El model: els qui mai en tenen prou

6 novembre 2016 01:00h

Ja s’ha fet públic el llistat de les fortunes més grans de l’Estat Espanyol i sembla que no hi ha moltes novetats. Els cent noms, dels afortunats, són posseïdors de vora 200.000 milions d’euros. Qui encapçala el rànquing esmentat, ell solet té una fortuna estimada en setanta-un mil milions. Seguit –de molt lluny– pel valencià altruista, Juan Roig «amb tan sols» huit mil milions.

Els mitjans treuen les cares dels vint o trenta primers i aporten dades comparatives respecte de l’exercici anterior i així ens informen que els seus guanys han augmentat un cinc per cent. Més o menys com el que ens pugen als jubilats o a qualsevol treballador.

Ací els teniu, aquests són el referent, el model a què cal aspirar; la resta són punyetes. El que importa és la «pasta» i prompte, ja! I així ens va. Mai no han tret cap llista dels millors metges, o dels bombers que han salvat més vides, o dels polítics que han aconseguit millores fefaents pel seus conciutadans treballant honestament i demostrant que «no tots són iguals». I els millors catedràtics, els professors de BUP o EGB que han destacat per algun motiu. No sabem, tampoc qui són els científics punters del nostre país ni quins projectes tenen enllestits. Intermón Oxfam, Unicef, Mans Unides o Amnistia Internacional tampoc no té cap centenar de persones que hagen destacat al llarg de 2015. No mostren cap llistat de centenars de persones que fan donació altruista d’algun dels seus òrgans. No hi ha llistat dels periodistes que s’han deixat la vida fent el seu treball en zones d’alt risc o assassinats «per encàrrec».

Hem abandonat l’estímul pel fet humà, fraternal i solidari. No compta massa l’educació en valors, el respecte a les altres persones, incloses les de la mateixa edat, tampoc importa l’ètica. Els àmbits d’ensenyament i instrucció –que no d’educació, que la deu fer la família– han abandonat les humanitats, la filosofia, l’Educació per a la Ciutadania i altres disciplines de semblant tarannà. No és la fi del món; en absolut, però és evident que no és una bona decisió.

Alguns indicadors, a més, adverteixen que alguns pares i mares han renunciat a la seua aital condició pel que fa al tracte, model i referent de valors pels seus fills. No aconsegueixen que vinguda una certa edat, els seus fills, –cada vegada més primerenca– els hi facen cas i han tirat la tovallola de la intrínseca condició de progenitors. Aleshores els fills adopten els valors del capitalisme, via societat de consum, l’aspiració a tot el que puga donar poder i diners, pels mitjans que siguen. I la societat vol que tot el que no fan els pares, ho faça l’escola. Una escola, els professionals de la qual estan mancats d’autoritat sobre l’alumnat, per poder fer valdre la seua funció en benefici dels mateixos alumnes. S’han afegit les noves tecnologies que, hem d’admetre, obren grans espais de possibilitats inexistents fins fa poc. De vegades milloren el quefer dels professionals i de retruc els alumnes n'ixen beneficiats. En ocasions, és el mateix alumnat el qui se’n beneficia directament.

Però la cosa desitjable fóra copsar la vinguda dels nous mitjans sense haver de renunciar a valors i postulats que fan possible una societat en harmonia. Quan substituïm les nostres capacitats com el respecte, o el servei desinteressat perquè no tenim temps, perquè el nostre temps l’estem emprant en com guanyar més peles; malament rai. Quan el jovent té com a, gran i únic, objectiu guanyar pasta “Ara ja!”; malament rai. Perquè el mateix jovent –o part d’ell– està qüestionant per què ha de perdre hores i més hores aprenent matemàtiques si tenen al seu abast diversitat de mitjans de caràcter cibernètic que els estalvia calfar-se el cap i en uns segons aconseguir el resultat de càlculs per molt complexes que aquests siguen. I qüestionen altres matèries per la mateixa raó i adduint la mateixa solució.

Però els mitjans que modelen les ments (aquest no), promouen la cultura de l’obsessió per lucre –la de poder eixir alguna vegada a l’informe Forbes!– i el menyspreu per la formació: no és important saber el que importa és tenir. I si he d’aprendre alguna cosa que siga, únicament, per a posseir més i més. Així s’ha bandejat adquirir aquella saviesa que –en la majoria dels casos– hem heretat dels nostres predecessors i que tenim la certesa que fa la persona sàvia, honesta i respectuosa. Tot afegint aquells postulats que l’evolució i les noves generacions van creant i són de profit.

Pep Ferrer
pepferrerlletres.blogspot.com
next