Aquesta proesa, situem-nos, va mamprendre en plena transició política, empesa per un grup de capellans i seglars d’aquells que procedien, alguns, dels antics moviments especialitzats de l’AC i també de grups i sectors progressistes que volien compassar el temps real al formal: eren els temps de l’“aggiornamento”. Es pretenia una Església oberta i dialogant. Tolerant amb la societat civil i també amb la del pensament. El Concili Vaticà II amerava els cenacles eclesials i calia aprofitar l’embranzida. Aviat es va esvair aquella efervescència i ara mirem de refer-la.
A l’ensems, el valencianisme militant prenia cos i les reivindicacions per normalitzar i “normativitzar” l’ús de la nostra llengua estava en l’ambient i també les autoritats —novelles— eren sensibles a la demanda i miraven d’anar endreçant un àmbit que era completament inèdit.
Els fundadors de SAÓ tracten d’abastar en el seu projecte, per un cantó, allò que l’Església haurà de ser —després del Vaticà II— , i per l’altre la defensa i conreu de la nostra llengua i també el suport a un País Valencià desballestat i —si fem excepció del “projecte fusterià”— sense nord; més o menys com ara vaja (si fem excepció que llavors el “fusterianisme” hi era).
Hi ha un homenot, de la Marina, que fa de motor perquè la cosa comence a marxar i per tant fou el primer director; el capellà i periodista Josep Antoni Comes. A ell el van seguir Emili Marín i Vicent Cardona també capellans tots dos. En l’actualitat la direcció de la revista està a càrrec d’En Vicent Boscà professor i periodista que la dirigeix des del 2011; Vicent esdevé així el primer seglar director.
Cristana però no clerical
SAÓ no ha estat mai una publicació clerical en el sentit convencional del terme. És més, ha evitat caure en el clericalisme tot oferint les seues planes a temes com la defensa dels Drets Humans, la vertebració del País Valencià, el diàleg interconfessional (Oikumene) i el magisteri més avançat de l’Església.
Per a aconseguir els seus objectius, i amb conseqüència amb el seu tarannà, la publicació ha donat pas a periodistes, teòlegs, catedràtics, escriptors, intel·lectuals de tot pensament o credo.
Així podem reportar-vos noms —se’n quedaran molts en el tinter— com, Josep M. Soriano, Emili Tortosa, Alexandre Alapont, Roser Bofill, Vicent J. Escartí, Manuel Sanchis Guarner, Antoni Ferrer Perales, Antoni Ferrando, Ramon Lapiedra, Alfred Ramos, Albert Hauf, Vicent Ventura, Josep Miquel Bausset, Rafael Roca i aturem la relació perquè no ens cabria en la crònica.
Amb poc, o cap suport econòmic
Aquestes darreres afirmacions ens donen a entendre la manca de suport econòmic amb què ha hagut de navegar per les aigües de la seua singladura aquest admirable testimoni d’adhesió a la fe i amor a la pàtria. Migrades subvencions —en ocasions cap— i les subscripcions i aportacions dels lectors, la majoria d’ells militants i incondicionals del seu projecte, han estat -pràcticament- l’únic suport perquè el vaixell no s’enfonsés.
I acabe. SAÓ té molts fillets, o filletes. Sí. Ha estat el referent per a alguns grups nacionalistes, parroquials o d’altres que emmirallant-se en la fermesa i convicció d’una gent que ha lluitat sense esma per un periodisme molt particular, s’ha llançat també a l’aventura de traure papers periòdics que aprofiten la saó i sembren quan cal; en sóc testimoni.
La cosa no és per a menys. Aixequem doncs la copa i cridem plegats: SAÓ ¡Vítol! Per molts anys!
