsipila amb les papallones de què estem parlant?
DE LA HIPSIPILA MITOLÒGICA A L’ENTOMOLÒGICA
En la mitologia clàssica es troba una Hipsipila –per cert, lligada a un episodi atroç de “violència de gènere”–[7] que ha inspirat o forma part d’algunes obres posteriors tant de caràcter literari com musical:
- Hypsipyla–Ὑψιπύλη–, tragèdia d’Eurípides (s. V aC), un dels grans poetes tràgics grecs, juntament amb Èsquil i Sòfocles.
- Epistula VI, Hypsipyle Iasoni, correspon a la suposada carta que Hypsipyla escriu a Jàson; forma part d’un dels poemes elegíacs que va compondre Ovidi (s. I dC) abans de ser desterrat per August. Es tracta d’una col·lecció de cartes d’amor suposadament escrites als seus amants per personatges femenins de la mitologia i la literatura, i que el poeta va compilar en l’obra Heroides o Epistulae heroidum (“Cartes de les heroïnes”).
- Ipsipile és esmentada pel poeta fiorentí Dant (s. XIII-XIV) en el vuitè cercle del cant XVIII de l’Infern, com a dona seduïda per Jàson (Giasone) després d’haver fugit de l’illa perseguida per les altres dones.
- Ipsipile és una de les 106 dones històriques o de ficció (mitologia, Bíblia) de les quals el també fiorentí Boccaccio (s. XIV)[8] traça la seua inventada biografia en De mulieribus claris (“De les dones famoses”).
- Issipile és el nom d’una òpera estrenada a Viena el 1732, escrita per Pietro Metastasio i musicada per Francesco Conti.
Ara bé, en el poema del nicaragüenc el nom no al·ludeix a l’heroïna sinó a una papallona nocturna, una falena del gènere Hypsipyla (probablement inspirat en aquella) i pròpia de les zones intertropicals del globus, Nicaragua inclosa.
IMATGES 2/3 Hypsipyla grandella
Una falena que han esdevingut plaga forestal que causa greus perjudicis als boscos d’Àfrica, Àsia i Amèrica perquè les larves són fitòfagues que s’alimenten dels brots tendres d’arbres de fusta tan preuada com les caobes Swietenia spp. i els cedres australians Cedrela spp.
Un “mal bitxo”, una plaga, sí, però amb un nom d’impecable sonoritat en la ploma de Rubén Darío.
[1]La paraula llatina
anima (en femení) equival tant a allò que nosaltres anomenem “ànima” com “ment”, “alè”, “vida”. Per als romans, a més, indicava la seu de les passions i els sentiments, a diferència del masculí
animus, que significa “coratge”, “caràcter”, “valor”.
Tot i eixos antecedents, en l’actualitat l’ètim psique ha vist reduït el seu valor semàntic a l’àmbit de la “ment”. I malgrat que “psicologia” significa etimològicament “estudi de l’ànima” en realitat denota “estudi de la ment” i centra el discurs (logos) en la percepció, la cognició, l’atenció, l’emoció, la motivació i la personalitat, tot i que també fa incursions en l’estudi del comportament i de les relacions interpersonals.
I hem dit “psicologia”, que no “sicologia”, ja que aquesta darrera paraula vol dir “tractat de les figues” en la mesura en què sicon, συκον, significa “figa” en grec.
No obstant això, si algú es pensa que el que té en el cap és una figa…
[2] Rebien el nom d’aedes els poetes-cantors de l’antiga Grècia; de fet, el primer vers de la primera estrofa de la Ilíada ja fa referència a eixa combinació de poeta-cantor:
Μηνιναειδε, θεά, Πηληιάδεω Άχιληος
que ve a dir:
[
Canta’ns (
αειδε), dea (
θεά), la còlera (
Μηνιν)
del pelida –fill de Peleu– (
Πηληιάδεω), la d’Aquil·les (
Άχιληος)]
[3] Traducció de Manuel Balasch, 1997.
[4] El darrer any de la seua vida ma mare havia perdut pràcticament el contacte amb el món en un quadre clínic molt semblant a l’alzheimer. Les meues germanes i jo vam descobrir que entre les coses que encara li feien “brillar els ulls” d’alegria era que li recitàrem les poesies que ella ens recitava de menuts: de Lope de Vega, Garcilaso, Calderón… però, en particular, les de Rubén Darío: la sonoritat, la musicalitat, el ritme dels poemes del nicaragüenc facilitaven que fins i tot interrompint el final de cada vers, ella el continuara alhora que esbossava un somriure de satisfacció. I els llibres de poesia, i els fulls mecanoscrits de cançons tradicionals valencianes que cantàvem junts de menuts, figuraven en la taula que compartíem per servir-nos pont d’enllaç sentimental amb ella en els últims moments de sa vida. Sí, Rubén Darío forma part molt íntima del nostre bagatge sentimental.
