La família, ara

29 abril 2016 01:00h
 
Una de les institucions bàsiques de la nostra societat és la família. La d'abans, la d'ara i suposem que la de l'avenir atès que, si bé està passant per considerables canvis, no està ni de bon tros en crisi.

Socialment, és molta la importància que se li dóna a aquesta institució. Lluny del que diuen alguns sectors anunciadors de calamitats, està considerada com aquella cosa última a la qual hom estaria disposat a renunciar-hi. Així ho demostren consultes fetes pels qui s'hi dediquen i així ho viuen els nostres conciutadans com veurem més endavant. L’escriptor peruà i premi Nobel de Literatura Mario Vargas Llosa ha declarat que allò més important que li ha esdevingut mai no ha estat el reconeixement internacional a la seua dedicació literària, sinó el fet de tenir una família que estima i de la qual rep escalf i suport per continuar la tasca que porta endavant.

La dinàmica social i les mutacions que el decurs de la vida generen fa passar la família per daltabaixos i canvis que comporten noves maneres de viure i relacionar-se dins d'ella. Sembla que s'afebleix, però en realitat s'hi adapta i pren altre tarannà. Abans tenia un ferm posat patriarcal. L'autoritat paterna sobresortia, era l'element que l'identificava. El patriarca mirava d'abastir les necessitats bàsiques de la unitat com ara l’alimentació, l’educació, la protecció, el treball, l’afecte... Hui, aquest esquema s'ha diluït i apareix una imatge on la parella sembla que és l'eix sobre el qual tot roda. Així, els pares participen en el suport econòmic, l'educació dels fills, l'endreçament de la casa o l'abastiment de queviures. Són una mostra de l'evolució de la família, siga aquesta monoparental o prenga qualsevol altra de les diverses manifestacions que hui dia adopta.

Ja no se'n van, els fills, de casa als vint i pocs anys com abans. Tot i que disposen de força autonomia, alguns d'ells viuen amb els pares a edats avançades de la seua joventut, fins i tot ja d'adults, o tornen a la casa mare després d'haver patit alguna sacsejada, bé de tipus laboral o d'altres, com ara afectiva o econòmica. Aquest canvi de paradigma determina altres relacions dels pares amb els fills i li dóna, a tot plegat, un caire més liberal, diguem-ne que més a prop del que a la nostra societat s'hi viu.

L'espessa situació social i de treball en què ens movem, en lloc d'afeblir aquesta institució, la valida i aferma en un món d’incerteses i inseguretats. L'aixopluc, el recer, el caliu que hom hi troba amb els seus, no el troba enlloc. Així, la institució es referma i sobresurt en aquesta maror de precarietat i dubtes. No és per a tots igual, ja ens consta. No obstant això, la validesa institucional hi perdura com a unitat bàsica de la societat i com a l'àmbit on nodrir-se d'aquells criteris bàsics que ultrapassen l'espai i, en alguns casos, el temps.

Manipuladora i transmissora d'idearis del sistema, com ara “unitat de consum”, és el que ha estat i com pot romandre encara la família si els que hi són al front no eviten aquest parany.

Lluny d'utilitzacions i servituds, seria desitjable una família oberta als qui la necessiten i a les noves formes familiars i de parella.

Pep Ferrer
pepferrerlletres.blogspot.com
next