Toni de l’Hostal
Què voleu que vos diga? Un dels al·licients que tenien les falles per a mi era vore la Rita més bufada que en una boda deixant València en ridícul. Això sí que era ficar la ciutat al mapa, riu-te tu de la Fórmula 1 i de la Copa Amèrica.
Ara tenim un alcalde seriós i que –com pot ser?- parla la llengua de la terra que governa. Escolteu-me aquells més peperos que el papa –per cert, recordeu la ‘fotracà’ que ens va costar portar-lo?-, serem sincers, hem de reconèixer que tindre un ajuntament que no es bufe, furte i faça el ridícul li dóna un plus de prestigi a les falles. Segurament els de la UNESCO pensen quelcom similar.
També he de dir que, molt a desgrat meu, la Rita li pega molt més a les falles que el Ribó. La primera és una figura deformada que, amb poquet de foc que li prengues, es cremaria al segon.
Jo convisc amb les falles malgrat que elles no sàpiguen conviure amb mi. Els importa una merda si matine, he d’anar-me’n prompte al llit i és impossible adormir-se amb la ‘verbena’ i els bufats –“que estamos en fallas!”-, si no puc sentir la pel·li que estic veient a ma casa, si tanquen la meitat dels carrers que transite, si els carrers de la meua ciutat es converteixen en un femer cada nit, o si no puc clavar el cotxe al garatge els dies d’ofrena. És el que hi ha, ho entenc i m’aguante.
Bé, jo visc a un carrer prou complicat si no eres faller. Accepte que em coste mitja hora arribar del carrer Xàtiva al portal de casa o que haja d’eixir vint minuts abans per a creuar al supermercat d’enfront, però la cosa es complica un poc quan he d’aguantar fins a les tantes de la matinada la paraeta de ‘mojitos’ de baix del balcó amb el reggaeton a tota virolla. Que no és Sabina, que és reggaeton!!
El que em fot no és només el desgovern faller, el tot val, aparque on vull, pixe on vull, pose música fins a l’hora que em rote… És també el fet que em diguen avorrit per no ballar al seu son –normalment Paquito el Xocolatero-. Per cert, que açò dura una setmana, perquè si el dia 20 xafes amb mitja rodeta la línia groga d’un gual, l’has cagat. Si aparques en doble fila per a deixar el xiquet al col·legi, l’has cagat. Si aparques en mig de la rotonda de Blasco Ibáñez, l’has cag… ah no, no! Que hui juga el València.
Entenc que, de cara al turisme, les Falles siguen un espectacle impressionant: grans i divertits monuments de colors, terratrèmols a cada mascletà, romàntics castells al riu… Però em pareix vergonyós el preu dels hotels, restaurants, xurreries i paraetes de pipes i begudes… ja que es pugen tant com els coets de cada castell.
Parlant de xurreries –un altre tema que m’agrada prou-, “València en Falles” cada any pareix més “València en Xurreries”. A cada cantó, a cada carrer, a cada plaça, a cada vorera… Hi ha milers! La ciutat s’embolica en una atmosfera contaminada per un oli recremat que dificulta la respiració dels vianants i, alhora, facilita la localització d’una falla o un punt d’interès.
Quan jo he exposat açò davant d’uns fallers, la cosa més amable que he pogut sentir és “vete a tu tierra a plantar limones y pimientos, nosotros defendemos nuestra cultura y tradiciones”. Tot açò en un castellà no tan propi de la seua terra i després de defendre la Rita votant al balcó –més ‘maja’ ella- i mentre se’ls escapa un somriure de simpatia en recordar a Fernando Alonso i Camps fent la volteta amb el cotxe.
No critique per criticar, jo estime aquesta terra que m’ha acollit més que molts que l’han despullat i violat. Estime aquesta cultura que llig, cante i balle, aquesta llengua que he aprés com a meua. Em muir perquè siga divendres, perdre’m pels carreronets de València i fer-me una cervesa valenciana amb la meua dona –de Sagunt-.
Però hi ha fallers que pinten les seues ratlles de la llibertat i del respecte massa prop d’on comença la meua.
Bé, ja sabeu, si durant aquests dies voleu alguna cosa, estaré atrinxerat a la banda de darrere de ma casa, mirant pel·lícules o llegint llibres. Dugueu cerveses.
