Papallones. Sí. Papallones.
Una imatge associada a múltiples facetes culturals: arts plàstiques, literatura, publicitat, perfums, música, còmics, productes informàtics…
Però no tan sols això, sinó que representen una de les fronteres de la investigació[1] atesa la importància ecològica o els enigmes evolutius, etològics, metabòlics o genòmics que ofereixen.
I en ocasions els noms que les identifiquen contenen informació i obrin finestres des de les quals admirar camps culturalment rellevants.
Hem tingut ocasió de comprovar-ho en sobrevolar l’etimologia de diferents grups de papallones: diürnes o ropalòcers i nocturnes –falenes, palometes, etc.– o heteròcers.
També hem assaborit paraules i conceptes associats a aquests insectes –ànimes, psique–.
I hem trobat en obres d’art referències als noms d’algunes papallones: –Vanessa, Aglais, Hypsipyla.
UNA DIVERSITAT NOMINAL MÉS QUE NOTABLE
I ha arribat l’hora d’abordar el nom genèric que engloba tots els lepidòpteres. I més que “el” nom, “els” múltiples noms que en diferents llengües europees s’han fet servir per designar-los; una oferta nominal que alerta per la diversitat i l’aparent incongruència: papallona, mariposa (castellà), bolboreta (portugués), butterfly (anglés), papillon (francés), Schmetterling (alemany), farfalla (italià), fluture (romanés), sommerfugl (danés i noruec), vlinder (neerlandés)…
Sorprenent la dissimilitud ¿no? Sembla que no hi abunden els cognats, les paraules que presumiblement hagueren divergit fonèticament o semànticament a partir d’algun origen comú. Però, ¿realment és així? Tindrem ocasió de comprovar-ho.
Altrament, com que els biònims solen contindre informació de molts tipus (morfològica, ecològica, etològica, simbòlica…) paga la pena intentar una petita immersió etimològica per comprovar si contenen algun tresor conceptual.
En l’article analitzarem alguns dels noms que reben les papallones en les llengües peninsulars i en altres d’origen llatí. Noms que en ocasions il·luminaran alguns racons culturals que de bon segur reconeixerem.
EL NOM DE LA PAPALLONA ENTRE ELS GRECS
Ja hem comentat que els antics grecs feien servir el nom de psique –ψuχή– tant per designar els lepidòpters com la ”ment” i/o l’ “ànima”; un ètim que ha originat paraules com psicologia, psiquiatria, psicoanàlisi, psicosomàtic i altres.
En grec modern, però, el nom per a les papallones és un altre: πεταλούδα (petalouda). La similitud fonètica d’aquest nom amb “pètal” és evident; i ¿què són els pètals d’una flor si no làmines acolorides com les ales d’una papallona?
I vicecersa, clar: πεταλούδα (petalouda) «» pètal.
Així que, en certa mesura podríem dir que per al grec actual una papallona és un insecte “amb ales com a pètals”. Bonic, ¿no?
EL NOM LLATÍ DE LA PAPALLONA I ELS SEUS DERIVATS
Els antics romans designaven els lepidòpters amb el masculí papilio-onis[2], del qual ha derivat amb poques modificacions els noms actuals en algunes llengües romàniques:
Català (f.). Papallona[3].
Francés (m.). Papillon[4].
Occità (m.). Parpalhòl o parpalhon
I el mateix nom llatí ha servit també per formar la paraula culta “papilionàcies” (ara, “fabàcies”), aplicat a una família botànica amb flors similars a una papallona.
Excepte l’èuscar (i l’anglés de Gibraltar), les llengües peninsular són totes d’origen romanç, llatí.
Però malgrat això observarem que les solucions adoptades a l’hora de designar els lepidòpters difereixen bastant entre elles.
- Aragonés[5]. Birabola, paixarela.
- Asturià (del grup lingüístic asturleonés). Pumarina.
- Castellà. Mariposa.
Una altra explicació es basa en considerar que aquest entomònim o nom d’insecte té un origen basc. Els arguments serien els següents:
- Per als antics bascos la divinitat principal era femenina: la deessa Mari[6], altrament anomenada Maddi o Maidi.
