51. El vol etimològic (IX). 'La lengua de las mariposas'

 ETIMOLOGIES, LLENGÜES LLATINES, ÈUSCAR, PAPALLONA
 
Papallones. Sí. Papallones.

Una imatge associada a múltiples facetes culturals: arts plàstiques, literatura, publicitat, perfums, música, còmics, productes informàtics...

Però no tan sols això, sinó que representen una de les fronteres de la investigació[1] atesa la importància ecològica o els enigmes evolutius, etològics, metabòlics o genòmics que ofereixen.

I en ocasions els noms que les identifiquen contenen informació i obrin finestres des de les quals admirar camps culturalment rellevants.
Hem tingut ocasió de comprovar-ho en sobrevolar l’etimologia de diferents grups de papallones: diürnes o ropalòcers i nocturnes –falenes, palometes, etc.– o heteròcers.

També hem assaborit paraules i conceptes associats a aquests insectes –ànimes, psique–.

I hem trobat en obres d’art referències als noms d’algunes papallones: –Vanessa, Aglais, Hypsipyla.
 
UNA DIVERSITAT NOMINAL MÉS QUE NOTABLE

I ha arribat l’hora d’abordar el nom genèric que engloba tots els lepidòpteres.  I més que “el” nom, “els” múltiples noms que en diferents llengües europees s’han fet servir per designar-los; una oferta nominal que alerta per la diversitat i l’aparent incongruència: papallona, mariposa (castellà), bolboreta (portugués), butterfly (anglés), papillon (francés), Schmetterling (alemany), farfalla (italià), fluture (romanés), sommerfugl (danés i noruec), vlinder (neerlandés)...

Sorprenent la dissimilitud ¿no? Sembla que no hi abunden els cognats, les paraules que presumiblement hagueren divergit fonèticament o semànticament a partir d’algun origen comú. Però, ¿realment és així? Tindrem ocasió de comprovar-ho.

Altrament, com que els biònims solen contindre informació de molts tipus (morfològica, ecològica, etològica, simbòlica...) paga la pena intentar una petita immersió etimològica per comprovar si contenen algun tresor conceptual.

En l’article analitzarem alguns dels noms que reben les papallones en les llengües peninsulars i en altres d’origen llatí. Noms que en ocasions il·luminaran alguns racons culturals que de bon segur reconeixerem.
 
EL NOM DE LA PAPALLONA ENTRE ELS GRECS

Ja hem comentat que els antics grecs feien servir el nom de psique –ψuχή– tant per designar els lepidòpters com la ”ment” i/o l’ “ànima”; un ètim que ha originat paraules com psicologia, psiquiatria, psicoanàlisi, psicosomàtic i altres.

En grec modern, però, el nom per a les papallones és un altre: πεταλούδα (petalouda). La similitud fonètica d’aquest nom amb “pètal” és evident; i ¿què són els pètals d’una flor si no làmines acolorides com les ales d’una papallona?

I vicecersa, clar: πεταλούδα (petalouda) «» pètal.

Així que, en certa mesura podríem dir que per al grec actual una papallona és un insecte “amb ales com a pètals”. Bonic, ¿no?
 
EL NOM LLATÍ DE LA PAPALLONA I ELS SEUS DERIVATS

Els antics romans designaven els lepidòpters amb el masculí papilio-onis[2], del qual ha derivat amb poques modificacions els noms actuals en algunes llengües romàniques:

Català (f.). Papallona[3].

Francés (m.). Papillon[4].

Occità (m.). Parpalhòl o parpalhon

I el mateix nom llatí ha servit també per formar la paraula culta “papilionàcies” (ara, “fabàcies”), aplicat a una família botànica amb flors similars a una papallona.
Ononis, Erythrina, flors papilionàcies
 
LA PAPALLONA EN ALTRES LLENGÜES PENINSULARS

Excepte l’èuscar (i l’anglés de Gibraltar), les llengües peninsular són totes d’origen romanç, llatí.

Però malgrat això observarem que les solucions adoptades a l’hora de designar els lepidòpters difereixen bastant entre elles.
  1. Aragonés[5]. Birabola, paixarela.
  2. Asturià (del grup lingüístic asturleonés). Pumarina.
El nom asturianu de la papallona al·ludeix al fet que és molt freqüent trobar-ne als camps de pomes o pumares.
  1. Castellà. Mariposa.
D’etimologia poc clara. L’explicació més freqüent és que prové d’una suposada cançó infantil que contenia l’imperatiu “Maria, pósate” perquè en passejar pel camp o pels bosc els infants creien que aquests insectes personificaven l’esperit de la Mare de Déu i li demanaven, li exigien, que s’aturara i es posara sobre alguna rama.