[5] Bo, i ja que “hem fet el sant”, “fem el milacre” i acabem el
poema :
-«Calla, calla, princesa -dice el hada madrina-;
en caballo, con alas, hacia acá se encamina,
en el cinto la espada y en la mano el azor,
el feliz caballero que te adora sin verte,
y que llega de lejos, vencedor de la Muerte,
a encenderte los labios con un beso de amor»
[6]Aquest llibre que guardem amb tanta estima arrossega una història un poc especial. Es tracta d’una de les primeres edicions, potser la de 1928, i era un regal que li havien fet a mon pare (1922-1997) quan tindria uns 12 anys. Aleshores el meu avi treballava com a secretari a la seu de la patronal de pesca del Campello (l’Alacantí) on els havien habilitat unes habitacions per a la família, al barri mariner o
Carrelamar. El juliol de 1936 una turba d’anarquistes i malfactors va assaltar l’immoble; van traure al carrer arxius, documents i mobiliari per cremar-ho i també tot el que havia a les habitacions. La família de mon pare s’havia asilat unes cases més enllà, en la de la meua àvia materna i de la que acabava de fugir el meu avi matern a refugiar-se a unes coves del Cabeçó d’Or, amb més gent amenaçada tan sols per ser catòlics, professionals o, com en el cas del meu avi, propietari d’una barca de pesca. Tot i això mon pare se’n va tornar enrere per intentar salvar els seus llibres i unes figures geomètriques de fusta que li havia regalat un fuster del poble. En arribar on la foguera començava a devorar-ho tot el que li llançaven va començar a plorar demanant ajuda. Entre la gent que s’hi havia apropat i que intentaven frenar el que podia acabar en tragèdia estava un jove de les Juventudes Republicanas, Alfonso
la Venta; en assabentar-se de la raó dels plors de mon pare es va obrir pas a espentes i redolons mentre cridava als incendiaris —¡Xe, torneu-li els llibres al xiquet!— i amb uns puntellons li va aconseguir salvar la llibreta d’artimètica i algunes de les figures geomètriques, el llibre
Flor de leyendas (d’Alejandro Casona, 1932) un altre regal que s’estimava molt, i aquest de “
Las mil mejores poesías de la lengua castellana” tot i que sense tapes ni primeres pàgines, arrancades en la fúria antilletrada dels assaltants.
IMATGE 4Les primers pàgines del llibre que es va salvar de la foguera.
Acabada la guerra, una nova plaga de malfactors, ara falangistes, es va abatre sobre els supervivents que havien col·laborat amb la República. I Alfonso la Venta, tot i que no tenia cap “delicte de sang” i ser defensat pels catòlics del poble, figurava en els arxius com a jove republicà; va ser deportat a Alcalá de Henares per “depurar responsabilitats”–eufemisme per designar humiliacions, maltractaments, fam i manca d’atencions medicosanitàries–, i malalt i afeblit hi va morir. El llibre que tenim és també, doncs, un recordatori d’aquell jove que ens el va salvar; un llibre del qual recorde a mon pare llegint-me a casa, en algun diumenge d’hivern, poemes del Marqués de Santillana i de Fray Luís de León; i a ma mare llegim-nos a Bécquer, a Lope i, sobretot a Rubén Dario. Poemes amb què Mari Encarna i Maria Jesús, les meues germanes, i jo mateix, la vam acompanyar fins el final. Gràcies, en gran part a aquells puntellons que els van alliberar del foc. A Alfonso Vaello Planelles, Alfonso la Venta, in memoriam.
[7]Els soldats de l’illa de Lemnos, al mar Egeu, que havien anat a lluitar a la veïna Tràcia van demorar la tornada a casa atrets pels plaers que trobaven en les belles dones dels enemics. Assabentades les esposes van desenvolupar una profunda misàndria (aversió a tots els hòmens) i van decidir un androcidi massiu: en tornar els guerrers, les dones matarien a tots els hòmens, incloent en la matança els ancians i els xiquets que es trobaren a l’illa. Una de les lèmnies, Hipsipila, va salvar el seu pare, Toant, embarcant-lo en una nau i fent creure que ja l’havia mort; descobert l’engany, Hipsipila va ser desterrada per traïdora i en el seu vagareig comença un nou cicle d’aventures.
[8] Com a nota curiosa, en una versió il·lustrada del llibre de Boccaccio
De mulieribus claris figura una miniatura, amb Hipsipila i son pare Toant en la qual apareixen ¡
boves o
bogues (
Typha sp.)! a la vora de la mar, com en “
El naixement de Venus”, de Botticelli, ja comentat anteriorment.
IMATGE 5
Boves, Typha, en la il·lustració referida a Hipsipila enDe mulieribus claris