- Mari era una deessa capaç de volar i que vivia a les muntanyes i boscos d’Euskal Herria; un dels noms alternatius de Mari, Maidi, també al·ludeix a les ànimes dels avantpassats que visiten de nit les seues antigues llars (¿ens recorda això la psique grega, de la qual ja hem parlat?).
- En èuscar “alegria” es diu poza (pronunciada “posa”).
- Si volguérem dir, en basc, “alegria de Mari” diríem Mari poza (mari-posa).
En qualsevol cas no es tracta de donar una resposta tancada sinó d’obrir interrogants quan les respostes que tenim a la nostra disposició no són suficientment convincents. A més, clar està, que allò que sovint ens ajuda a aprendre no són tant les respostes com les preguntes, les preguntes, les preguntes…
Dit això, i més enllà de l’etimologia, és possible que la paraula mariposa ens duga a la memòria una pel·lícula ben entranyable, La lengua de las mariposas (1999)[7].
Èuscar. En aquesta llengua es troben desenes d’entomònims per referir-se a les papallones, molts dels quals de bella factura fonètica, eufònics: inguma, jainkoilo, kalaputxi, maripampalona (una mena d’híbrid mari-papallona), marisorgin, mitxeleta, pinpilinpauxa[8], sorgin mandatari, sorgin-oilo, i molts més[9]…
I no tan sols eufònics, sinó sovint carregats de sentit simbòlic, descriptiu, etc.
Per posar-ne tan sols un parell de casos:
- La creença que les papallones estaven relacionades amb les bruixes (sorgin, no sempre de caràcter malèfic) queda reflectida en noms com marisorgin, sorgin mandatari (“missatge de bruixa”) i sorgin-oilo (“gallina de bruixa”).
- També es pensava que els malsons estaven ocasionats per bruixes que s’introduïen a les cases en forma de papallona; doncs bé, el basc inguma té el doble significat de “malson” i de “papallona”.
- Portugués. Borboleta, bolboreta, volvoreta (en gallec)[10].
- Voltoreta és també el nom d’una novel·la curta de l’escriptor gallec Wenceslao Fernández Flórez (1885-1964) de caràcter costumista i naturalista, ambientada en la Galícia rural; el títol fa referència al malnom de la protagonista, una serventa que iniciarà el senyoret en el sexe.
Per designar els lepidòpters, unes altres llengües llatines fan servir noms que tot i semblar poc emparentats entre si ofereixen algunes sorpreses.
- Italià-toscà. Farfalla (es pronuncia “farfala”).
En l’antic toscà dels voltants de Florència (circa s. XIII) el nom de les papallones nocturnes que orbiten al voltant del foc era el de parpaglione, però l’evolució a farfalla deguè ser relativament primerenca. De fet, trobem aquest nom al poema de Luigi Pulci Morgante innamorato, una mena de paròdia èpica del segle XV centrada en un gegant (el Morgante tan denostat per Cervantes a El Quixot)[12]. En el Cantare Sesto, Pulci descriu com Morgante rep l’impacte d’una llança en l’esquena, però…
Edap piccògli una nespola acerba,
[Morgante no li dóna més importància que a una papallona,
i li espolsa [a l’atacant] una aspra nespra.][13]
- Italià d’altres llengües de la península italiana. Com veurem, en el llistat següent es troba sovint la vacil·lació entre la “p” i la “f” a la qual acabem d’al·ludir. Ordenats els noms de nord a sud segons la regió tindríem els següents entomònims:
- lombardo:parpaja
- milanese:parpài (antigament); ara farfàlla.
- piemontese:parpajon, pronunciat “parpaiu’n”, per a la papallona gran; si és petita, farfala.
- genovese:porseletta, parpaggeua
- calabrese:farfàglia, farfàgghia (les falenes nocturnes); antigament (1170) pharphallu.
- sicilianu:farfalledda, parpagghiuni
- Romanés. Fluture.
Com veiem, tot un món de paraules carregades de significat.
Com també ho estan les que serveixen per designar les papallones en unes altres llengües no llatines.
Però seria abusar de la vostra paciència comentar-les avui.
Així que ho deixarem per a la propera setmana.