Una altra explicació es basa en considerar que aquest entomònim o nom d’insecte té un origen basc. Els arguments serien els següents:
  1. Per als antics bascos la divinitat principal era femenina:  la deessa Mari[6], altrament anomenada Maddi o Maidi.
  2. Mari era una deessa capaç de volar i que vivia a les muntanyes i boscos d’Euskal Herria; un dels noms alternatius de Mari, Maidi, també al·ludeix a les ànimes dels avantpassats que visiten de nit les seues antigues llars  (¿ens recorda això la psique grega, de la qual ja hem parlat?).
  3. En èuscar “alegria” es diu poza (pronunciada “posa”).
  4. Si volguérem dir, en basc, “alegria de Mari” diríem Mari poza (mari-posa).
En definitiva, ¿podria ser el castellà mariposa un manlleu de l’èuscar amb el significat de l’“alegria de (la deessa) Mari”?
 
En qualsevol cas no es tracta de donar una resposta tancada sinó d’obrir interrogants quan les respostes que tenim a la nostra disposició no són suficientment convincents. A més, clar està, que allò que sovint ens ajuda a aprendre no són tant les respostes com les preguntes, les preguntes, les preguntes...

Dit això, i més enllà de l’etimologia, és possible que la paraula mariposa ens duga a la memòria una pel·lícula ben entranyable, La lengua de las mariposas (1999)[7].
 

 
Una pel·lícula ambientada en els mesos previs a l’Alzamiento Nacional i en les primeres setmanes de la Guerra Civil. I una de les coses que potser ens haja quedat en el record siguen els insults que el xiquet protagonista li llança al seu mestre, a qui els revoltats s’emporten potser per afusellar-lo. Incapaç d’entendre allò que sa mare l’incita a cridar per semblar partidaris del nou règim (“rojos!, anarquistas!, asesinos!”), va darrere del camió i fa ús de les paraules més alambinades apreses del seu mestre: tilonorrinco! (una au australiana) i, sobretot, espiritrompa!, el nom tècnic de la llengua de les papallones, la lengua de las mariposas.
 
Èuscar. En aquesta llengua es troben desenes d’entomònims per referir-se a les papallones, molts dels quals de bella factura fonètica, eufònics: inguma, jainkoilo, kalaputxi, maripampalona (una mena d’híbrid mari-papallona), marisorgin, mitxeleta,  pinpilinpauxa[8], sorgin mandatari, sorgin-oilo, i molts més[9]... 

I no tan sols eufònics, sinó sovint carregats de sentit simbòlic, descriptiu, etc.

Per posar-ne tan sols un parell de casos:
  1. La creença que les papallones estaven relacionades amb les bruixes (sorgin, no sempre de caràcter malèfic) queda reflectida en noms com marisorgin, sorgin mandatari (“missatge de bruixa”) i sorgin-oilo (“gallina de bruixa”).
  2. També es pensava que els malsons estaven ocasionats per bruixes que s’introduïen a les cases en forma de papallona; doncs bé, el basc inguma té el doble significat de “malson” i de “papallona”.
 
  1. Portugués. Borboleta, bolboreta, volvoreta (en gallec)[10].
  2.  Voltoreta és també el nom d’una novel·la curta de l’escriptor gallec Wenceslao Fernández Flórez (1885-1964) de caràcter costumista i naturalista, ambientada en la Galícia rural; el títol fa referència al malnom de la protagonista, una serventa que iniciarà el senyoret en el sexe.
 
 LA PAPALLONA EN ALTRES LLENGÜES LLATINES

Per designar els lepidòpters, unes altres llengües llatines fan servir noms que tot i semblar poc emparentats entre si ofereixen algunes sorpreses.
  1. Italià-toscà. Farfalla (es pronuncia “farfala”).
D’etimologia poc clara hi ha qui apunta que poguera ser el resultat d’una influència germànica per transformació de la “p” llatina en “f” germànica (primera llei de Grimm)[11]papilia>papalla>parpalla>farfalla o similar.

En l’antic toscà dels voltants de Florència (circa s. XIII) el nom de les papallones nocturnes que orbiten al voltant del foc era el de parpaglione, però l’evolució a farfalla deguè ser relativament primerenca. De fet, trobem aquest nom al poema de Luigi Pulci Morgante innamorato, una mena de paròdia èpica del segle XV centrada en un gegant (el Morgante tan denostat per Cervantes a El Quixot)[12]. En el Cantare Sesto, Pulci descriu com Morgante rep l’impacte d’una llança en l’esquena, però...
 
