Al meu poble no hi ha enfrontaments ni aldarulls amb els nouvinguts. Tampoc no és una bassa d’oli; algunes relacions són incòmodes de portar. Però a poc a poc triomfa l’entesa i la raó.
Al meu poble també hi ha qui mira de reüll l’estranger, que li sembla que li furta alguna cosa, que ocupa el seu lloc de treball mentre ell està a l’atur. I tanmateix hom hi conviu i s’agermana. S’hi fan lligams i es barregen famílies.
Com abans, com als anys seixanta i setanta amb els immigrants castellans, extremenys i andalusos. Com a molts indrets, molts dels nous valencians vénen de països àrabs de tradició islàmica i la gran majoria d’aquestes persones tenen i senten profundes conviccions religioses. Llavors, és natural que miren d’acomodar un local per a realitzar llurs pràctiques religioses en el lloc que anomenen mesquita. Efectivament, al meu poble, en un baix d’una finca d’aspecte molt comú, hi ha una mesquita on s’apleguen els àrabs de creença islàmica i realitzen els seus oficis de culte religiós.
El nostre país contempla la llibertat religiosa, i per tant, admet la destinació de llocs per poder desenvolupar els actes de la religió que s’hi tracte. És el cas, però, que a la majoria de països d’on provenen els practicants d’aquesta religió no és possible efectuar les mateixes pràctiques per als qui no són de llur religió. Hi ha països on està prohibit construir temples cristians. Encara pitjor, algunes confessions estan prohibides i els seguidors són perseguits amb penes molt dures o expulsats; no són pocs els qui posen fi pagant-ho amb la pròpia vida.
Així, podem parlar de cristians de les diverses confessions -ortodoxos, catòlics, coptes, etcètera,- que han estat perseguits i assassinats per les autoritats, amb tota impunitat davant la indiferència del món civilitzat i modern. Hi ha dades que confirmen la mort d’uns cent cinquanta mil cristians a l’any.
El prestigiós setmanari alemany Der Spiegel alertava, a les darreries de 2010, de la creixent persecució a què estan sotmeses aquestes confessions. Aportava l’informe de l’esmentat setmanari, els noms de països com ara Iraq, Iran, Marroc, Egipte, Afganistan, i d’altres no islàmics com Corea del Nord, o la mateixa Xina, on la persecució persistent i violenta contra els cristians, és un fet. La llista que us he fet no abasta, ni de bon tros, tots aquells països on el cristianisme és el blanc del rebuig. És tan sols una mostra que he fet per no allargar-ho massa, vosaltres coneixereu més noms.
La intolerància religiosa dels indrets referits no afecta tan sols el cristianisme i aquest és el gran drama; també altres religions són rebutjades, mal vistes, combatudes. Els seus membres són objecte de maltractaments i foragitats d’allà on són. Per això, el nostre clam abasta les injustícies comeses contra qualsevol de les religions, siga quina siga.
És de practicar la llibertat de consciència —i per tant de llibertat religiosa— del que estem parlant. Es tracta d’un dels drets fonamentals de les persones que és vulnerat i malmenant sistemàticament. Que barra així, l’aspiració personal i profunda, de manifestar i celebrar conviccions íntimes que alhora són compartides per altres persones.
Fóra bo que els nouvinguts, creients de l’Islam, agafaren una dosi de la tolerància amb la qual són tractats, i que l’empeltaren als seus països d’origen quan hi tornen a casa seua. Que encomanarem als conciutadans islamistes altres formes de tractar i relacionar-s’hi amb els que tenen una religió diferent de la seua.
Fóra molt bo, que algun dia algun ciutadà dels països àrabs esmentats escrigués alguna cosa així com: “Al meu poble han fet una església; l’església del meu poble”. O una sinagoga, o un temple budista, o…