Morgante non lo stima una farfalla,
Edap piccògli una nespola acerba,
[Morgante no li dóna més importància que a una papallona
i li espolsa [a l’atacant] una aspra nespra.][13]
 
El nom de farfalla potser ens sone més si el veiem escrit en plural, farfalle, el nom d’una popular presentació de la pasta també anomenada “llaços”.
 
  1. Italià d’altres llengües de la península italiana. Com veurem, en el llistat següent es troba sovint la vacil·lació entre la “p” i la “f” a la qual acabem d’al·ludir. Ordenats els noms de nord a sud segons la regió tindríem els següents entomònims:
    1. lombardo:parpaja
    2. milanese:parpài (antigament); ara farfàlla.
    3. piemontese:parpajon, pronunciat “parpaiu'n”, per a la papallona gran; si és petita, farfala.
    4. genovese:porseletta, parpaggeua
    5. calabrese:farfàglia, farfàgghia (les falenes nocturnes); antigament (1170) pharphallu.
    6. sicilianu:farfalledda, parpagghiuni 
 
  1. Romanés. Fluture.
D’etimologia incerta, potser derive del llatí fluctuo-fluctuare, “fluctuar”, –emparentat amb fluctus, “ona”– per la forma de volar de les papallones.
 
Com veiem, tot un món de paraules carregades de significat.
Com també ho estan les que serveixen per designar les papallones en unes altres llengües no llatines.
Però seria abusar de la vostra paciència comentar-les avui.
Així que ho deixarem per a la propera setmana.


[1]El següent enllaç a “Papallones, la saviesa de la natura”permet descarregar material didàctic relacionat amb els lepidòpters.
[2]De la forma laminar de les ales de les papilio (molta superfície però poca grossària) sembla procedir el terme “pavelló”, almenys en algunes de les seues accepcions: “pavelló auricular” (aurícula, orella), expansió lateral d’una tenda de campanya que oneja al vent com les ales d’una papallona, ales annexes d’un edifici, bandera...
[3]Hi ha comarques pirinenques catalanoparlants (Conflent, Cerdanya, Pallars...) on a la papallona se li diu voliaina o voliana, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear
[4]El nom Papillon va servir de títol per a una novel·la autobiogràfica (1969) del francés Henri Charrière, que va assolir un gran èxit en el seu temps. Més tard va ser duta a la pantalla amb el mateix nom (1973), tot tenint com a protagonistes Steve McQueen i Dustin Hoffman.
[6]Mari és una deessa basca precristiana; no és cap apòcope de Maria sinó un nom original basc.
[7]La pel·lícula, dirigida per José Luis Cuerda, és una adaptació cinematogràfica d’un relat de l’escriptor gallec Manuel Rivas que forma part del seu llibre ¿Que me queres, amor?
[8]Pinpilinpauxava ser triada com la “paraula més bonica en eusquera” pels participants en una campanya virtual organitzada per la Eusko Ikaskuntza-Sociedad de Estudios Vascos.
[9]Mitxirrika, mitxoleta, pinpirin, tximeleta, tximirrika, txiribiri, txoleta... Sobre zoònims en eusquera, punxa ací.
[10]Bolboreta, borboleta, volvoreta... probablement són el resultat de transformacions fonètiques encadenades: diminutiu a partir d’una duplicació del llatí bellus>belbellita, seguit de rotacionisme (“l” > “r”), betacisme (“b” « ”v”), etc
[11]Seria el cas, per exemple del llatí pater, que en gòtic es deia fadar, en anglés father i en alemany Vater (on la “v” es pronuncia com “f”).
[12]A Itàlia es va fer una sèrie de còmics basada en l’obra Morgante innamorato
[13]Vaig descobrir el poema Morgante innamorato mentre preparava l’article “L’altra nespra”, que va eixir publicat al número 60 de la revista Métode 60, l’hivern de 2008/09. Posteriorment, revisat, ha format part del llibre “Herbari. Viure amb les plantes” (2012), editat per Publicacions de la Universitat de València i del qual sóc coautor junt a Ferran Zurriaga. 

Comentaris

Daniel Climent Giner Alacant
2.
Així és, Amarcord d'Oliva, totalment correcte.
Eixe nom el recullen el Diccionari Català-Valencià-Balear (http://dcvb.iecat.net/), el Diccionari Normatiu Valencià (http://dcvb.iecat.net/), el Diccionari General de Ferrer Pastor, el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalana, i molts altres.
En un article anterior (http://opinions.laveupv.com/daniel-climent/blog/9098/49-el-vol-vii-palometes-animetes-i-psique) ja vaig fer referència a eixe nom ben bonic i ben clàssic.
  • 0
  • 0
AMARCORD Oliva
1.

A La Safor i a La Marina, recorde de munut, anomenar-les "palometes". És correcte?

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat